dimecres, 16 de gener de 2013

Els noms que ens uneixen.




Les pàtries, com tot el que és humà, tenen noms i fins i tot cognoms. Els noms són etimològicament – per la seva relació amb el mot grec γνσις (gnosis) – la  revelació del reconeixement de l’altre i alhora l’essència del coneixement perfecte. Posem noms perquè sense existir verbalment no existiríem mentalment, perquè reconeixem la presència de l’altre: posem noms en una llengua concreta per saber-nos, per ser concretament en un espai i en un temps.

Potser a algú ahir al Teatre Nacional li va passar per alt la finesa de la tria dels poemes i del nom d’aquells que els llegiren: es deien Martí o Martina i cap d’ells no havia conegut personalment en Martí Gasull, però posaven el seu nom al servei de la bellesa de la parla, donaven veu alhora als nostres poetes i a tots els que treballen i defensen la llengua. Em va semblar un detall exquisit que l’homenatjat segur que hagués valorat especialment.

Retornar als noms, retornar a les paraules és un exercici que en Martí coneixia bé. No en va la força dels clàssics dóna una empremta inesborrable que construeix un pensament incòlume, una tenacitat quasi heroica. Conèixer i declamar noms i paraules, i saber que les digueren els que ja no hi són, vet aquí el secret.

Martí, perquè et reconec, dic plorós el nom que et donaren els teus pares, perquè ningú l’oblidi ni el malmeti, perquè el teu llegat arribi als cims que albiraves. Amb el nom que ens uneix i repetim, la pàtria i el coneixement s’eixamplen.

Cap comentari:

Publica un comentari