dilluns, 1 d’octubre de 2012

Posats a voler voldria...


Hem de reconèixer que escenari s’ha d’agafar amb pinces: el partit que ens vol conduir a la plena sobirania té tanta merda sota l’estora que difícilment podrà capitanejar una regeneració democràtica que faci possible la construcció d’un estat lliure d’interessos financers, corporatius i personals. Tampoc els partits d’esquerra amb més coixí electoral tenen, en aquest sentit, prou credibilitat ni llibertat d’acció.

El sistema tradicional de partits que ha existit a Catalunya els darrers trenta anys ja s’ha començat a rompre i és molt probable que es transformi radicalment en el proper lustre. La creació d’un estat propi hi pot contribuir notablement.

Preguntar-se serenament què es vol i respondre amb sinceritat és sempre un exercici farcit de dificultats. Quan aquesta pregunta la fas davant de l’escenari d’un possible estat propi per al teu país, la dimensió que pren és colossal. Però no per això hem de deixar d’intentar respondre. Jo em conformaria amb un país amb una democràcia sòlida, en què els ciutadans siguin actors del seu futur individual i col·lectiu i on la política sigui un instrument al seu servei i no la llosa de la seva ciutadania.

Posats a voler, voldria que les esquerres del meu país fossin prou generoses i alhora intel·ligents per entendre que la transformació que ens cal no depèn de les sigles ni de les històries dels partits polítics, ni molt menys dels seus representants i apostessin seriosament per una transició que perjudiqui els noms actuals i llurs estructures i els permeti en el futur adreçar-se a la ciutadania sense traves, sense rèmores, de tu a tu.

Si hi arribem, és probable que això no es pugui donar fins l’endemà de la proclamació del nou estat. Mentrestant seria desitjable que com a mínim les esquerres establissin un pacte. I l’únic pacte que se m’acut que pot salvar la construcció d’una millor democràcia en el nou estat és el d’aplicar en les immediates posteritats de la declaració d’independència, criteris de justícia transicional  respecte l’actuació passada dels partits polítics.  Normalment aquest concepte s'ha aplicat als processos de transició desprès de conflictes armats o dictadures (no pas en el cas d'Espanya) però entenc que l'actuació dels partits polítics  i la seva coalició amb el món financer, el sector energètic i el de la construcció han provocat majoritàriament la crisi que tantes victimes innocents ha causat. Només amb les premisses de veritat, justícia, reparació i propòsit de no repetició i desprès d’un procés que hauria de tenir tot el calat necessari podrem assegurar que vivim en un país millor del que vivíem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada