dimecres, 25 de gener del 2012

Nou capítol de Walking Dead: Chacón i el PSC

Sinopsi: des de la mort del lloat Pallach, les files del PSC van patir una infecció semblant a la del famós còmic convertit no fa gaire en una  sèrie de televisió d’èxit. Amb el temps els humans originals del PSC s’han anat morint o els ha mossegat un zombi (es veu que això s’encomana a mossegades) dels que caminen sense rumb només a la recerca de preses vives per devorar. L’heroïna Carme Chacón ha decidit acabar amb la plaga... però primer s’ha d’esperar que els zombis la votin i és clar, els zombis només fan allò que els dicta la seva naturalesa... menjar-se als candidats (humans és clar... els zombis no solen menjar-se entre ells.. els polítics,  seguint Hobbes, sí)

A Carme Chacón – pot ser perquè es noti que és filla d’immigrants – li agraden els enterraments solemnes, de negre i dels que plantifiquen làpides funeràries amb inscripció. Que quedi constància qui s’ha mort i qui l’ha enterrat. Ara es veu que ha trobat la manera de liquidar el zombi del PSC. La pregunta és: es pot liquidar un cadàver? Doncs, sí. Segons el còmic només cal que li destrossis el cap, qualsevol altra lesió és baldera per a aquest propòsit. Doncs res, a fotre cops de mall al cap i cap a la fosa.

Seguint la consigna aprovada en el darrer congrés que preveia una veu pròpia sense grup deu haver pensat que el millor seria que la veu pròpia no fos d’un partit independent dins de la federació del PSOE sinó una veu pròpia*  dins d’un únic partit, o sigui, una merda de veu pròpia. Suposo que això només es pot fer enterrant definitivament el PSC i creant la federació catalana del PSOE. Així sí que anirem bé.

La seva candidatura (que de càndida no en té res) ha posat contra les cordes als delegats que hauran de triar entre ella i Rubalcaba. Per una banda diu que ella això del pacte fiscal ho ha mossegat i esgarrapat sempre (ara qui és el zombi?), per altra banda s’avergonyeix a Espanya de la seva catalanitat de quan era zombi (catalaniquè?) Ara sí que l’hem enxampada, la Chacón és el que mai ningú encara no havia vist: una exzombi rehumanitzada. Si el PSC vota Chacón s’acaba el partit diferent, si vota Rubalcaba també. S’han acabat els zombis. En el decurs de la trama a España s'han perdut i creuen que la Chacón es encara una zombi: i si hi creus és molt fàcil que existeixin.


* els zombis no tenen veu pròpia però ells no ho saben... només emeten uns grunys incomprensibles i és clar: ningú els entén.

dimecres, 18 de gener del 2012

En Mas, viatger indefinit


Sembla que en Mas viatger no està disposat a aclarir si el projecte sobiranista / transició nacional és la seva prioritat, si el considera una fortalesa o una oportunitat – a vegades sembla que el tracti de debilitat o amenaça-. I això ens pot dur a pensar que l’únic pla actual és anar fent la viu-viu. Fer la viu-viu però esperant què?

Per una banda ven el creixent sentiment independentista com amenaça cap a Espanya i el presenta com a una debilitat per Catalunya: la certesa és Espanya, la incertesa l’horitzó nacional. Com sinó s’explica que al Financial Times insinuï que si Espanya ens tracta bé no hi ha d’haver problema per ser espanyol.

Aquesta actitud sembla la d’un empresari que a punt de tancar la fàbrica no vol disgustar el client fins a cobrar la factura pendent. Això es contraposa amb l’afirmació que no dubta de la viabilitat de Catalunya com a estat independent i amb la idea de ser l’Holanda del sud. D’això se’n diu nedar i guardar la roba. Però aquesta indefinició no pot durar sempre.

N’hi ha molts que no volem ser espanyols encara que els veïns perdonavides s’avinguin a amollar part del que és nostre. Què vol dir que ens tractin bé, quina és la proposta concreta de pacte fiscal que CiU considera mínima i irrenunciable per rendir-se uns altres 25 o 30 anys a la succió del vampir? Em sembla que la resposta haurà d’esperar perquè la concreció serà la mare dels ous sinó per al país sí per la batalla dels partits polítics.

Els polítics sempre tenen un ull a la societat i un altre al partit (i no necessàriament aquest ordre expressa prioritat). Fent la viu-viu Mas juga a estirar el PP català cap a posicions semblants al PP basc que com no podria ser d’una altra manera defensa el concert econòmic d’allà sense que Madrid se n’estranyi. L'exemple que el PP al País Basc és, com a Catalunya, la tercera força política i no sembla que el panorama de les eleccions del 2013 els depari un escenari gaire millor, pot haver inspirat que Mas hagi deixat el timó per dedicar-se a pescar. Mas ha llençat l’ham: a Madrid i a Londres.

CiU pot pensar que la transició nacional també passa per una nacionalització catalana del PP (encara que aquesta sigui només en el pla econòmic) que ha d’acabar defensant algun interès genuïnament català. Esquerra va provar d’arrossegar el PSC cap a arguments sobiranistes: el PSC s’ha fos i n’ha restat un PSOE desgastat i amb tensions no resoltes malgrat el recent congrés del partit. Potser CiU pensa que el PP picarà el mateix esquer?

Si el PP no accedeix a defensar el pacte fiscal és molt probable que perdi bona part dels vots que la crisi i la mala gestió del govern de Zapatero els ha donat a Catalunya. En aquestes circumstàncies difícilment podria superar el seu sostre electoral: res gaire diferent del que és ara, però això aturaria la imatge d’impuls creixent, la percepció que el PP avança, la “il•lusió” de l’adversari. Si al contrari el defensa i per tant fóra d’esperar que s’assolís us sistema proper al concert econòmic basc, el Partit Popular podria arribar a robar-li espai al PSOE a Catalunya o fins i tot a la mateixa Convergència, encara que l’èxit polític seria indubtablement de Mas. Això podria ser un fre a l'independentisme i en certa manera un respir per a Convergència que podria postposar la seva indefinició sobirana uns quants anys més.

Pot semblar que CiU hagi aparcat els arguments de la transició nacional per dedicar-se a posar-li els fonaments econòmics però també podem pensar que els fonaments econòmics que ara cava siguin la base de la seva futura indefinició.

dimecres, 11 de gener del 2012

I Mas mirant cap a Escòcia...

Cameron juga al tot o res. Davant la doble intenció de Salmond (més autonomia fiscal o independència) el premier britànic opta per apostar fort i anar ràpid: vol que la pregunta sigui independència sí o no. En aquest marc sembla que les intencions del govern escocès podrien quedar en un no res atès que no hi ha una clara majoria favorable al trencament: un fracàs en aquesta consulta enterraria probablement, no solament el govern de Salmond sinó també l’articulació futura d’una nova proposta de secessió.

Cameron té pressa i ha llençat ja les amenaces pertinents. El ministeri d’economia britànic ja ha començat a atiar el “papus” dels perjudicis econòmics que genera la incertesa sobre la data del referèndum. Salmond ha respost posant la data que li convé i remarcant que en la pregunta cal donar la possibilitat als escocesos d’optar per un augment contundent dels poders (sobretot fiscals) del seu parlament cosa que no ha agradat gens al Sr. Michael Moore que ja ha saltat dient que el parlament escocès no pot convocar referèndums encara que sigui solament consultiu (això sí que em sona, encara que no sembla possible una oposició radical a la realització de la consulta)

I Mas que mira cap a Escòcia. Ep! Queda clar que ni Mas és Salmond ni Mariano Rajoy és Cameron: tampoc Catalunya és  Escòcia i molt menys Espanya és la Gran Bretanya. Val la pena assenyalar aquestes obvietats per no confondre’s però també em sembla clar que les diatribes polítiques entre els governs d’ambdós casos aniran segurament del mateix pal: administrar el temps polític i gestionar el dret a decidir: és a dir posar data, afinar el calendari i fer la pregunta oportuna.

El govern català va amb cert retard i encara no ha decidit quan s’ha de fer la consulta ni sobre què cal consultar. A dreta llei, cal dir que això no constava al programa electoral de la coalició i sí la elaboració d’una llei de consultes. De moment per a CiU la consulta té més d’amenaça d’intercanvi de cromos que de realitat política. Apostar per un referèndum sobre el pacte fiscal – encara que sigui en la línia del concert econòmic basc – és  una vaguetat atesa la poca consistència d’aquest terme: per ser legals primer demanaria pactar un model concret a Madrid – cal passar altre cop pel ribot d’Espanya? – i desprès sotmetre’l a votació. Un referèndum sobre un pacte fiscal in albis podria ser un revés fatal per a Mas si no pogués assegurar-ne la consecució posterior, ara bé, aquest revés també podria ser l’empenta final cap a la secessió. En canvi apostar per una pregunta de tot o res (com vol per Escòcia el Sr. Cameron), amb certs interrogants, a Catalunya podria esdevenir directament un èxit favorable a la independència. Tampoc estaria malament que els catalans poguéssim triar entre independència sí, independència no  o concert econòmic, però sembla que CiU no aposta per aquest model (no sé pas quin avantatge té el concert econòmic sobre la independència però en reconec les virtuts sobre la dependència actual). Sigui com sigui, l’únic escenari que ens consta de contemplar cada cop més és el d’un resultat desfavorable a la independència.

El Mas que mira a Escòcia no podrà mirar-la eternament sense prendre cap decisió. La seva legislatura acaba justament en les dates en què Escòcia ha cridat a urnes... A no ser és clar que la decisió sigui avançar les eleccions. Amb un PP tancat en banda en la seva collada econòmica i recentralitzadora i encara que CiU a Madrid jugui ara a fer el pilota i la gara-gara per veure si en treu algun rèdit, si l’atzucac a què es veu abocat Mas el tenalla prou, podria ser que les eleccions fossin, posem pel cas, la primavera del 2013... Llavors seria indispensable que qualsevol partit que aspiri a què Catalunya ocupi el seu lloc entre les nacions sobiranes presenti una proposta de referèndum al seu programa electoral.  Encara podria ser que en 2014 nosaltres com Escòcia féssim el primer pas seriós per recuperar, tres-cents anys després, allò que ens varen prendre per la força de les armes... I Mas mirant cap a Escòcia.