dimecres, 28 de novembre del 2012

De pactes



Com que tenim un país per fer i els partits polítics no estan endreçats i tenim aquesta barreja entre l’eix nacional i l’ideològic que ens dóna diverses opcions per a cada bloc i emmascara la incompatibilitats de pactes amb els arguments d’un eix o un altre, a tots se’ns fa difícil aclarir, més enllà de la bona voluntat i de les pulsions primàries, com podem evacuar la situació. En resum: estem cagats i no trobem comuna.

El primer en què solen pensar els partits a l'hora de pactar és en la seva supervivència. Convergència deu pensar que amb els resultats electorals ja ha pagat prou els plats trencats de la crisi i exigeix "responsabilitat" especialment a ERC, no vol desgastar-se més per aquesta banda. Per què hauria de jugar-se ERC l'espai de centre-esquerra si CiU no es vol jugar el de centre-dreta?

Sabem que hi ha un aspecte irrevocable, un mandat del poble: aconseguir un estat propi. Aquest és el punt de partença.

Potser el pacte hauria d'abraçar tot l'espectre ideològic del Parlament (el favorable a l'estat propi, és clar) i no només el central. Els sacrificis haurien de ser grans i per part de tots. Si aquest són equilibrats i mutus o compartits els ciutadans ho haurem d'entendre.

Un dels grans sacrificis que caldrà exigir a CiU és aclarir l'espai de centre-dreta cedint definitivament la dreta a Unió. Mentre CiU sigui alhora la dreta i el centre-dreta  hi ha molt poc marge per al pacte amb el centre-esquerra. Els blocs són massa distants. D’aquesta manera, i d’una punyetera vegada, el pacte Unió – Convergència seria públic i si algun altre partit s’hi hagués d’afegir sabria a què atenir-se. Resulta curiós que la incertesa més gran sobre la fidelitat al procés cap a l’estat propi provingui de la mateixa força política que ha obtingut la majoria d’escons al Parlament apostant-hi decididament. Cap partit favorable a la independència pot pactar amb la boira, aquesta l’han d’esvair.

Esquerra ja va cedir espai cap a l'esquerra (i ja tenim la CUP) però encara haurà d'acceptar menjar-se algun gripau en polítiques socials, mediambientals, en els peatges, o en la concepció de la Nació. Pactar compromisos de restauració en un termini adequat pot ser una solució que atenuï la por a perdre hegemonia en un espai ideològic que els ha costat molt de conquerir.

Un altre punt indispensable del pacte és la necessitat d’aclarir tots els casos de corrupció. Qui entraria a formar part d’un govern permanentment sota sospita? Caldria una declaració pública que es comprometi a fer net durant la legislatura. Els ciutadans i els mitjans de comunicació haurien d’acceptar això com a un graó indispensable per al procés de sanejament democràtic i com a garantia del procés cap a l’estat propi. Un pacte nacional contra la corrupció pot ser l’únic paraigua que eviti que els partits s’apedreguin constantment per aquesta raó compartida. Els casos s’investiguen per raó del pacte i tothom és tracta igual.

La darrera de les meves reflexions ronda sobre el paper de les esquerres alternatives i hi incloc tant a ICV com a la CUP: un altre espai que segurament caldrà anar redibuixant en un futur. La seva aposta i les reivindicacions per avançar cap un nou sistema de representació ciutadana no hauria de ser un impediment sever a l’assoliment de la independència, ni l’hauria d’usar com a moneda de canvi, ni com a amenaça. La seva important feina en la necessària revisió del sistema no hauria de negar-nos cap dret. Tampoc el de ser, quan abans millor, lliures com a poble.

dissabte, 3 de novembre del 2012

Estat propi o espai propi.



Mentre a la llum pública repeteixen el mantra d’obtenir una majoria absoluta per poder conduir Catalunya cap a l’Estat propi, el senyor Duran Lleida va tirant aigua al vi. No em crec que a en Duran no li puguin tapar la boca, ni rebatre’l, ni esmenar-lo, i per tant interpreto que és fruit d’una estratègia. Quina?

Punt número 1: la por al fracàs o el jo ja ho deia:

L’autèntic pla B de CiU és Duran Lleida. Si fracassa l’estat propi, amb Mas defenestrat, sempre tindran un possible recanvi de líder per refer ponts amb l’autonomisme-evolucionisme constitucional.

Punt número 2: entre el país i l’esquerra primer el partit.

Els partits polítics abans que dissenyar el futur estat propi dissenyen el seu futur en l’estat propi. Quan l’espanyolisme comenci a ser residual, la batalla per l’espai de la dreta s’haurà de jugar entre el que quedi  d’un PP catalanitzat i Unió Democràtica. L’espai central tant de la banda dreta com de l’esquerra l’ocuparan les forces provinents  de Convergència, Esquerra i PSC (o l’invent que en resti) i a l’esquerra sempre hi estarà Iniciativa i les propostes de nova cultura democràtica com les CUP que encara que no entrin en el Parlament tindran segur un paper destacat en el futur polític de l’esquerra del país.

Atraure Esquerra cap a un govern que hagi de claudicar en temes socials i en polítiques d’esquerra a causa de conjuntura econòmica és restar força a un partit que un cop assolit el que fins ara era el seu missatge de capçalera, quedaria desubicat, perdria força. Mas s’apuntaria l’èxit nacional i ERC perdria els suport del votant de centre-esquerra. Convergència podria moure’s més lliurement en aquest espai perquè la dreta seria d’Unió. Esquerra perdria l’ocasió de significar-se com a centre-esquerra i les noves possibles opcions en aquest espai a Catalunya encara estan a les beceroles. La disputa de l’espai social-demòcrata ha tornat a començar.

Punt número 3: garantir el pa de demà.

No és només que a la coalició governant li hagi vingut la por de trobar-se soleta prenent la decisió més transcendent del país en els darrers 300 anys – potser una miqueta també – es que la mutació del país està en marxa i per prudència, en territori desconegut cal endinsar-s’hi amb la partida visualitzada. I en aquesta partida, pràcticament assegurada al Parlament una majoria sobiranista,  pot ser que a CiU no li convingui tant una majoria absoluta com tenir lligat a l’adversari. Duran s’encarrega de desactivar aquesta majoria mentre marca el seu espai propi en comptes de l’estat propi.  Així les coses, CiU triarà Esquerra com a crossa sobirana i com a garantia de seguir governant en el futur.