El presidente ha hablado que parli el president

A Espanya han escollit president i aquest ha parlat. El debat d'investidura d'en Marianin ha servit per certificar que el cor de CiU a Madrid està ben tocat: a Duran el PP li ha fet un bypass i l'espanyolisme – el de dretes i el d'esquerres – passa de CiU, d’ICV i no diguem d’Esquerra. El no a la investidura de CiU no ha estat una irresponsabilitat tal com el neoconservadorpseudoesquerrà  Manel Fuentes insinuava en la seva editorial d’avui, 21 de desembre, és senzillament la menys dolenta de les solucions per continuar guardant bous i esquelles. Però quan la credibilitat de les raons i les amenaces de Catalunya està en joc cridar més no serveix de res. Cal actuar. Mas hauria de sortir a la palestra i dir què pensa fer. No n'hi ha prou amagant l’ou a l’hora de decidir amb qui negocia el pressupost. Omnium ja fa temps que té una bona idea però CiU sap que en la situació actual, un tancament de caixes és, gairebé segur, un camí sense retorn. Amb el PP desatado i viento en popa o s’accelera el procés per trencar amb Espanya o ens passem 25 anys més pidolant. Aquesta és la tria que CiU té ara entre mans. De moment camina a la corda fluixa, el problema és que la barra de contrapès és un tal Duran...

Una monàrquica distracció

Distreta s’ha quedat la família reial amb el tema Urdangarin i senyora. Distrets estem els ciutadans amb crisis i retallades. No tant distrets els mitjans de comunicació que fan la gara-gara a la pompa monàrquica, ni els que avui adulen el príncep Felip. Per què serà...

Les trompades físiques recents del monarca ens procuren una imatge de feblesa i decadència que acompanyades pel fet que el cas Urdangarin ha obert la veda a destapar les trompades i entrompades passades del monarca refermen  el qüestionament cada cop més generalitzat de la despesa monàrquica, del seu paper polític en la transició, en el cop d’estat del 23F i de la opacitat de la institució. Tot plegat afegit a la colossal distracció que seria per al poble veure, en el pitjor any de retallades que haurà de fer el PP, una abdicació i la coronació d’un “honrat” rei jove, em fa témer que, ara sí, coincideixen prous elements per a un canvi reial que no pas real...

Fem apostes?

Matar a pessigades

Els governs autoritaris tendeixen a establir estats socials de terror dominats per la por ciutadana a expressar lliurament el que pensen, a viure subjectes a unes condicions econòmiques i socials aleatòries que simulen controlar a caprici els mandataris,  i a règims de violència – fins i tot extrema – que ajuden a garantir que el nivell de temor dels ciutadans es mantingui en el lloc oportú per imposar, per imposar-se.

Sembla que la crisi actual està fent redescobrir que l’autoritarisme, quan pitjors són les condicions econòmiques i socials, més pot prescindir de la violència física. Això demana un esforç notable en mantenir una violència simbòlica d’allò més fina: la que s’exerceix tenint l’espasa de Dàmocles ben trempada sobre els nostres drets, el nostre confort o benestar, sobre el nostre ideal d’existència.

L’espasa original, la de Dàmocles, penjava del pèl d’un cavall a sobre del ric i n’amenaçava la felicitat pel mer fet de ser-ho. Els nostres governants volen fer-nos creure que els nostres drets són privilegis (riqueses) i que és just que l’espasa pendoli sobre nosaltres. És cert que el nostre benestar comporta una responsabilitat i és avui la de ser més ciutadans que mai i dir ben fort que tenir feina, encara que sigui a la funció pública, no és un privilegi sinó un dret i que la missió de qui ens governa no és coartar aquests drets sinó universalitzar-los. El joc de matar els ciutadans a pessigades és jugar amb la por de les persones i aquest joc és un joc de tirans.

Robar paraules al temple

Al temple de la paraula no s’hi va a ofendre. Al temple de la paraula les paraules no poden ofendre, perquè si allà ofenen pel sol fet de ser paraules, on podrem dir la veritat? Els juristes no poden esdevenir els amos del verb, del sentit del verb, d’un sentit concret del verb, no poden imposar-nos una llengua forastera encara que s’expressi en català.

De les botigues on s’escatima gènere o tornen malament els canvis se’n diu que són uns lladres i els lladres roben. Que no es pugui dir al Parlament allò que es diu al carrer, no és només un atac a la llibertat d’expressió sinó també un atac a la vivesa de l’expressió de la llengua catalana. Potser és que, per manca d’ús, el nivell de competència de la presidenta en aquesta llengua, no li permet filar prim en temes d’expressions pròpies.

Ja ho he dit al facebook : usurpar, prendre, escatimar, furtar, fotre, enganyar, retallar, engalipar, minvar, atracar, piratejar, assaltar, saquejar, desnonar, succionar, rebentar, segrestar... i sí, senyora presidenta, encara que al costat d’alguns d’aquests verbs sembli poca cosa, Espanya també ens roba, i a més ho fa en una única llengua: no en siguem còmplices.

La crisi i la funció pública...

No sóc, ni molt menys dels que em mostro contrari a una reforma en profunditat de la funció pública en tots els seus aspectes, des de l’accés fins a la sortida. Sóc dels que penso que realment és una anormalitat aristocràtica que els funcionaris (i molts representant públics) tinguem garantit el sou de per vida. Salvada una renda mínima universal, qualsevol persona d’esquerres, no hauria de justificar aquest privilegi diguem-ne d’eternitat laboral...

El problema actual és que el govern de les retallades vol matar tots els ocells d’un tret. Per un costat s’excusa en aquest privilegi per a retallar sous i per un altre planifica acabar amb el privilegi. Primer sense sou i després sense feina: primer ens emparem en l’excusa, després ens carreguem l’excusa.

Sé que per entrar en negociacions delicades cal entrar sempre amb dues o tres cartes a la partida però no podem ser tan barroers ni tan poc transparents. Si les cartes a jugar són rebaixa de sou o pèrdua de privilegis, cal denunciar que es barreja deliberadament allò que hauria de ser puntual amb allò que hauria de ser permanent. Per avançar en la superació d’aquesta crisi cal prendre mesures sostenibles i de llarg abast tant com delimitar les provisionals i de traç curt (el famós vol gallinaci), mentre que precisament s’està fent tot el contrari.

Siguem seriosos. Estic d’acord amb les retallades conjunturals sempre que siguin reversibles quan la crisi remeti, Estic d'acord amb la reforma de la funció pública sempre que sigui global i modifiqui d’arrel les disfuncions de l’administració: des de l’assignació de categories, fins a la productivitat, la promoció interna, passant pels complements dels càrrecs de responsabilitat inútils i ineficaços.

El que trobo que és inacceptable és que s’argumenti un privilegi – que en realitat es vol suprimir – per rebaixar sous, no tocar res més i treure's de sobre els elements incòmodes. La feina fàcil a l’administració és un tòpic que els polítics de nyigui-nyogui copien fil per randa: esforç zero i la responsabilitat pel veí (o va ser l’administració que ho va copiar dels polítics?).

Senyora Consellera de la defunció pública catalana, si té ovaris, comenci per on cal començar: reformi la funció pública en tots els seus aspectes i negociï-la amb els treballadors. Quant als sindicat, més valdria que es posessin les piles i deixessin a banda els seus “privilegis” atorgats en unes eleccions de participació ridícula. Per a ells el problema és que la gent no vota, per a mi la trava és que formen part del problema i no de la solució... van ser els tercers d’apuntar-se al tòpic.

Eleccions,15M, realpolitik i la millor democràcia del món

Les eleccions generals de l'estat espanyol han vingut marcades pel moviment anomenat del 15M. Fa dos dies semblava que ens faltava un pas per a la revolució. Com que no és possible que els indignats siguin gairebé el 26 o el 30% de la població que s’absté (segons cada territori), llegint els resultats electorals podem dir que els indignats a l’hora de votar ho fan en termes d’una realpolitik ben diàfana. O sigui que entre arreglar el món o conservar la nevera assortida triem sempre la segona opció... res de nou sota la capa del cel.

Seguint aquest criteri podem concloure que la indignació a Espanya és vot al PP i que a Catalunya, encara que ens pugui sorprendre, els indignats tenen molt de CiU. La indignació, doncs, i sempre seguint el sentit del vot, no és d’esquerres, ni independentista, de fet aquests darrers som, en l’imaginari de les lectures post electorals, una minoria absoluta, una colla d’arreplegats vaja....

Tampoc seran ni d’esquerres ni independentistes les solucions que el nou govern de l’estat apliqui. Quina novetat!!!

Entre les lectures agosarades que podem fer en destaquem una: atesa la gran participació, la gran majoria de la població de l’estat espanyol està encantada amb la democràcia que tenim, ergo està encantada amb els polítics que tenim, i molt especialment que Espanya està encantada amb Mariano Rajoy. És a dir, si ho volem, a Espanya tenen el millor líder de la millor democràcia del món i a Catalunya tenim l'inefable Duran. Això sí, estem terriblement indignats. Ja em perdonareu però... quins collons que tenim!!

El cove del peix podrit

Duran insinua que cal recuperar l’ànima perduda de l’Estatut i commina CiU a buscar alternatives d’aliança al PP a Catalunya. Segurament l’escenari perfecte per a la CiU de Duran - que no és la mateixa que la CiU d’altres diputats/diputades - seria precisament aquest. Casats amb el PP a Madrid i amistançats amb ERC al Parlament – o fins i tot amb el PSC –,  i anar tirant a veure si engiponen això de la crisi i es poden anotar el puntet.

També deia Duran que els del PP estan “cagats” d’haver de governar sols... bé, no deia “cagats” exactament però se li notaven les ganes...de governar a Madrid també. En resum, un PP àvid de pacte per no menjar-se el marronasso de la crisi tot solet i un Duran que babeja per remenar cireres des d'un hotel de 5 estrelles de Madrid.

El mateix que pot justificar el pacte PP – CiU, o sigui la circumstància, pot justificar el superpacte PP – PSOE. I és que tal com van les coses, el govern ha de tenir d’entrada pinta de “tecnòcrata” des del primer dia que si no els mercats no se’l creuen. Ara que, vist el que passa a Itàlia, tampoc és que es creguin als “tecnòcrates”... I això, si és que arribem a les eleccions sense que ens hagi hagut de rescatar l’helicòpter de la UE (n’hi ha que diuen que això no ho rescata ni Déu, per més helicòpters, perdó... àngels que tingui el seu exèrcit).

Amb tot, que voleu que us digui, potser és que sóc un descregut, però no m’empasso el pacte fiscal, a no ser que sigui la més gran rebaixa oferta mai en els magatzems madrilenys. Si les exigències són massa grans (que si vénen de Catalunya solen ser-ho sempre a ulls dels espanyols) el PP i el PSOE ho aturen segur... Llavors, què és el que es travarà en els pactes post electorals del 20 N, cas que es pugui pactar alguna cosa... L’enèsim intent de treure rèdit de la conjuntura? ERC esperarà pacient el fracàs del pacte fiscal i dirà “jo ja ho deia”? i llavors què?

En un escenari en què el 43 % dels enquestats volen la independència i no pas pescar el peix podrit de l'Estatut per dur-lo al cove de l'autonomisme, si no hi ha pacte fiscal, si no es pot travar en el primer any de legislatura, amb quin nou esquer polític intentaran aturar la secessió? A mi ja fa temps que se’m va acabar la paciència...

Quan cal preguntar...

Fer la pregunta encertada en el moment oportú és una habilitat esporàdica. N’hi ha que hi tenen el braç trencat a força de pràctica... però solen ser pocs, molt pocs i quasi tots i totes persones sàvies, instruïdes, persones que solen tenir la coherència de preguntar o preguntar-se incansablement. 

La majoria ens deixem portar per les preguntes que es fan els altres, mitjans de comunicació inclosos. Després hi ha els estafadors, els que pregunten quan els convé, que no és pas gaire sovint, i s’envolten de l’aparença de demòcrates. No és que estigui malament que preguntin sinó que solen fer-ho quan no toca o desprès d’haver-se estalviat un munt de vegades de preguntar sobre qüestions dels tot pertinents. Hi ha també el CEO que pregunta sistemàticament i el Papandreu que, amb el coll sota el peu i desprès d’haver entabanat Europa arranjant els números a pleret, ara, justament ara,  pregunta. Benvinguda la consulta però perquè ara i no abans?  Amb tots plegats qualsevol mètode socràtic és balder. Vulgarment diríem se’ns pixen. Fem-ho més fi: ens banyen amb micció.

I ara més preguntes: com ha arribat Europa a pensar que preguntar els seus ciutadans és un error?  I una possible resposta-pregunta ben fàcil... potser construint-se sense preguntar?. Per què les preguntes sempre arriben més tard del que caldria?. Per què els politicastres estan obsessionats a fornir respostes als seus ciutadans corders quan són ells els que massa sovint belen sota l’amenaça de la verga financera i els llops que aquesta anuncia constantment?.  La resposta és en la mateixa pregunta canvieu només el per què per un  perquè. 

No us passa a vosaltres que les respostes són de mal digerir quan no venen precedides per la pregunta oportuna?

Bajanades...

No sé si tanta entesa entre ERC i CiU amb el tema del pacte fiscal "en la línia del concert econòmic" inclou cap pla B en cas que el bescanvi sigui o pacte fiscal o referèndum per la independència... Llavors què farem? I si a més ho ha de defensar un gens-separatista com en Duran, quina penseu que serà la seva aposta?

Sense que em calgui haver d'anar al psicòleg ni per aquest tema ni per cap altre se m’acuden algunes transicions nacionals possibles. La primera és que amb les noves facilitats que el Govern vol donar a les Fundacions aviat tindrem un munt de Milletons (o Minimillets) disposats a apuntalar les finances naCiUonals i a salvar-nos de la crisi. La segona és que parlant sense embuts, com sembla que està disposat a fer en Duran, aviat el fitxaran a Intereconomia per renegar de separatistes com aquell nano... com es diu... Això home, en Rajoy que té la barra d’alegrar-se preelectoralment de la fi d’ETA. La tercera és que el PSC que resta es passi directament a CiU, aplani les pulsions independenitstes de la federació i converteixin en un tripartit d’allò més productiu. La quarta és que el PP es desinfli com ho faran els morros de l’Alícia algun dia i es passi en bloc al peix al cove. I la cinquena és que Iniciativa  tregui majoria absoluta aquí i a l’estat, i de la nit al dia ens convertim en federrats (una variant de la fe d’errades en polítques nacionals d’esquerres)... Si és que sóc un geni pronosticant transicions!

En trànsit

L’encuny de moda sobre el moment polític nacional que vivim (o que ens fa desviure o malviure) passa per la transició. Vaja, un anar passant, un flux que a alguns els demana tota la vida fins al trànsit final: paciència i resignació cristiana.

Passar d’un lloc a un altre no vol dir necessàriament canviar, ni canviar per a bé: entre estar viu i mort de moment prefereixo el primer... El verb llatí transire té aquest deix inofensiu, badoc o inconscient: qui transita pràcticament no s’adona que ho fa, qui està en trànsit tampoc s’adona de la seva al·lucinació: i tenim, es veu, un país en trànsit, estupefacte... I uns quants polítics en trànsit que ens il·luminen.

Avui les notícies diuen que els que ens porten a la transició nacional s'esperaran al 20 N per fer números però alhora començaran per l’autèntic trànsit: les autopistes. Es veu que en això la Camacho hi està d’acord - que amb les autopistes ja en tenim prou i no ens calen més símbols nacionals-.

Més enllà, vinga falòrnies. I a mi que em cau la cara de vergonya de veure com revenen les engrunes del país i quan sento parlar de transició o  transitar em ve allò del responsori de Setmana Santa:

"O vos omnes qui transitis per viam attendite et videte si est dolor similis sicut dolor meus. Attendite, universi populi, et videte dolorem meum."

I és que realment com el meu dolor no n'hi ha cap altre. I en llatí encara fa més pena... és el que tenen les llengües mortes i no immergides: commouen. No com l'Aranès que com que no s'acaba de morir no arriba ni  al cor del TC.

Potser convindria que a les autopistes també féssim rebaixes als que parlin a les màquines en català o occità.... Tota una transició, sí senyor.

La mare que els va matricular!!

Reconcebudament retornem a les matrícules, i és que venen eleccions.

El Quico que vanaglorieja i en Puig que la té millor que la d’en Duran perquè ell sí que l’ha ficat dins, allò que es diu ben bé a sobre, mentre que a l’altre li va de gairell i no l’encerta i l’ha posat al costat que no és ben bé el mateix ni convoca els mateixos plaers nacionals.

Els mossos i la guàrdia urbana, que de trempats nacionals a tot arreu n’hi ha, omplen butlletes d’amonestació mentre l’Alícia, en els seu país meravellós de somnis electorals, ara troba útil això anar identifiCAT (als reaccionaris ja els va bé d’identificar l’enemic sigui amb pegats, estrelles o triangles de coloraines).

Com ens provoca això de burxar baixet i sense escometre el fons de la qüestió. Com ens agrada somoure baixeses per distreure al personal. Quanta estultícia per amagar la mare dels ous. Deixeu-vos de pegots i adhesius i agafeu la matrícula per les banyes. Si el tema del pacte fiscal el portem com les matrícules anem llestos: posarem l’adhesiu del pacte fiscal allà on dúiem la E de finançament. La mare que els va matricular!!!

Agost de les matances

Els tancs s’acarnissen a  Síria i el consell de seguretat de l’ONU, com massa sovint passa, juga al joc de la pilota o més aviat a allò que en dèiem jugar a “mate”. Encara que, ben pensat, aquí sembla que la norma iinternacional no permet salvar ni ressuscitar ningú.

El que sí que està mort i enterrat és en ZP. L’altre dia – curiositats de la política – va ser ell mateix qui va sortir en públic a anunciar les seves exèquies; vestit de mort, amb cara de mort però sorprenentment loquaç i venent rodes de molí, com sempre, en nom del govern d’Espanya que ens ha salvat de la crisi anunciava la convocatòria a les urnes (no les de cendres mortuòries sinó les electorals).

El PSC per no rematar-se posposa el seu congrés pels volts de Nadal: potser l’estovament ambiental propi de l’època ajudarà a discernir sobre l’aplicació de l’eutanàsia a les sigles del partit o potser (posats a somniar) la majoria absoluta que treurà Rubalcaba i la Chacón a Espanya els estalviïn els maldecaps de tants enterraments com hauran de fer.

 

Als Estats Units una colla de freakys malalts de Déu i dels manaments ultraconservadors i neoliberals tenen en escac mat al quasi desgovern d’Obama i han fet passar les morades fins i tot al partit republicà. En castellà ja ho diuen: cria cuervos ... sovint no s’esperen ni a que estiguis mort per a treure’t els ulls.

Les finances mundials continuen improvisant la redistribució de la riquesa a costa de l’empobriment de gairebé tothom i la mort segura de milers de persones: la banya d’Àfrica ha comprat quasi tots els números d’aquesta loteria de la mort.

L’agost és temps de matances desapercebudes, temps de poques reaccions i indignacions. I és que el descans, fins i tot l’etern, durant les vacances té un altre preu i sobretot ens proporciona un oblit lleuger. No és d’estranyar que polítics, assessors i criminals concloguin amb allò tant conegut de: matem-ho.

Variacions sobre enraonies

Les enraonies són els rumors que versen sobre fets i persones sense fonaments sòlids, sense proves: una pràctica estesa i habitual entre els humans i que amb la irrupció d’internet va adquirint tons d’excel·lència. Tota notícia té una component raonable i una altra d’enraonable i sobre aquesta darrera és construeix la major part de l’interès comunicatiu: volem dissenyar veritats a mida més que conèixer veritats. Per això – i no per una altra cosa – som capaços d’embeinar-nos l’astúcia i creure’ns sense fissures allò que se’ns diu que passarà – sempre que coincideixi amb els nostres designis. Només cal adjuntar un cert criteri doctrinal o dogmàtic après per inducció, bandejar els dubtes i la curiositat, i ja podem assentir o dissentir amb qualsevol titular de premsa, ràdio o televisió. Tant és el nostre afany per imaginar realitats que cada cop més estanquem el nostre consum informatiu en els mitjans que pronostiquen allò que nosaltres pronostiquem. Dins d’aquest gran brunz de notícies i opinió, l’home del carrer, atribolat, indefens i amb conspícua indiferència, assisteix amb perplexitat a la desfeta de independència informativa i acaba recalant en les enraonies dels que fan caminar constantment personatges i notícies perquè els creixin els ulls de poll mentre esperen el moment oportú per poder-los-hi esclafar en rigorós directe, masturbant-se (figuradament) al ritme dels índex d’audiència. Des dels púlpits desfigurats de la comunicació es converteix la notícia en rumor i el rumor en justícia: justícia de venjança. I amb la venjança com a valor l’estratègia de l’odi creix irracional i sense mesura alimentada per les enraonies: les dels nostres subjectius fanatismes... Un petit gir en el delicat engranatge del cervell humà i ... Condols a Noruega ...

La paràbola del Conseller

Una paràbola és una de les formes més simples de la narrativa – això deu fer-la interessant per a la política – . Sol referir un context concret en què es deriva un aprenentatge a partir dels resultats d'una acció. Quasi sempre incorpora un personatge que afronta un dilema moral des d’una acció individual de la qual n’extraurà unes conseqüències.

Una vegada hi havia un Conseller que volia millorar la productivitat del funcionariat augmentant el temps de presència a la feina*.

El Conseller pensava que amb més hores de treball públic salvaria el seu país del desastre econòmic en què s’havien ficat.

El govern va fer cas al Conseller, de dilatada i reputada trajectòria acadèmica, política i gerencial, i va fer anar els treballadors públics a la feina unes hores més.

Amb el temps, el Conseller va deixar de ser Conseller i els funcionaris varen seguir essent funcionaris. La productivitat en la funció pública, que ningú no havia mesurat mai, es va quedar igual.

“Podem fer creure que hem millorat allò desconegut”. La política és l’art de caminar sobre el fil d’aquesta sentència.

* Pels amants dels tòpics aquesta sentència conté un doble oxímoron (productivitat - funcionariat - presència a la feina). Per a uns altres és una paradoxa (presència a la feina - productivitat) i per a  d’altres directament una rucada (què és productivitat a la funció pública?) Encara que aquesta darrera no sigui cap figura retòrica, tant literàriament com en política, és d'allò més freqüent. 

En Pere del llop i l'unionisme

Tant important és el subjecte en les qüestions de llengua i tan difícil fer-ne l’elecció acurada a l’hora de redactar notícies que sovint el personal s’hi embolica. Sobretot s’emboliquen els que pretenen que la independència continuï essent el subjecte de la divisió de Catalunya: s’emboliquen i fracassen, almenys comunicativament, de manera estrepitosa.

L’antiga sentència, tan nostrada, benpensant i tant políticament correcte "la independència dividiria Catalunya" – que ara ja només té sentit  a Espanya – contenia amb precís to sermonesc una afirmació de caràcter admonitori: la pau social no es toca. Avui ja podem dir que aquesta frase s’ha de substituir mediàticament, atenent a la realitat que mostra les enquestes del CEO,  per la sentència “L’unionisme divideix Catalunya”. Aquesta és també una oració afirmativa però sense futuribles. I és que l’statu quo confereix l’objectivitat a la segona i la subjectivitat a la primera.

En una posició minoritària però amb el pes institucional, administratiu i legislatiu favorable, qui divideix Catalunya no és la majoria de la gent que en vol la independència sinó la minoria que pretén mantenir la crosta unionista.  Insistir en la revelació que l’independentisme és el futur culpable dels canvis polítics que una majoria social reclama té més a veure en confondre el bé comú amb l’interès particular que amb voler el millor pel país. Al Pere del llop li ha arribat el moment del descrèdit.

Parlament i indignats

Avui he escrit al facebook que posats a triar m’estimava més polítcs segrestats per indignats que per banquers i grans corporacions. El problema ha sorgit quan els indignats han vexat i agredit alguns diputats i diputades i també treballadors i treballadores del Parlament. No cauré en la trampa de justificar violències segons tingui més o menys intensitat o segons la seva provinença; no diré que la violència directa dels uns difereixi de la violència simbòlica o existencial dels altres. Diré que els indignats s’han equivocat i que amb la seva acció (o l’acció tolerada d’uns pocs) no només devaluen l’acció de protesta d’avui sinó que a més poden haver legitimat l’acció dels mossos del Sr. Puig del divendres 27 de maig i restat validesa a tota la feina que es va fer des de les places: el seu suport social caurà en picat. Els indignats estaven avisats que impedir el normal desenvolupament de l’acció parlamentària és un fet greu. Personalment podia arribar a estar d’acord que per subvertir un sistema que no agrada a voltes has de sacsejar-lo en els seus fonaments. Entenia que un sistema parlamentari que no garanteix drets tan bàsics com el treball i la vivenda podia, per unes hores, suportar la pressió de no poder complir el seu dret de reunió. Acceptava que la contumàcia podia expressar-se amb contundència. Però no estic d’acord, no entenc i no accepto una expressió violenta de la indignació: no vull que la dèbil, malmesa i a vegades corrupta política estigui en mans dels que per solució proposen el mastegot. Als indignats de la democràcia real cal dir-los que el mastegot no és democràtic.

Amb la violència compel·lim l’opinió cap a la seguretat d’allò conegut: entre altres coses la corrupció i el segrest de la ciutadania.

Preguntes desesperades sobre un problema de densitat

Un rere l’altre els governs europeus van caient cap a la dreta. En societats líquides sembla que el més sensat és semblar líquid. Però no és igual si ets aigua o oli, si véns la dilució freda d’ambdós. Necessari és que se’t percebi líquid, no barreja. Encara que la mentida líquida i la veritat líquida passin igual pel sedàs de les informacions les barreges tendeixen a encallar-s'hi . L'esquerra ha volgut barrejar aigua i oli.

La solidesa dels valors fonamentals de les democràcies occidentals impulsada després de la Segona Guerra Mundial, el màxim exponent de la qual és la Declaració Universal dels Drets Humans – per cert, gens escorada cap a l’esquerra – fa aigües... o olis... I és que l’esquerra té un problema de densitat, de gruix que diria en Pujolet. Des de l’11 M fins al 22 M (ara totes les dates s’han de consignar així per la força d’una cosa tan líquida, quasi etèria, com l’èxit de les fórmules de comunicació) l’esquerra ha consentit en una interpretació de dretes dels valors fonamentals de la societat. Ha consentit que s’exprimís l’honradesa fins a liquar-la; ha liquat el proïsme assegurant que l’altre estarà millor com més ric siguis tu. Ha acotat cap i orelles quan se li ha recriminat no plantar cara al capitalisme i ha combregat amb K. Popper i el millor dels móns possibles. Ha negligit la defensa de les persones i la llibertat i s’ha alineat amb el classisme i la burocràcia. Ha entrat al temple que és el nostre planeta i s'ha pixat a les columnes. No ha pretès transformar el poder sinó abastar-lo.

Un valor sòlid de la humanitat perquè és un valor biològic és la seguretat. El projecte de vida, l’economia, i el concepte de l’altre són tres puntals de la seguretat humana. Si els nostres projectes de vida semblen de dretes, la nostra economia és de dretes i la percepció defensiva de l’altre és majoritària; no és lògic que gent, fins i tot la que tradicionalment es considerava d’esquerres, es vagi decantant cap el vot de dreta. Actuen amb liquiditat o amb coherència? Quin model d'esquerres practicable els oferim? Qui ha estat líquid i qui sòlid? Qui ha estat incoherent? Perquè hem permès que la sensació d’indefensió davant de l’altre sigui més real que la indefensió davant l’atzucac financer i econòmic en què es troba el nostre món? Perquè per més que el remenis l’oli sempre sura sobre l’aigua?

Bipartidisme dreta - dreta

Diuen que els forts terratrèmols al planeta desplacen l’eix terraqüi. Els terratrèmols electorals desplacen els eixos centrals de la política i la percepció que els ciutadans i ciutadanes en tenen. Entre totes les lectures que han anat apareixent després dels resultats de les eleccions encara no n’he vist cap que apunti cap a la reubicació dels eixos centrals del vot a Catalunya. Entre l’eix esquerra – dreta i l’eix sobiranisme – unionisme és clar que les darreres eleccions apunten cap a una hegemonia de la dreta en tots dos àmbits. La societat del benestar ha desplaçat l’eix de valors cap a la dreta (prèvia la incorporació d’algunes reivindicacions de l’esquerra: aquelles que no damnificaven el model econòmic). L’apalancament de la població majoritària en les estructures capitalistes (de dretes) en moments de crisi és total. La identificació amb el valors radicals de l’esquerra és absolutament minoritària. El votant que s’identifica amb l’esquerra s’absté més que no pas el que s’identifica amb la dreta. Els que volen canviar el món desisteixen; els que ja els està bé com van les coses s’hi aboquen. El panorama no és gaire esperançador i podem esperar un rebrot de la tensió sobiranisme – unionisme basada altre cop en un identitarisme tronat i marcat per la distinció entre nosaltres i els altres en què els altres que ho tinguin més pelut siguin els forasters de la interjecció d’interessos entre CiU i el PP (els immigrants de sempre). El sobiranisme basat en els drets i el progrés social ha quedat reduït a la mínima expressió. L’independentisme poc a poc es fa de dretes i divideix l’independentisme d’esquerres. La independència com a proposta de transformació social d’esquerres ha mort. Algunes veus apunten cap a la necessària construcció d’un espai d’esquerra nacional – jo ho anhelo de temps – però  erren el tret quan només són capaços de proposar coalicions electorals: els canvis han de ser molt i molt pregons. Deixar de presentar-se a les eleccions pot ser molt més alliçonador que intentar salvar els mobles de l’edifici polític sacsejat pel terratrèmol. En el futur escenari de bipartidisme dreta sobiranista –  (ultra) dreta unionista, a CiU li tocarà jugar tots els papers de l’auca: centre dreta, centre esquerra, sobiranisme, independentisme però crec que difícilment aquest rol li donarà més rèdit electoral: la gent n’està farta de mitges tintes. La indignació creixerà com l’escuma en aquest escenari. Suposo que com sempre l’esquerra estarà temptada de mimetitzar amb la indignació però errarà si no canvia totalment les formes. Només una esquerra amb noves formes de fer política podrà guanyar en un futur les eleccions.

Reina, vine al mercat!

De segur que tots sabeu que àgora, és la paraula grega que significa mercat i que aquesta paraula va donar lloc a la designació de l’espai de participació democràtica per excel•lència. En català anar a mercat vol dir el mateix que anar a plaça. El mercat és el lloc on tot es compra i es ven, l'espai on és possible l'enredada i el negoci, la pèrdua o el guany. En temps medieval corresponia als monarques atorgar el dret de mercat a les poblacions segons la seva importància o la importància que es volia que tinguessin. L’àgora va deixar de ser el lloc de les idees i va ser només el lloc del comerç. El comerç com a idea ens ha pres la plaça i cal recuperar-la. Reina, vine al mercat!

Flaires de campanya

Primera sentor de campanya: a Arenys vàrem aprendre que allò que ocorre en un municipi petit pot tenir un abast i una transcendència enorme per al país. Després d’aquest exemple es fa difícil rebatre aquells que opinen que les eleccions municipals poden ser el fonament del nostre dret a decidir i es comprèn que s’hi aboquin amb zel i vehemència... provatures. Fan proves ERC, Rcat, SI, Democràcia Catalana, les CUP, un farcell d’opcions independents. A veure què en surt. Amb tot els prats d'aquestes eleccions locals emanen uns efluvis certament variats; olors que flairen l’ambient i poden també influir la contesa o fins i tot en algunes poblacions arribar a intoxicar-la. Un d’aquests flaires s’il·lustra amb l’anunci electoral de Plataforma per Catalunya en què l’any 2025 tres persones humanes (impossible saber-ne el gènere i menys la identitat sexual) salten a corda vestits/vestides amb burca. Aquest anunci es reforça amb l’aquiescència de la majoria de forces polítiques de centre dreta i centre esquerra que han decidit no entrat a sac amb la qüestió per no prendre-hi mal. Mentre, Sarkozy i Berlusconi per una banda i Dinamarca per una altra intenten capgirar el tractat de Schengen i en fer-ho donen arguments a la insensatesa de PxC i al PP. Un altre dels ensums de la campanya són les retallades. Com si del dia dels innocents es tractés i afanyats per penjar llufes als ciutadans el govern retalla ninots sense solta ni volta i l’oposició se’n queixa i en nega la necessitat. La pregunta però és molt senzilla: quan es formin els nous consistoris quin d’ells no haurà de retallar despeses, personal i serveis? El darrer dels meus tufs de campanya fa referència a tot el que els alcaldables prometen que modificaran sense tenir-ne competències o sabent que la seva realització depèn del pressupost d’un altre. Per a molts polítics les promeses que no es poden acomplir per culpa dels altres deuen ser com promeses acomplides. Vanitosos com són encara no saben que tots naixem culpables...

A cada bugada perden un llençol

Es veu que el PSC, vull dir el PSOE a Catalunya, no votarà a favor de la moció de CiU al Congrés de Diputats sobre el pagament del famosíssim fons de competitivitat. Joaquim Nadal s’enterrarà uns quants dies en l’oprobi més pregon i recordarà les seves declaracions no gaire llunyanes en què no només assegurava el vot afirmatiu del PSC sinó que instava indirectament a CiU que presentés la moció. Els socialistes a Catalunya a cada bugada perden un llençol i pràcticament només els queden els mitjons desaparellats amb què intenten tapar-se les vergonyes com sovint fan els actors en les escenes compromeses. Però per més que vulguin dissimular ja ningú no s’empassa - és que ja ni s’entenen - les seves entortolligades i rocambolesques explicacions. Arriba en mal moment la votació, enmig d’una campanya per les eleccions municipals que cada vegada s’assemblen més a una revàlida de les nacionals del novembre o una avançada de les estatals de l’any vinent. Ho té magre el PSOE a Catalunya... o té molt magre. Les escenes pseudoeròtiques que ens està oferint aquests dies i les que ens pot oferir d’aquí a les properes eleccions amb el mitjonet a l’entrecuix poden ser “espectacularrrss! Fins que no acceptin el que ja tothom veu clar  i ells no volen veure: com el rei, el PSC, perdó, el PSOE a Catalunya, va nu!

Obama, Ossama i la pena de mort

No comparteixo les alegries mundials i mundanals  ni els escarafalls belicopatriòtics d’Obama per l’assassinat de l’assassí Ossama Bin Laden. Bàsicament no ho comparteixo perquè demostra la feblesa de la justícia internacional, perquè abona i pregona la primitiva veu de la llei del més fort, perquè instaura els judicis sense jutge, sense justícia, sense legalitat, perquè justifica la pena de mort aleatòria, dictada pels polítics i no pels tribunals... Bin Laden era un objectiu polític i militar (d’una guerra no declarada), era un enemic de la ciutadania, un perill per al món, d’acord. Precisament per això, perquè era un símbol de la bestialitat del fonamentalisme i de la injustícia calia fer-lo seure al banc dels acusats. Els nostres fonaments legals trontollen quan a  qui ha ordenat i inspirat milers d’assassinats, segrestos i extorsions, li disparem a matar en una operació premeditada. Fent-ho renunciem al nostre ideari, al dret humà de tenir un judici just, renunciem a la separació de poders; fem un acte totalitari que dóna arguments als mètodes expeditius d’alguns governs i de tot tipus de malfactors. Perquè hauríem d’alegrar-nos-en els ciutadans i ciutadanes? Sé que moltes persones viuran aquesta notícia com la desaparició d’un perill, jo la visc com l’enèsima confirmació d’un altre: la progressiva pèrdua de garanties jurídiques i institucionals dels nostres estats de dret.

LGTB

Les entitats LGBT estan en una cruïlla, viuen un moment lax i tens alhora: malviuen. La laxitud ve del fet que després d’un període d’estratègia i objectius legals més o menys compartits i atacats de forma polièdrica s’ha passat un una fragmentació autocomplaent en què els melics associatius tenen més importància que la pròpia raó associativa i que la societat mateixa. No és que la feina de les entitats sigui baldera, és que és fragmentària i per tant innòcua per a la transformació social. S’ha passat sense reflexió ni argumentació de la reivindicació a la prestació d’uns serveis de qualitat raonable però no excelsa. La tensió rau en el fet que en situació de crisi aquests serveis generen competència entre les mateixes entitats i també  amb serveis professionals privats:  les entitats tenen les de perdre. Només una aposta per la mancomunitat d’aquests serveis pot ajudar a pal·liar la disminució de recursos públics a què les entitats ja han de fer front. També en l’àmbit de la representació dels col·lectius front a les administracions cal adoptar mesures de sanejament: per part de les entitats i per part de les institucions. A grans trets: l’espai institucional no ha de substituir ni l’espai privat de reflexió ni, encara menys, l’espai privat d’acció. La precarietat, l’atomització i els particularismes han propiciat els darrers anys  i per deixament que l’espai públic es converteixi en el referent de les aportacions de les entitats BLTG davant de la ciutadania. Aquesta dilució d’allò públic amb allò associatiu seria desitjable si els organismes que en resulten tinguessin un paper vinculant i decisori sobre les polítiques que els atenyen. En no ser així acaben per ser una representació repetitiva i poc eficaç en què sovint les entitats entomen estoicament les actuacions de les institucions i les institucions capegen les crítiques de les entitats. Les entitats TGLB han d’emancipar-se i per a fer-ho el més sensat és optar per una federació que les aglutini i en el si de la qual es puguin debatre i posar en funcionament els mecanismes que en possibilitin un reviscolament, un augment de la qualitat, una estabilitat financera, un enriquiment ideològic. Tot això les entitats GBTL no poden fer-ho sense establir profunds contactes amb el Tercer Sector espai en el qual una federació d’entitats LGTB actualment és una mancança important. Imprescindible ha de ser també el treball conjunt d’entitats en l’espai internacional i en la projecció de la nostra realitat de país. A què estem esperant?

Com un Sant Jordi sense llibres

Ahir, 10 d’abril, Barcelona va celebrar un Sant Jordi avançat i sense llibres. Una festassa de civisme i participació resultat d’una feinada de milers de persones que creuen que el país s’ho val. Una gernació, els organitzadors i els participants, que s’han compromès més enllà del vot. Un gruix de gent que ara ja està disposada a anar més enllà. Un gruix de gent que volem més, que estem esperant fer més camí. Un camí que no és de tot o res sinó de participació o res. O ens impliquem o correm el risc de continuar esperant els líders que calculadament aguaiten la majoria que els entroni. Entronarem quan calgui els líders però només amb l’esforç sostingut de tots els que diem sí avançarem degudament. La voluntat és imparable.

La mare té setanta anys està ingressada en un centre sociosanitari força gris. Va en cadira de rodes perquè s’està recuperant d’una caiguda en què es va trencar fèmur i turmell. La recuperació és llarga i sovint descoratjadora. Ahir quan vaig dur-la a votar perquè m’ho va demanar somreia i li vaig veure la il·lusió al rostre per primera vegada en força temps. El dia ens acompanyava, el país també.

L'engany dels nostres fills...

El president Mas ha fet un discurs Obama que per a mi ha estat una decepció Obama (estic acostumat a les decepcions...). El president ha reblat el clau del discurs insistint amb una pregunta que fa referència a l’egoïsme que significaria no estalviar avui per deixar un futur millor a les generacions sufixes (l’adjectiu és meu i és que es tracta de la generació immediata, la que ens precedeix enganxada als talons). Mas diu que per primer cop correm el risc que l’escenari que deixem als nostres fills sigui pitjor que la que s’han trobat els pares i que això no ha passat mai (deu ser el mai dels homes que és com el sempre de Lampedusa: a tot estirar un segle o dos i perquè tot vagi a pitjor). Jo el que veig és que la generació present, no la futura, ja està passant les morades – amb més mòbils i TDT i feisbucs – però sense casa i sense feina i a 80 km per hora i no com els de la F1 (que deu ser el progrés en què ens volen emmirallar: rics i famosos i a tot drap).

El que no ens diu el President és quina és la mesura del seu desitjat progrés. Entenc però que es refereix al progrés econòmic basat en el capitalisme, o sigui el progrés econòmic d’uns quants en perjudici d’uns molts. Els sacrificis que fem avui deixaran un món millor als nostres fills (de fet els vostres fills, perquè jo no en tinc), és cert. I no pas per deixar-los les butxaques més plenes sinó senzillament per poder existir en un món que no estigui amenaçat permanentment per l’extorsió dels que menys tenen en benefici dels que més acumulen. Ens ha tocat pagar les borratxeres financeres de les festes privades a què ni el propi Mas ha estat convidat i res no em fa preveure que això hagi de deixar de ser així.

La nostra responsabilitat no està només amb els nostres fills sinó amb el planeta i amb la humanitat. La turbina de la recuperació econòmica basada en el creixement s’ha aturar encara que per això perdem alguns privilegis. Mentre el 20 % de la població mundial consumeixi el 80 % dels recursos del planeta i unes 350 persones tinguin la mateixa riquesa que el 40 % de la humanitat (2.741.678.400 de fills i filles d’humans i humanes) viurem en crisis moral i econòmica permanent.

Engany fora i de fet és que la pèrdua de benestar no serveixi per a res més que per a garantir el benestar de quatre gats. Estic d’acord en què en situacions delicades cal agafar les tisores i retallar però hauríem de començar a conscienciar la gent que de la retallada n’hem de dir decreixement  - que d’entrada no és cap garantia de més igualtat o de justícia social – però sí que s’ajusta a la veritat. I de sortida que el decreixement gestionat per la dreta no sé perquè però té tota la pinta d’acabar abans amb les festes populars que no amb les privades. Dir la veritat President té aquestes coses, aquest és l’autèntic acte de responsabilitat envers les generacions futures; la resta és un nou engany per als nostres fills.

Bèlgica: a prendre nota.

A Bèlgica quan ja s’han batut tots els rècords d’estat sense govern – que no d’autèntic desgovern com passa a altres llocs... – sembla que es comença a jugar la partida de la liquidació. En el balanç final els actius que tinguin les parts de cara a la negociació de la secessió seran principals per obtenir els rèdits desitjats. En aquesta línia sembla que es pot voler inscriure el canvi de nom de la Communauté française  pel de Fédération Wallonie – Bruxelles. És clar que, en una hipotètica però per alguns més que probable desaparició de l’estat belga actual, la batalla principal es lliurarà a la ciutat de Brussel·les i  per la ciutat de Brussel·les.

Per Catalunya serà interessant veure quins mecanismes democràtics es posaran en funcionament, si és el cas, per escatir com quedarà configurat el nou mapa. El complicat sistema sobreposat de nivells administratius a Bèlgica – la constitució reconeix comunitats i regions -  dificultarà aquesta tasca i per als catalans els escenaris complicats són una llaminadura: podrem prendre’n nota.

L’estat belga fruit de les tensions entre les potències europees després de l’era napoleònica pot tornar a sotmetre’s al judici dels veïns europeus. Què diran en ple segle XXI França, la Gran Bretanya, Alemanya o Holanda sobre qualsevol nova composició? Quin paper hi jugarà la representació lingüística (no oblidem que a banda de la comunitat francesa i la neerlandesa existeix també l’alemanya). Tots a apuntar com a posseïts.

Que un dels sis fundadors de la Europa de després de la II guerra mundial recondueixi, cent vuitanta anys després de la seva creació, la seva fesomia d’estat no deixarà indiferent ningú, especialment a Europa Occidental on semblava que la mutabilitat de les fronteres no era objecte de discussió. El quadern de notes treurà fum.

També serà interessant veure quin serà el paper que jugarà i el que s’atorgarà a la monarquia. Pot ser que a aquestes alçades s’hagi acabat el paper o la tinta del boli però caldrà buscar recanvi tot seguit perquè aquest no serà un tema menor.

De tota manera a Bèlgica no es pot dir que sempre les coses es facin ràpid, per exemple: la constitució oficial en neerlandès va ser reconeguda en 1967 i en alemany en 1991. Si s’ho prenen gaire amb calma potser no ens caldrà gastar gaire tinta ni paper perquè nosaltres hi haurem arribat abans... tant de bo!

Mas Duran i Pujol

En la qüestió nacional Mas es troba en una posició intermèdia entre Duran i Pujol. Però en aquest cas la centralitat no li dóna força sinó que n’hi resta. Els seus plans B, Duran més espanyolista i Pujol més independentista, no tenen intersecció; serà un tot o res. Encara que ens parlin de la divisió de la societat el que més deuen témer és la divisió del bipartit. Ja no poden nedar i guardar la roba perquè la crisi els l’ha presa, ens l'ha presa. Si la recuperació econòmica no és prou evident i no permet tornar a somniar en la multiplicació dels pans i dels peixos al cove, el dilema que ara té Jordi Pujol serà un atzucac per a la coalició. Més val que Mas espavili.

La credibilitat i la confiança

Les polítiques de l'anar fent tendeixen a justificar-ho tot per continuar allà mateix. Res esdevé greu als ulls de la continuïtat malaltissa: anem tirant amb nuclears, anem tirant sense estat propi, anem tirant sense titulacions... i a sobre ens diuen que són necessàries, que la independència és impossible, i que és de república bananera demanar la dimissió dels polítics que menteixen. Tot el mateix dia. I així anem generant confiança entre la ciutadania i donem credibilitat a la política. A veure si arriba ja la primavera i ens encenem una mica, no trobeu!

Un principi...

Amb la mel als llavis és aquesta sensació d'incomplitud tan llaminera, patriòtica, política, social i si ho voleu també carnal amb què a Catalunya ens quedem amb les ganes. Pot ser que aquest bloc sigui també un intent, una frivolitat momentània que duri només aquest comentari: el temps ho dirà. No hi diposito gaires expectatives, ni prometo, ni pretenc; senzillament començo un espai per veure què sóc capaç de posar-hi, durant quant de temps, amb quina freqüència. A veure què passa...