dimecres, 28 de març del 2012

Sciopero, grève, huelga, strike, vaga...


La paraula vaga és d’aquelles que en cada llengua configura un univers cultural diferent, ni en la família de les llengües romàniques hi ha consens. A les vigílies de la vaga general del 29 de març de 2012, que evidentment faré, m’ha semblat curiós oferir-vos aquest tast etimològic.

En italià el mot sciopero ve del llatí  ex operari que vol dir exactament fora de la feina, sense contemplacions.

En francès grève  prové de l’antic nom de la Place de l’Hôtel-de-Ville , Place de Grève – és a dir de sorra o grava-. Aquesta plaça situada al costat del riu Sena era l’emplaçament on els homes sense feina esperaven l’arribada de vaixells per descarregar. És a dir el lloc que representava  l’esperança d’una feina o d’una millor feina.

Huelga en castellà és d’allò més curiós, ve del verb llatí  follicare, que en diverses llengües romàniques va originar el verb folgar i que la peculiar evolució del castellà va convertir en holgar que finalment, per allò de la diftongació en ue de la o tònica en síl·laba inicial els va abocar a la la huelga. No n’hi havia per menys! El significat original de la paraula referia al panteix de cansament i per extensió l’estona de descans per recuperar l’alè. Un panteix  - a imatge d’una molla (fuelle) – també  directament emparentat amb un altre verb d’èxit: follar. O sigui que etimològicament en castellà una huelga és per descansar i serveix tant per follar com perquè et follin.

Els anglesos, gent de mar, han optat per strike que es creu que pot venir de la idea de deixar caure les eines o, més interessant encara, del costum dels mariners de plegar, arriar, o amainar veles (to srtike) com a símbol de refús a fer-se a la mar.

Vaga en català ens remet al buit del llatí vacuus. Tant assenyats com sempre vacuus ens porta al buit existencial de qui no sap que coi fer amb la seva vida i vaga pels carrers, de qui s’embolica amb els seus pensaments i divaga, o de qui té arguments amb la feina sigui perquè aviat tindrà una vacant o perquè encara no sap si fer vaga o vacances...

dimarts, 20 de març del 2012

Filípides mut de ràbia o la Marató contra la pobresa



 L’acció d’estat que emana de la política actual està traslladant sistemàticament la responsabilitat de l’acció social a la població mentre es dedica, també sistemàticament, a resoldre els temes financers d’una elit escollida: aquests són els nous privilegiats del segle XXI. Es deixa d’acomplir amb el garantisme a què les lleis internacionals, estatals i nacionals obliguen els poders públics i es trasllada la responsabilitat al bonisme – tant que els agrada aquesta paraula per maldir de l’oposició – de la societat civil. L’estat fa figa i demana caritat per fer caritat des de les ONG enlloc d’acomplir el seu deure d’assegurar els drets dels ciutadans i les ciutadanes. Aquesta marató, tal com jo ho veig és un deixament de la tasca i les responsabilitats governamentals i també del paper de les ONG que li faran costat.

Em diran que en un moment així hem de córrer tots el mateix camí i seria cert si no fos que ja fa temps que alguns sabem que els que corren sempre són els mateixos. Ells, des de la ciutat profanada de la democràcia, esperaran la nostra arribada esbufegats i ens prendran també la notícia. S’alçaran ufanosos davant nostre i ens robaran el mínut de glòria prenent-nos el verb que diran amb complaença: “Νενικήκαμεν”  (Hem vençut!). Mentre cansats els corredors de fons morirem una mica més amb la dignitat arrabassada. Aquesta és la nostra Marató: nosaltres som Filípides sense alè i muts de ràbia. La de TV3 per la pobresa és una cursa que ja hem perdut.

dimarts, 6 de març del 2012

El joc de l’oca i la LOFCA.



A poc a poc les figures es mouen al tauler. El PP ha mogut fitxa i, sense girar el tauler per passar del joc de l’Oca (LOFCA per als autonomistes) al parxís, ha decidit avançar. Ara resulta que el PP treballa per un sistema singular (com si singular no hagi estat el “tu treballa, jo cobro” dels darrers 300 anys). I és que les enquestes del CEO espanten mes rere mes.

A Catalunya ja coneixem prou els perills del joc de l’Oca i no sembla pas que la proposta del PP ens pugui ajudar a sortir del pou, ni ens aboni l’hostal, ni ens commuti la presó, ni ens presti el fil d’Ariadna per sortir del laberint... tampoc és d’esperar doncs que ens pugui evitar la mort que significaria tornar a començar amb Espanya.

Els avantatges: el pont, els daus i les oques són les esperances d’una CiU acovardida pel pes estadístic de les preguntes. Tot i que saben que els populars trabuquen els daus bons pels falsos sempre que poden, de moment se’ls escolten. Tot i saber-se el conte par coeur n’Alícia ha mossegat el formatge i ja se sap, a vegades et fa gran i a vegades petita: gran als ulls de Madrid i petita als del Principat.

La independència està a un tomb de dau, mentre el govern bada i juga: de LOFCA a LOFCA i tiro perquè em tofca...