dimarts, 20 de setembre de 2011

En trànsit



L’encuny de moda sobre el moment polític nacional que vivim (o que ens fa desviure o malviure) passa per la transició. Vaja, un anar passant, un flux que a alguns els demana tota la vida fins al trànsit final: paciència i resignació cristiana.

Passar d’un lloc a un altre no vol dir necessàriament canviar, ni canviar per a bé: entre estar viu i mort de moment prefereixo el primer... El verb llatí transire té aquest deix inofensiu, badoc o inconscient: qui transita pràcticament no s’adona que ho fa, qui està en trànsit tampoc s’adona de la seva al·lucinació: i tenim, es veu, un país en trànsit, estupefacte... I uns quants polítics en trànsit que ens il·luminen.

Avui les notícies diuen que els que ens porten a la transició nacional s'esperaran al 20 N per fer números però alhora començaran per l’autèntic trànsit: les autopistes. Es veu que en això la Camacho hi està d’acord - que amb les autopistes ja en tenim prou i no ens calen més símbols nacionals-.

Més enllà, vinga falòrnies. I a mi que em cau la cara de vergonya de veure com revenen les engrunes del país i quan sento parlar de transició o  transitar em ve allò del responsori de Setmana Santa:

"O vos omnes qui transitis per viam attendite et videte si est dolor similis sicut dolor meus. Attendite, universi populi, et videte dolorem meum."

I és que realment com el meu dolor no n'hi ha cap altre. I en llatí encara fa més pena... és el que tenen les llengües mortes i no immergides: commouen. No com l'Aranès que com que no s'acaba de morir no arriba ni  al cor del TC.

Potser convindria que a les autopistes també féssim rebaixes als que parlin a les màquines en català o occità.... Tota una transició, sí senyor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada