El presidente ha hablado que parli el president

A Espanya han escollit president i aquest ha parlat. El debat d'investidura d'en Marianin ha servit per certificar que el cor de CiU a Madrid està ben tocat: a Duran el PP li ha fet un bypass i l'espanyolisme – el de dretes i el d'esquerres – passa de CiU, d’ICV i no diguem d’Esquerra. El no a la investidura de CiU no ha estat una irresponsabilitat tal com el neoconservadorpseudoesquerrà  Manel Fuentes insinuava en la seva editorial d’avui, 21 de desembre, és senzillament la menys dolenta de les solucions per continuar guardant bous i esquelles. Però quan la credibilitat de les raons i les amenaces de Catalunya està en joc cridar més no serveix de res. Cal actuar. Mas hauria de sortir a la palestra i dir què pensa fer. No n'hi ha prou amagant l’ou a l’hora de decidir amb qui negocia el pressupost. Omnium ja fa temps que té una bona idea però CiU sap que en la situació actual, un tancament de caixes és, gairebé segur, un camí sense retorn. Amb el PP desatado i viento en popa o s’accelera el procés per trencar amb Espanya o ens passem 25 anys més pidolant. Aquesta és la tria que CiU té ara entre mans. De moment camina a la corda fluixa, el problema és que la barra de contrapès és un tal Duran...

Una monàrquica distracció

Distreta s’ha quedat la família reial amb el tema Urdangarin i senyora. Distrets estem els ciutadans amb crisis i retallades. No tant distrets els mitjans de comunicació que fan la gara-gara a la pompa monàrquica, ni els que avui adulen el príncep Felip. Per què serà...

Les trompades físiques recents del monarca ens procuren una imatge de feblesa i decadència que acompanyades pel fet que el cas Urdangarin ha obert la veda a destapar les trompades i entrompades passades del monarca refermen  el qüestionament cada cop més generalitzat de la despesa monàrquica, del seu paper polític en la transició, en el cop d’estat del 23F i de la opacitat de la institució. Tot plegat afegit a la colossal distracció que seria per al poble veure, en el pitjor any de retallades que haurà de fer el PP, una abdicació i la coronació d’un “honrat” rei jove, em fa témer que, ara sí, coincideixen prous elements per a un canvi reial que no pas real...

Fem apostes?

Matar a pessigades

Els governs autoritaris tendeixen a establir estats socials de terror dominats per la por ciutadana a expressar lliurament el que pensen, a viure subjectes a unes condicions econòmiques i socials aleatòries que simulen controlar a caprici els mandataris,  i a règims de violència – fins i tot extrema – que ajuden a garantir que el nivell de temor dels ciutadans es mantingui en el lloc oportú per imposar, per imposar-se.

Sembla que la crisi actual està fent redescobrir que l’autoritarisme, quan pitjors són les condicions econòmiques i socials, més pot prescindir de la violència física. Això demana un esforç notable en mantenir una violència simbòlica d’allò més fina: la que s’exerceix tenint l’espasa de Dàmocles ben trempada sobre els nostres drets, el nostre confort o benestar, sobre el nostre ideal d’existència.

L’espasa original, la de Dàmocles, penjava del pèl d’un cavall a sobre del ric i n’amenaçava la felicitat pel mer fet de ser-ho. Els nostres governants volen fer-nos creure que els nostres drets són privilegis (riqueses) i que és just que l’espasa pendoli sobre nosaltres. És cert que el nostre benestar comporta una responsabilitat i és avui la de ser més ciutadans que mai i dir ben fort que tenir feina, encara que sigui a la funció pública, no és un privilegi sinó un dret i que la missió de qui ens governa no és coartar aquests drets sinó universalitzar-los. El joc de matar els ciutadans a pessigades és jugar amb la por de les persones i aquest joc és un joc de tirans.

Robar paraules al temple

Al temple de la paraula no s’hi va a ofendre. Al temple de la paraula les paraules no poden ofendre, perquè si allà ofenen pel sol fet de ser paraules, on podrem dir la veritat? Els juristes no poden esdevenir els amos del verb, del sentit del verb, d’un sentit concret del verb, no poden imposar-nos una llengua forastera encara que s’expressi en català.

De les botigues on s’escatima gènere o tornen malament els canvis se’n diu que són uns lladres i els lladres roben. Que no es pugui dir al Parlament allò que es diu al carrer, no és només un atac a la llibertat d’expressió sinó també un atac a la vivesa de l’expressió de la llengua catalana. Potser és que, per manca d’ús, el nivell de competència de la presidenta en aquesta llengua, no li permet filar prim en temes d’expressions pròpies.

Ja ho he dit al facebook : usurpar, prendre, escatimar, furtar, fotre, enganyar, retallar, engalipar, minvar, atracar, piratejar, assaltar, saquejar, desnonar, succionar, rebentar, segrestar... i sí, senyora presidenta, encara que al costat d’alguns d’aquests verbs sembli poca cosa, Espanya també ens roba, i a més ho fa en una única llengua: no en siguem còmplices.