Les roses veïneres

Recordo com ens fèiem lliures

saltant els murs rocallosos

per furtar les roses veïneres.

Nas a nas, escollíem l’ofrena

profanant jardins i passeres.

Ni murs ni espines amansien el desig.

Tampoc del dany que llavors no intuíem
del nostre drac, de la nostra cova secreta,
quan de rosa en rosa delmàvem la terra.


Sant Jordi, 2012

La Pepa, la vaca cega i el xoc de trens

Les darreres intervencions de personatges rellevants del Partit Popular (Montoro, Aguirre, de Llanos) m’han fet pensar que la retòrica del “antes roja que rota” és ben present en el partit que governa l’estat – i també, per dissort, en el que és a l’oposició – . El seu deliri els porta a imaginar-se abans “una Espanya intervenida que desunida”. Celebren la Pepa però enyoren l’absolutisme. Prefereixen el nou Napoleó que poden ser les draconianes mesures que imposi l’Europa dels creditors que perdre quota “nacional”. Al cap de vall pensen que intervinguts els catalans serem més espanyols en la desgràcia i la pobresa del que han aconseguit fer-nos ser en l’opulència i el malbaratament que ells han propiciat munyint la vaca cega per portar la llet en tartana a fer iogurt a Alburquerque. 

No sóc cap politòleg ni estudiós d’aquests tipus de topades, el que s’ha anat anomenant xoc de trens però em fa tota la sensació que mentre ells han posat la locomotora de l’AVE a tota màquina nosaltres muntem trenets turistics a la Pobla i anem en vetustos regionals i rodalies. La física em diu el que pot passar en la topada entre dos cossos a velocitats substancialment diferents: recula més i s’abonyega més el més lent. Curiosament, la vaca de la mala llet sempre em proposa la mateixa solució per difícil que sigui: posar un topall a la seva i construir la nostra via.

A Girapells...

A Girapells hi fem un hort perquè els límits del balcó de casa i els sis tomàquets que vaig collir l’any passat m’hi han empès. A l’hort hi cavo el retret d’haver deixat enrere el bosc, els cimals i les trescades; hi fango l’angúnia dels temps difícils que a casa estan per venir (si és que han de venir...) i els regiro, com a la terra per airejar-la; hi sembro llavor de renúncies per fer-ne voluntat. L’hort és la urbanització de la meva ànima natural, la que mai hagués hagut de sortir del verd, la que es va quedar en el veterinari i el pagès que de molt petit insistia en voler ser; la del meu interès innat per les herbes i el cel i tot el que s'arbra a la terra i mira amunt; la que ha cercat molt de temps la suor de l’esforç a l’aire lliure en esports varis; la del reg i l’adob que tots necessitem per créixer. Des d’ara a Girapells hi faig un hort per plantar-m’hi a temporades i germinar en agraïments a les masoveres.