Mas, el mirall del món i la puta i la ramoneta

Per segona vegada en poc temps el senyor Mas aboca declaracions per a la parròquia sobiranista-independentista-pactefiscal fora de les nostres fronteres. Ja ho va fer al diari alemany Der Spiegel i ara li ha tocat al francès Le Monde. Un veritable mirall del món. I és això el que es deuen pensar a CiU: tenir Europa convençuda de la viabilitat de Catalunya com a Estat pot resultar un element essencial per obtenir el pacte fiscal. Serveix per mantenir la tensió en les negociacions. A més, saben perfectament l’orgasme patriòtic que encara provoquen les accions tipus Abat Escarré a bona part del seu electorat.

No sé pas si presentar el greuge al món civilitzat servirà perquè els bàrbars deixin de tustar-nos la closca mentre ens foten la cartera. Tampoc sé si serveixen per aturar els pronòstics de les agències de qualificació. La internacionalització de la demanda catalana pot ser un puntet d’ajuda davant la majoria absoluta del PP a Madrid, però el problema és que a Catalunya el missatge que es transmet amb temes com la reforma de la Corpo o el pacte del minièstic són totalment contradictoris amb aquestes declaracions internacionals. Fa tota la sensació que la fórmula sigui: estem disposats a cedir sobirania identitària a canvi del pacte fiscal. O vist d’una altra manera, per la pela estem disposats a deixar de ser el que hem estat durant més de mil anys. I això sense saber de quin refot de pacte fiscal estem parlant!

Però i si ni una cosa ni l’altra? I si no hi ha peles i ens continuen botzinant a cau d’orella les nostres maldats i atonyinant-nos...Cal que vagi alerta Convergència, no sigui que l’anorreament que pronostica en Pujol, arribi de la seva mà.

Sé que no és políticament correcte però en català tenim una dita que va com anell al dit als moviments de la política: fer la puta i la ramoneta. A mi tant ramblejar i alhora anar als cinc estrelles ja em cansa.

... Per cert, en castellà tenen una altra dita terrible, ordinària, misògina i violenta, però que descriu molt bé certes actituds mesetàries: o follamos todos, o la puta al rio. És la reacció previsible al final del cafè per a tothom. No cal dir qui és la puta en aquest cas...

L'elefant del PSC i l'MLP

Ahir – 13 de febrer de 2012 - vaig assistir, a la seu de Rosa Sensat, a l’Acte públic de l’assemblea del Moviment Laic i Progressista (MLP). Un acte ple de contingut, d’anhel social, de voluntat política, i fins i tot d’esperança ciutadana amb el plus de l’emotivitat de l’acomiadament, desprès de 9 anys al capdavant de la secretaria general d’en Joffre Villanueva – quants anys bregant pel món associatiu ! -  i la benvinguda al càrrec del Fabian Mohedano – un altre vell company i actualment implicat també com a membre de l’executiva del PSC - .

Deuen ser raonables els temors, en Joffre ja ens ho va deixar clar, que volen veure una possible pèrdua d’independència d’una entitat amb una important i eminent tasca pedagògica i política quan aquesta és conduïda per un membre d’un partit polític. Si bé és cert, com també ens recordaven ahir, que en l’Europa democràtica aquesta pràctica és habitual, també ho és, i ahir també va sortir a la palestra, que la nostra democràcia és encara a les beceroles i aquestes coses s’hi miren amb recel.

La presència massiva ahir de càrrecs importants del PSC en aquest acte públic pot ser en part una reacció primera a les crítiques que han sorgit durant els darrers congressos de la formació quant a l’allunyament de la formació política de la realitat associativa, dels moviments socials i de bona part de la societat civil organitzada no empresarial. També ho és per la proximitat i/o amistat d’aquests càrrecs amb el nou secretari general de l’MLP, i també pot ser-ho per la necessitat imperiosa del PSC de dotar-se d’un discurs potent, coherent i argumentat que l’MLP té i el socialisme català albira. Però ni l’amistat ni les ganes de refer els ponts perduts, ni la recerca d’argumentari per a mi justifiquen l’excessiva presència (només per citar-ne alguns) de Pere Navarro, Joan Ignasi Elena, Lourdes Muñoz, Josep Maria Sala, Carles Martí, Jordi Pedret... Creieu-me que la llista era llarga. També assistiren a l’acte pesos pesants d’altres forces polítiques (Joan Herrera i Joan Coscubiela per ICV i Marta Rovira. l'Oriol Amorós i  en Joan Ridao per ERC) que vista l’ofensiva sembla que van fer bé de defensar territori amic. Personalment tinc la completa certesa que la bona salut democràtica del MLP és la millor garantia per preservar les temptacions fagòcites  de qualsevol partit polític, però també ho és que la fotografia d’ahir feia un flac favor a una entitat que ben segur haurà de treballar ara per significar la seva independència. Fins ahir no els calia. L’entrada en desbandada, com un elefant a la fruiteria del PSC en aquest acte públic a mi, i a la meva segurament limitada visió ciutadana, republicana i democràtica de la societat, m’ha posat un ai al cor. Pot ser que el PSC tingui ganes de començar a posar remei als seus problemes però l’ímpetu ha de tenir la seva dosi de prudència. És ben sabut que les millors joguines, amb l'emoció, es trenquen el mateix dia de Reis.

Joffre, has fet una feina brutal. Fabian tens un gran repte al davant i prou energia per entomar-lo: que el coneixement i la sort t'hi acompanyin!

Tifes

Per repartir el joc (o eliminar algú) a tot el món hi ha cançonetes infantils. És el cas de la famosa tinker, tailor, soldier, sailor, rich man, poor man, beggar man, thief, anglesa. En castellà seria el tema pito, pito gorgorito (o colorito) i en català tindríem l’uni – dori – teri – coteri – xaca – laveri – vidi – vidó compta bé que dotze són, o allò més senzillet de... si tu te’n vas nero, nero, nero, si tu te’n vas nero, nero, nas...

La “recadera” Camacho és com una repartidora de pizzes que sorteja els embussos: sempre arriba abans i reparteix les notícies. A més reparteix joc com qui compta persones escandint clarament els versos per començar el joc infantil. A en Duran li ha tocat amagar el cap sota el braç recolzat a la paret mentre la colla del no pacte fiscal s’amaga. I mentre compta a desgana va covant les ganes de portar la missatgera davant del botxí, perquè sap que en un moment o altre els missatgers són occits pels seus amos. Però mentre cueja, la màgica Alicia s'ageganta mentre retalla la porció del formatge dels pressupostos i va dient que és que no era prou bo o no tenia prou forats pudents. Tot plegat pura comèdia.

Mas s’ha amagat sota el rellotge del temps de Peter Pan i diu que el joc de l’amagatall durarà ben bé un any. Els tres mosqueters del PSC (Nadal, Tura, Maragall, i Geli – tots sabem que en realitat els tres mosqueters eren quatre), s’amaguen a la panxa del bou com en patufet que d’insignificants com són hi caben tots. Sembla que en Duran li agrada més l’un-dos-tres-pica-paret i on pot fer trampes per immobilitzar l’alcalde de Vic i la seva colla – a qui té una tírria infinita – .

Algú ha perdut i cal tornar a repartir: calder, sastre, soldat, mariner, ric, pobre, captaire...lladre!. Definitivament quan parlem de polítics la versió anglesa de la cançoneta sembla que és la que més escau i és que no cal que ens robi els quartos, el que més ens prenen és el pèl.

Sense que hi hagi d’haver evidència de parentiu etimològic, he pensat en la semblança del mot anglès thief  amb el català tifa. Ser un tifa no és ser exactament una tifa de vaca però és ser quelcom força inconsistent. De fet em sembla que l’etimologia de tifa ve del grec typhos (igual que tífus) i significava vapor / emanacions vaporoses. És claríssima la relació amb les tifes i els tifes... i no ho és pas pel seu caràcter escatològic sinó per ser inconsistents i etèries. Molts dels polítics que ens menen són uns tifes, uns a l’anglesa i els altres a la catalana.