dimecres, 18 de gener del 2012

En Mas, viatger indefinit


Sembla que en Mas viatger no està disposat a aclarir si el projecte sobiranista / transició nacional és la seva prioritat, si el considera una fortalesa o una oportunitat – a vegades sembla que el tracti de debilitat o amenaça-. I això ens pot dur a pensar que l’únic pla actual és anar fent la viu-viu. Fer la viu-viu però esperant què?

Per una banda ven el creixent sentiment independentista com amenaça cap a Espanya i el presenta com a una debilitat per Catalunya: la certesa és Espanya, la incertesa l’horitzó nacional. Com sinó s’explica que al Financial Times insinuï que si Espanya ens tracta bé no hi ha d’haver problema per ser espanyol.

Aquesta actitud sembla la d’un empresari que a punt de tancar la fàbrica no vol disgustar el client fins a cobrar la factura pendent. Això es contraposa amb l’afirmació que no dubta de la viabilitat de Catalunya com a estat independent i amb la idea de ser l’Holanda del sud. D’això se’n diu nedar i guardar la roba. Però aquesta indefinició no pot durar sempre.

N’hi ha molts que no volem ser espanyols encara que els veïns perdonavides s’avinguin a amollar part del que és nostre. Què vol dir que ens tractin bé, quina és la proposta concreta de pacte fiscal que CiU considera mínima i irrenunciable per rendir-se uns altres 25 o 30 anys a la succió del vampir? Em sembla que la resposta haurà d’esperar perquè la concreció serà la mare dels ous sinó per al país sí per la batalla dels partits polítics.

Els polítics sempre tenen un ull a la societat i un altre al partit (i no necessàriament aquest ordre expressa prioritat). Fent la viu-viu Mas juga a estirar el PP català cap a posicions semblants al PP basc que com no podria ser d’una altra manera defensa el concert econòmic d’allà sense que Madrid se n’estranyi. L'exemple que el PP al País Basc és, com a Catalunya, la tercera força política i no sembla que el panorama de les eleccions del 2013 els depari un escenari gaire millor, pot haver inspirat que Mas hagi deixat el timó per dedicar-se a pescar. Mas ha llençat l’ham: a Madrid i a Londres.

CiU pot pensar que la transició nacional també passa per una nacionalització catalana del PP (encara que aquesta sigui només en el pla econòmic) que ha d’acabar defensant algun interès genuïnament català. Esquerra va provar d’arrossegar el PSC cap a arguments sobiranistes: el PSC s’ha fos i n’ha restat un PSOE desgastat i amb tensions no resoltes malgrat el recent congrés del partit. Potser CiU pensa que el PP picarà el mateix esquer?

Si el PP no accedeix a defensar el pacte fiscal és molt probable que perdi bona part dels vots que la crisi i la mala gestió del govern de Zapatero els ha donat a Catalunya. En aquestes circumstàncies difícilment podria superar el seu sostre electoral: res gaire diferent del que és ara, però això aturaria la imatge d’impuls creixent, la percepció que el PP avança, la “il•lusió” de l’adversari. Si al contrari el defensa i per tant fóra d’esperar que s’assolís us sistema proper al concert econòmic basc, el Partit Popular podria arribar a robar-li espai al PSOE a Catalunya o fins i tot a la mateixa Convergència, encara que l’èxit polític seria indubtablement de Mas. Això podria ser un fre a l'independentisme i en certa manera un respir per a Convergència que podria postposar la seva indefinició sobirana uns quants anys més.

Pot semblar que CiU hagi aparcat els arguments de la transició nacional per dedicar-se a posar-li els fonaments econòmics però també podem pensar que els fonaments econòmics que ara cava siguin la base de la seva futura indefinició.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada