Els governs autoritaris tendeixen a establir estats socials
de terror dominats per la por ciutadana a expressar lliurament el que pensen, a
viure subjectes a unes condicions econòmiques i socials aleatòries que simulen
controlar a caprici els mandataris, i a règims de violència – fins i tot extrema
– que ajuden a garantir que el nivell de temor dels ciutadans es mantingui en
el lloc oportú per imposar, per imposar-se.
Sembla que la crisi actual està fent redescobrir que l’autoritarisme,
quan pitjors són les condicions econòmiques i socials, més pot prescindir de la
violència física. Això demana un esforç notable en mantenir una violència simbòlica
d’allò més fina: la que s’exerceix tenint l’espasa de Dàmocles ben trempada
sobre els nostres drets, el nostre confort o benestar, sobre el nostre ideal d’existència.
L’espasa original, la de Dàmocles, penjava del pèl d’un cavall a sobre
del ric i n’amenaçava la felicitat pel mer fet de ser-ho. Els nostres
governants volen fer-nos creure que els nostres drets són privilegis (riqueses)
i que és just que l’espasa pendoli sobre nosaltres. És cert que el nostre
benestar comporta una responsabilitat i és avui la de ser més ciutadans que mai
i dir ben fort que tenir feina, encara que sigui a la funció pública, no és un
privilegi sinó un dret i que la missió de qui ens governa no és coartar aquests
drets sinó universalitzar-los. El joc de matar els ciutadans a pessigades és
jugar amb la por de les persones i aquest joc és un joc de tirans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada