El Tercer sector fora de joc.

Ja abans de l’esclat de la crisi alguns ens queixàvem de l’excessiva dependència de les entitats respecte de les subvencions governamentals - és un clàssic - . Amb la crisi, tota exploració de noves fonts de finançament se’n van anar en orris i les poques aportacions privades que hi havia s’han esfumat. Bona part del  Tercer Sector s’ha quedat amb el cul a l’aire i amb una única font d’ingressos: la subvenció o el benaurat conveni. És ben clar que no hi ha quota de soci que pugui sustentar ni substituir l’esforç que un govern hauria de fer a través de les imposicions econòmiques als ciutadans.

Semblava que la col·laboració público-privada era la garantia per arribar allà on l’administració no arribava. En canvi s’ha demostrat que l’atenció ha anat molt més enllà i el Tercer sector estava de fet cobrint aspectes essencials de la nostra atenció social. Sense la retroalimentació a què ens havíem acostumat l’invent ha fet aigües.

La urgència i la desesperació però també el possibilisme, la supervivència, també de la seva pròpia elit deu haver empès a les entitats del Tercer sector amb perfil més empresarial a acceptar el finançament alternatiu que els han proposat des del Govern. Aquesta és la prova de com de fotut i pendent de la respiració assistida està el nostre estat del benestar.

El pedaç que es proposa des del Govern amb aquesta Marató contra la pobresa no resoldrà l’atzucac en què ens trobem. Sabem a quins projectes i a quines entitats anirà adreçada la col·lecta, en sabrem els rèdits? Les peles recollides seran per atendre necessitats que ja s’atenien amb altres fonts d’ingressos o per obrir noves línies de treball contra l’exclusió?

Venent la solidaritat com a acte econòmic estrictament voluntari es perverteix el concepte de solidaritat i de voluntariat. Acabar amb la pobresa a casa nostra no pot ser un acte de voluntarisme ha de ser una prioritat de país.

Sóc partidari de corresponsabilitzar el món empresarial amb el sosteniment del món associatiu però si del que es tracta és de posar les bases per anar acceptant el trasllat de la responsabilitat de garantir drets cap a les butxaques privades vol dir indiscutiblement que la nostra democràcia ja ha begut oli. S’adona el Tercer Sector que acceptant l’almoina està renunciant a aspectes essencials de la democràcia?

Al Tercer sector li ha costat fer-se un nom reconeixible i no ho ha acabat d'aconseguir. Pot ser que aquesta acció allunyi de la marca un seguit d'entitats que ja tenien dubtes sobre la mercantilització del valor afegit que pregonaven i amb elles marxarà el valor afegit i el prestigi.

Representant a qui representen, donant servei a qui donen servei, tenint clars els arguments i les causes de les desigualtats en la nostra societat, l’anomenat Tercer Sector en fer d’acompanyant del Govern en aquest passeig fúnebre de l’estat del Benestar i de receptor de la seva proposta de recapta dominical se situa fora de joc. Fora del seu propi joc.

Això s'acaba...

Convergència o el president Mas han de fer ja un salt encara que sigui al buit. Si fos cert el que els astrucs auguren: la intervenció de Catalunya per part del govern espanyol a la tardor, CiU viuria els seus pitjors moments en molts anys (pitjors que a l’oposició). Amb el suport popular en descens,  amb els números, l’economia i el govern central en contra, amb Unió tibant la corda interna, i amb el cas Palau voltant-li l’orella com un mosquit nocturn abans de la inevitable picada, té ben difícil trobar el suport d’altres forces polítiques. A més la ciutadania està esgotada i deprimida. El pacte fiscal sense haver existit ha naufragat. Un president que anheli el millor per al seu país només pot fer un posicionament rotund sense cap mena de tebior i amb l’estratègia clara per avançar cap a la independència. El pacte fiscal ja no serveix, la hisenda pròpia és indispensable però no pot ser l’horitzó final. Això s'acaba... vull dir que o el “no toca més remei que obeir” s’acaba o s’acaba el govern de Mas.

Això es posa interessant...

Ha començat l’estratègia per desplaçar la centralitat de la demanda d’independència en la societat catalana. Si bé es cert que en l’eix de la vertebració nacional els partits s’han desplaçat majoritàriament cap a posicions més properes al dret a decidir ha arribat un punt en què els temors pesen massa. I comença el divideix i venceràs...

És clar que CiU, malgrat el posicionaments sobiranistes de la formació té per objectiu el pacte fiscal i vol avançar-hi amb la pastanaga de la hisenda pròpia no perquè l’albiri sinó perquè sap que sense una demanda màxima, no obtindrà una M.

En el crescendo que suposa la línia pacte fiscal – hisenda pròpia – independència, CiU es queda en el primer graó i Unió posa el pes a la balança cap al costat menys sobirà. És Duran qui diu que la societat es dividiria i és ell qui posa les pedres al mur de la divisió. Curiosament la cantarella dels mals futurs de l’estat propi l’entonen majoritàriament Unió i el PP mentre el PSOE a Catalunya udola i desafina fent de cor d’acompanyament.

La patata calenta circula entre l’executiva de CDC perquè cada volta és més clar que l’únic que poden fer es guanyar temps com a partit i perdre’l com a país amb una convocatòria d’eleccions que serà símptoma evident del seu fracàs programàtic.

Sense que hagin fet gaire per merèixer-ho, les enquestes dibuixen una reconfiguració de l’espai d’esquerres amb un bloc d’esquerra nacional en augment que podria ser el gran beneficiari del fiasco del primer govern post-tripartit almenys en allò que el singularitzava: la transició nacional. Paradoxalment quan ERC esta més aprop de de donar suport a Mas, una relliscada amb la pell del plàtan convergent els podria fer perdre el suport guanyat. Això es posa interessant...