M’imagino Llanos de Luna com la nova capitana del Semíramis
- vaixell de la Creu Roja francesa que va retornar en 1954 centenars de membres
de la División Azul que havien estat presoners a l’antiga Unió Soviètica i que
foren desembarcats a Barcelona-.
Entre lífting i lífting, a la seva proa, com si del Titànic
es tractés, canta el Cara al sol rebent contra vent les escopinades dels
ingrats catalans. Les “ambaixades catalanes” haurien de treballar aquest tema
amb la diplomàcia de Putin potser en treurien algun rèdit... ai no! Calla, que
potser també acabaria amb un desgreuge per haver-los empresonat.
A l’època els presos foren rebuts eclesiàsticament pel bisbe
Modrego a la basílica de la Mercè. Déu, Pàtria i reus, quina vella terna! Ara
però els nostàlgics de les grandeses d’Espanya només poden ser “diplomats” en
les entranyes de les clautrofòbiques casernes de la benemèrita i per part del
fantasma de l’òpera dels tres rals: la púrria de la púrria. El més lamentable és
el reconeixement ministerial d’aquest oprobi. Quantes més n’haurem d’aguantar
de l’operada i del ministre?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada