Bajanades...

No sé si tanta entesa entre ERC i CiU amb el tema del pacte fiscal "en la línia del concert econòmic" inclou cap pla B en cas que el bescanvi sigui o pacte fiscal o referèndum per la independència... Llavors què farem? I si a més ho ha de defensar un gens-separatista com en Duran, quina penseu que serà la seva aposta?

Sense que em calgui haver d'anar al psicòleg ni per aquest tema ni per cap altre se m’acuden algunes transicions nacionals possibles. La primera és que amb les noves facilitats que el Govern vol donar a les Fundacions aviat tindrem un munt de Milletons (o Minimillets) disposats a apuntalar les finances naCiUonals i a salvar-nos de la crisi. La segona és que parlant sense embuts, com sembla que està disposat a fer en Duran, aviat el fitxaran a Intereconomia per renegar de separatistes com aquell nano... com es diu... Això home, en Rajoy que té la barra d’alegrar-se preelectoralment de la fi d’ETA. La tercera és que el PSC que resta es passi directament a CiU, aplani les pulsions independenitstes de la federació i converteixin en un tripartit d’allò més productiu. La quarta és que el PP es desinfli com ho faran els morros de l’Alícia algun dia i es passi en bloc al peix al cove. I la cinquena és que Iniciativa  tregui majoria absoluta aquí i a l’estat, i de la nit al dia ens convertim en federrats (una variant de la fe d’errades en polítques nacionals d’esquerres)... Si és que sóc un geni pronosticant transicions!

En trànsit

L’encuny de moda sobre el moment polític nacional que vivim (o que ens fa desviure o malviure) passa per la transició. Vaja, un anar passant, un flux que a alguns els demana tota la vida fins al trànsit final: paciència i resignació cristiana.

Passar d’un lloc a un altre no vol dir necessàriament canviar, ni canviar per a bé: entre estar viu i mort de moment prefereixo el primer... El verb llatí transire té aquest deix inofensiu, badoc o inconscient: qui transita pràcticament no s’adona que ho fa, qui està en trànsit tampoc s’adona de la seva al·lucinació: i tenim, es veu, un país en trànsit, estupefacte... I uns quants polítics en trànsit que ens il·luminen.

Avui les notícies diuen que els que ens porten a la transició nacional s'esperaran al 20 N per fer números però alhora començaran per l’autèntic trànsit: les autopistes. Es veu que en això la Camacho hi està d’acord - que amb les autopistes ja en tenim prou i no ens calen més símbols nacionals-.

Més enllà, vinga falòrnies. I a mi que em cau la cara de vergonya de veure com revenen les engrunes del país i quan sento parlar de transició o  transitar em ve allò del responsori de Setmana Santa:

"O vos omnes qui transitis per viam attendite et videte si est dolor similis sicut dolor meus. Attendite, universi populi, et videte dolorem meum."

I és que realment com el meu dolor no n'hi ha cap altre. I en llatí encara fa més pena... és el que tenen les llengües mortes i no immergides: commouen. No com l'Aranès que com que no s'acaba de morir no arriba ni  al cor del TC.

Potser convindria que a les autopistes també féssim rebaixes als que parlin a les màquines en català o occità.... Tota una transició, sí senyor.

La mare que els va matricular!!

Reconcebudament retornem a les matrícules, i és que venen eleccions.

El Quico que vanaglorieja i en Puig que la té millor que la d’en Duran perquè ell sí que l’ha ficat dins, allò que es diu ben bé a sobre, mentre que a l’altre li va de gairell i no l’encerta i l’ha posat al costat que no és ben bé el mateix ni convoca els mateixos plaers nacionals.

Els mossos i la guàrdia urbana, que de trempats nacionals a tot arreu n’hi ha, omplen butlletes d’amonestació mentre l’Alícia, en els seu país meravellós de somnis electorals, ara troba útil això anar identifiCAT (als reaccionaris ja els va bé d’identificar l’enemic sigui amb pegats, estrelles o triangles de coloraines).

Com ens provoca això de burxar baixet i sense escometre el fons de la qüestió. Com ens agrada somoure baixeses per distreure al personal. Quanta estultícia per amagar la mare dels ous. Deixeu-vos de pegots i adhesius i agafeu la matrícula per les banyes. Si el tema del pacte fiscal el portem com les matrícules anem llestos: posarem l’adhesiu del pacte fiscal allà on dúiem la E de finançament. La mare que els va matricular!!!

Agost de les matances

Els tancs s’acarnissen a  Síria i el consell de seguretat de l’ONU, com massa sovint passa, juga al joc de la pilota o més aviat a allò que en dèiem jugar a “mate”. Encara que, ben pensat, aquí sembla que la norma iinternacional no permet salvar ni ressuscitar ningú.

El que sí que està mort i enterrat és en ZP. L’altre dia – curiositats de la política – va ser ell mateix qui va sortir en públic a anunciar les seves exèquies; vestit de mort, amb cara de mort però sorprenentment loquaç i venent rodes de molí, com sempre, en nom del govern d’Espanya que ens ha salvat de la crisi anunciava la convocatòria a les urnes (no les de cendres mortuòries sinó les electorals).

El PSC per no rematar-se posposa el seu congrés pels volts de Nadal: potser l’estovament ambiental propi de l’època ajudarà a discernir sobre l’aplicació de l’eutanàsia a les sigles del partit o potser (posats a somniar) la majoria absoluta que treurà Rubalcaba i la Chacón a Espanya els estalviïn els maldecaps de tants enterraments com hauran de fer.

 

Als Estats Units una colla de freakys malalts de Déu i dels manaments ultraconservadors i neoliberals tenen en escac mat al quasi desgovern d’Obama i han fet passar les morades fins i tot al partit republicà. En castellà ja ho diuen: cria cuervos ... sovint no s’esperen ni a que estiguis mort per a treure’t els ulls.

Les finances mundials continuen improvisant la redistribució de la riquesa a costa de l’empobriment de gairebé tothom i la mort segura de milers de persones: la banya d’Àfrica ha comprat quasi tots els números d’aquesta loteria de la mort.

L’agost és temps de matances desapercebudes, temps de poques reaccions i indignacions. I és que el descans, fins i tot l’etern, durant les vacances té un altre preu i sobretot ens proporciona un oblit lleuger. No és d’estranyar que polítics, assessors i criminals concloguin amb allò tant conegut de: matem-ho.

Variacions sobre enraonies

Les enraonies són els rumors que versen sobre fets i persones sense fonaments sòlids, sense proves: una pràctica estesa i habitual entre els humans i que amb la irrupció d’internet va adquirint tons d’excel·lència. Tota notícia té una component raonable i una altra d’enraonable i sobre aquesta darrera és construeix la major part de l’interès comunicatiu: volem dissenyar veritats a mida més que conèixer veritats. Per això – i no per una altra cosa – som capaços d’embeinar-nos l’astúcia i creure’ns sense fissures allò que se’ns diu que passarà – sempre que coincideixi amb els nostres designis. Només cal adjuntar un cert criteri doctrinal o dogmàtic après per inducció, bandejar els dubtes i la curiositat, i ja podem assentir o dissentir amb qualsevol titular de premsa, ràdio o televisió. Tant és el nostre afany per imaginar realitats que cada cop més estanquem el nostre consum informatiu en els mitjans que pronostiquen allò que nosaltres pronostiquem. Dins d’aquest gran brunz de notícies i opinió, l’home del carrer, atribolat, indefens i amb conspícua indiferència, assisteix amb perplexitat a la desfeta de independència informativa i acaba recalant en les enraonies dels que fan caminar constantment personatges i notícies perquè els creixin els ulls de poll mentre esperen el moment oportú per poder-los-hi esclafar en rigorós directe, masturbant-se (figuradament) al ritme dels índex d’audiència. Des dels púlpits desfigurats de la comunicació es converteix la notícia en rumor i el rumor en justícia: justícia de venjança. I amb la venjança com a valor l’estratègia de l’odi creix irracional i sense mesura alimentada per les enraonies: les dels nostres subjectius fanatismes... Un petit gir en el delicat engranatge del cervell humà i ... Condols a Noruega ...

La paràbola del Conseller

Una paràbola és una de les formes més simples de la narrativa – això deu fer-la interessant per a la política – . Sol referir un context concret en què es deriva un aprenentatge a partir dels resultats d'una acció. Quasi sempre incorpora un personatge que afronta un dilema moral des d’una acció individual de la qual n’extraurà unes conseqüències.

Una vegada hi havia un Conseller que volia millorar la productivitat del funcionariat augmentant el temps de presència a la feina*.

El Conseller pensava que amb més hores de treball públic salvaria el seu país del desastre econòmic en què s’havien ficat.

El govern va fer cas al Conseller, de dilatada i reputada trajectòria acadèmica, política i gerencial, i va fer anar els treballadors públics a la feina unes hores més.

Amb el temps, el Conseller va deixar de ser Conseller i els funcionaris varen seguir essent funcionaris. La productivitat en la funció pública, que ningú no havia mesurat mai, es va quedar igual.

“Podem fer creure que hem millorat allò desconegut”. La política és l’art de caminar sobre el fil d’aquesta sentència.

* Pels amants dels tòpics aquesta sentència conté un doble oxímoron (productivitat - funcionariat - presència a la feina). Per a uns altres és una paradoxa (presència a la feina - productivitat) i per a  d’altres directament una rucada (què és productivitat a la funció pública?) Encara que aquesta darrera no sigui cap figura retòrica, tant literàriament com en política, és d'allò més freqüent. 

En Pere del llop i l'unionisme

Tant important és el subjecte en les qüestions de llengua i tan difícil fer-ne l’elecció acurada a l’hora de redactar notícies que sovint el personal s’hi embolica. Sobretot s’emboliquen els que pretenen que la independència continuï essent el subjecte de la divisió de Catalunya: s’emboliquen i fracassen, almenys comunicativament, de manera estrepitosa.

L’antiga sentència, tan nostrada, benpensant i tant políticament correcte "la independència dividiria Catalunya" – que ara ja només té sentit  a Espanya – contenia amb precís to sermonesc una afirmació de caràcter admonitori: la pau social no es toca. Avui ja podem dir que aquesta frase s’ha de substituir mediàticament, atenent a la realitat que mostra les enquestes del CEO,  per la sentència “L’unionisme divideix Catalunya”. Aquesta és també una oració afirmativa però sense futuribles. I és que l’statu quo confereix l’objectivitat a la segona i la subjectivitat a la primera.

En una posició minoritària però amb el pes institucional, administratiu i legislatiu favorable, qui divideix Catalunya no és la majoria de la gent que en vol la independència sinó la minoria que pretén mantenir la crosta unionista.  Insistir en la revelació que l’independentisme és el futur culpable dels canvis polítics que una majoria social reclama té més a veure en confondre el bé comú amb l’interès particular que amb voler el millor pel país. Al Pere del llop li ha arribat el moment del descrèdit.