dimecres, 28 de novembre de 2012

De pactes



Com que tenim un país per fer i els partits polítics no estan endreçats i tenim aquesta barreja entre l’eix nacional i l’ideològic que ens dóna diverses opcions per a cada bloc i emmascara la incompatibilitats de pactes amb els arguments d’un eix o un altre, a tots se’ns fa difícil aclarir, més enllà de la bona voluntat i de les pulsions primàries, com podem evacuar la situació. En resum: estem cagats i no trobem comuna.

El primer en què solen pensar els partits a l'hora de pactar és en la seva supervivència. Convergència deu pensar que amb els resultats electorals ja ha pagat prou els plats trencats de la crisi i exigeix "responsabilitat" especialment a ERC, no vol desgastar-se més per aquesta banda. Per què hauria de jugar-se ERC l'espai de centre-esquerra si CiU no es vol jugar el de centre-dreta?

Sabem que hi ha un aspecte irrevocable, un mandat del poble: aconseguir un estat propi. Aquest és el punt de partença.

Potser el pacte hauria d'abraçar tot l'espectre ideològic del Parlament (el favorable a l'estat propi, és clar) i no només el central. Els sacrificis haurien de ser grans i per part de tots. Si aquest són equilibrats i mutus o compartits els ciutadans ho haurem d'entendre.

Un dels grans sacrificis que caldrà exigir a CiU és aclarir l'espai de centre-dreta cedint definitivament la dreta a Unió. Mentre CiU sigui alhora la dreta i el centre-dreta  hi ha molt poc marge per al pacte amb el centre-esquerra. Els blocs són massa distants. D’aquesta manera, i d’una punyetera vegada, el pacte Unió – Convergència seria públic i si algun altre partit s’hi hagués d’afegir sabria a què atenir-se. Resulta curiós que la incertesa més gran sobre la fidelitat al procés cap a l’estat propi provingui de la mateixa força política que ha obtingut la majoria d’escons al Parlament apostant-hi decididament. Cap partit favorable a la independència pot pactar amb la boira, aquesta l’han d’esvair.

Esquerra ja va cedir espai cap a l'esquerra (i ja tenim la CUP) però encara haurà d'acceptar menjar-se algun gripau en polítiques socials, mediambientals, en els peatges, o en la concepció de la Nació. Pactar compromisos de restauració en un termini adequat pot ser una solució que atenuï la por a perdre hegemonia en un espai ideològic que els ha costat molt de conquerir.

Un altre punt indispensable del pacte és la necessitat d’aclarir tots els casos de corrupció. Qui entraria a formar part d’un govern permanentment sota sospita? Caldria una declaració pública que es comprometi a fer net durant la legislatura. Els ciutadans i els mitjans de comunicació haurien d’acceptar això com a un graó indispensable per al procés de sanejament democràtic i com a garantia del procés cap a l’estat propi. Un pacte nacional contra la corrupció pot ser l’únic paraigua que eviti que els partits s’apedreguin constantment per aquesta raó compartida. Els casos s’investiguen per raó del pacte i tothom és tracta igual.

La darrera de les meves reflexions ronda sobre el paper de les esquerres alternatives i hi incloc tant a ICV com a la CUP: un altre espai que segurament caldrà anar redibuixant en un futur. La seva aposta i les reivindicacions per avançar cap un nou sistema de representació ciutadana no hauria de ser un impediment sever a l’assoliment de la independència, ni l’hauria d’usar com a moneda de canvi, ni com a amenaça. La seva important feina en la necessària revisió del sistema no hauria de negar-nos cap dret. Tampoc el de ser, quan abans millor, lliures com a poble.

Cap comentari:

Publica un comentari