Flaires de campanya

Primera sentor de campanya: a Arenys vàrem aprendre que allò que ocorre en un municipi petit pot tenir un abast i una transcendència enorme per al país. Després d’aquest exemple es fa difícil rebatre aquells que opinen que les eleccions municipals poden ser el fonament del nostre dret a decidir i es comprèn que s’hi aboquin amb zel i vehemència... provatures. Fan proves ERC, Rcat, SI, Democràcia Catalana, les CUP, un farcell d’opcions independents. A veure què en surt. Amb tot els prats d'aquestes eleccions locals emanen uns efluvis certament variats; olors que flairen l’ambient i poden també influir la contesa o fins i tot en algunes poblacions arribar a intoxicar-la. Un d’aquests flaires s’il·lustra amb l’anunci electoral de Plataforma per Catalunya en què l’any 2025 tres persones humanes (impossible saber-ne el gènere i menys la identitat sexual) salten a corda vestits/vestides amb burca. Aquest anunci es reforça amb l’aquiescència de la majoria de forces polítiques de centre dreta i centre esquerra que han decidit no entrat a sac amb la qüestió per no prendre-hi mal. Mentre, Sarkozy i Berlusconi per una banda i Dinamarca per una altra intenten capgirar el tractat de Schengen i en fer-ho donen arguments a la insensatesa de PxC i al PP. Un altre dels ensums de la campanya són les retallades. Com si del dia dels innocents es tractés i afanyats per penjar llufes als ciutadans el govern retalla ninots sense solta ni volta i l’oposició se’n queixa i en nega la necessitat. La pregunta però és molt senzilla: quan es formin els nous consistoris quin d’ells no haurà de retallar despeses, personal i serveis? El darrer dels meus tufs de campanya fa referència a tot el que els alcaldables prometen que modificaran sense tenir-ne competències o sabent que la seva realització depèn del pressupost d’un altre. Per a molts polítics les promeses que no es poden acomplir per culpa dels altres deuen ser com promeses acomplides. Vanitosos com són encara no saben que tots naixem culpables...

A cada bugada perden un llençol

Es veu que el PSC, vull dir el PSOE a Catalunya, no votarà a favor de la moció de CiU al Congrés de Diputats sobre el pagament del famosíssim fons de competitivitat. Joaquim Nadal s’enterrarà uns quants dies en l’oprobi més pregon i recordarà les seves declaracions no gaire llunyanes en què no només assegurava el vot afirmatiu del PSC sinó que instava indirectament a CiU que presentés la moció. Els socialistes a Catalunya a cada bugada perden un llençol i pràcticament només els queden els mitjons desaparellats amb què intenten tapar-se les vergonyes com sovint fan els actors en les escenes compromeses. Però per més que vulguin dissimular ja ningú no s’empassa - és que ja ni s’entenen - les seves entortolligades i rocambolesques explicacions. Arriba en mal moment la votació, enmig d’una campanya per les eleccions municipals que cada vegada s’assemblen més a una revàlida de les nacionals del novembre o una avançada de les estatals de l’any vinent. Ho té magre el PSOE a Catalunya... o té molt magre. Les escenes pseudoeròtiques que ens està oferint aquests dies i les que ens pot oferir d’aquí a les properes eleccions amb el mitjonet a l’entrecuix poden ser “espectacularrrss! Fins que no acceptin el que ja tothom veu clar  i ells no volen veure: com el rei, el PSC, perdó, el PSOE a Catalunya, va nu!

Obama, Ossama i la pena de mort

No comparteixo les alegries mundials i mundanals  ni els escarafalls belicopatriòtics d’Obama per l’assassinat de l’assassí Ossama Bin Laden. Bàsicament no ho comparteixo perquè demostra la feblesa de la justícia internacional, perquè abona i pregona la primitiva veu de la llei del més fort, perquè instaura els judicis sense jutge, sense justícia, sense legalitat, perquè justifica la pena de mort aleatòria, dictada pels polítics i no pels tribunals... Bin Laden era un objectiu polític i militar (d’una guerra no declarada), era un enemic de la ciutadania, un perill per al món, d’acord. Precisament per això, perquè era un símbol de la bestialitat del fonamentalisme i de la injustícia calia fer-lo seure al banc dels acusats. Els nostres fonaments legals trontollen quan a  qui ha ordenat i inspirat milers d’assassinats, segrestos i extorsions, li disparem a matar en una operació premeditada. Fent-ho renunciem al nostre ideari, al dret humà de tenir un judici just, renunciem a la separació de poders; fem un acte totalitari que dóna arguments als mètodes expeditius d’alguns governs i de tot tipus de malfactors. Perquè hauríem d’alegrar-nos-en els ciutadans i ciutadanes? Sé que moltes persones viuran aquesta notícia com la desaparició d’un perill, jo la visc com l’enèsima confirmació d’un altre: la progressiva pèrdua de garanties jurídiques i institucionals dels nostres estats de dret.

LGTB

Les entitats LGBT estan en una cruïlla, viuen un moment lax i tens alhora: malviuen. La laxitud ve del fet que després d’un període d’estratègia i objectius legals més o menys compartits i atacats de forma polièdrica s’ha passat un una fragmentació autocomplaent en què els melics associatius tenen més importància que la pròpia raó associativa i que la societat mateixa. No és que la feina de les entitats sigui baldera, és que és fragmentària i per tant innòcua per a la transformació social. S’ha passat sense reflexió ni argumentació de la reivindicació a la prestació d’uns serveis de qualitat raonable però no excelsa. La tensió rau en el fet que en situació de crisi aquests serveis generen competència entre les mateixes entitats i també  amb serveis professionals privats:  les entitats tenen les de perdre. Només una aposta per la mancomunitat d’aquests serveis pot ajudar a pal·liar la disminució de recursos públics a què les entitats ja han de fer front. També en l’àmbit de la representació dels col·lectius front a les administracions cal adoptar mesures de sanejament: per part de les entitats i per part de les institucions. A grans trets: l’espai institucional no ha de substituir ni l’espai privat de reflexió ni, encara menys, l’espai privat d’acció. La precarietat, l’atomització i els particularismes han propiciat els darrers anys  i per deixament que l’espai públic es converteixi en el referent de les aportacions de les entitats BLTG davant de la ciutadania. Aquesta dilució d’allò públic amb allò associatiu seria desitjable si els organismes que en resulten tinguessin un paper vinculant i decisori sobre les polítiques que els atenyen. En no ser així acaben per ser una representació repetitiva i poc eficaç en què sovint les entitats entomen estoicament les actuacions de les institucions i les institucions capegen les crítiques de les entitats. Les entitats TGLB han d’emancipar-se i per a fer-ho el més sensat és optar per una federació que les aglutini i en el si de la qual es puguin debatre i posar en funcionament els mecanismes que en possibilitin un reviscolament, un augment de la qualitat, una estabilitat financera, un enriquiment ideològic. Tot això les entitats GBTL no poden fer-ho sense establir profunds contactes amb el Tercer Sector espai en el qual una federació d’entitats LGTB actualment és una mancança important. Imprescindible ha de ser també el treball conjunt d’entitats en l’espai internacional i en la projecció de la nostra realitat de país. A què estem esperant?

Com un Sant Jordi sense llibres

Ahir, 10 d’abril, Barcelona va celebrar un Sant Jordi avançat i sense llibres. Una festassa de civisme i participació resultat d’una feinada de milers de persones que creuen que el país s’ho val. Una gernació, els organitzadors i els participants, que s’han compromès més enllà del vot. Un gruix de gent que ara ja està disposada a anar més enllà. Un gruix de gent que volem més, que estem esperant fer més camí. Un camí que no és de tot o res sinó de participació o res. O ens impliquem o correm el risc de continuar esperant els líders que calculadament aguaiten la majoria que els entroni. Entronarem quan calgui els líders però només amb l’esforç sostingut de tots els que diem sí avançarem degudament. La voluntat és imparable.

La mare té setanta anys està ingressada en un centre sociosanitari força gris. Va en cadira de rodes perquè s’està recuperant d’una caiguda en què es va trencar fèmur i turmell. La recuperació és llarga i sovint descoratjadora. Ahir quan vaig dur-la a votar perquè m’ho va demanar somreia i li vaig veure la il·lusió al rostre per primera vegada en força temps. El dia ens acompanyava, el país també.

L'engany dels nostres fills...

El president Mas ha fet un discurs Obama que per a mi ha estat una decepció Obama (estic acostumat a les decepcions...). El president ha reblat el clau del discurs insistint amb una pregunta que fa referència a l’egoïsme que significaria no estalviar avui per deixar un futur millor a les generacions sufixes (l’adjectiu és meu i és que es tracta de la generació immediata, la que ens precedeix enganxada als talons). Mas diu que per primer cop correm el risc que l’escenari que deixem als nostres fills sigui pitjor que la que s’han trobat els pares i que això no ha passat mai (deu ser el mai dels homes que és com el sempre de Lampedusa: a tot estirar un segle o dos i perquè tot vagi a pitjor). Jo el que veig és que la generació present, no la futura, ja està passant les morades – amb més mòbils i TDT i feisbucs – però sense casa i sense feina i a 80 km per hora i no com els de la F1 (que deu ser el progrés en què ens volen emmirallar: rics i famosos i a tot drap).

El que no ens diu el President és quina és la mesura del seu desitjat progrés. Entenc però que es refereix al progrés econòmic basat en el capitalisme, o sigui el progrés econòmic d’uns quants en perjudici d’uns molts. Els sacrificis que fem avui deixaran un món millor als nostres fills (de fet els vostres fills, perquè jo no en tinc), és cert. I no pas per deixar-los les butxaques més plenes sinó senzillament per poder existir en un món que no estigui amenaçat permanentment per l’extorsió dels que menys tenen en benefici dels que més acumulen. Ens ha tocat pagar les borratxeres financeres de les festes privades a què ni el propi Mas ha estat convidat i res no em fa preveure que això hagi de deixar de ser així.

La nostra responsabilitat no està només amb els nostres fills sinó amb el planeta i amb la humanitat. La turbina de la recuperació econòmica basada en el creixement s’ha aturar encara que per això perdem alguns privilegis. Mentre el 20 % de la població mundial consumeixi el 80 % dels recursos del planeta i unes 350 persones tinguin la mateixa riquesa que el 40 % de la humanitat (2.741.678.400 de fills i filles d’humans i humanes) viurem en crisis moral i econòmica permanent.

Engany fora i de fet és que la pèrdua de benestar no serveixi per a res més que per a garantir el benestar de quatre gats. Estic d’acord en què en situacions delicades cal agafar les tisores i retallar però hauríem de començar a conscienciar la gent que de la retallada n’hem de dir decreixement  - que d’entrada no és cap garantia de més igualtat o de justícia social – però sí que s’ajusta a la veritat. I de sortida que el decreixement gestionat per la dreta no sé perquè però té tota la pinta d’acabar abans amb les festes populars que no amb les privades. Dir la veritat President té aquestes coses, aquest és l’autèntic acte de responsabilitat envers les generacions futures; la resta és un nou engany per als nostres fills.

Bèlgica: a prendre nota.

A Bèlgica quan ja s’han batut tots els rècords d’estat sense govern – que no d’autèntic desgovern com passa a altres llocs... – sembla que es comença a jugar la partida de la liquidació. En el balanç final els actius que tinguin les parts de cara a la negociació de la secessió seran principals per obtenir els rèdits desitjats. En aquesta línia sembla que es pot voler inscriure el canvi de nom de la Communauté française  pel de Fédération Wallonie – Bruxelles. És clar que, en una hipotètica però per alguns més que probable desaparició de l’estat belga actual, la batalla principal es lliurarà a la ciutat de Brussel·les i  per la ciutat de Brussel·les.

Per Catalunya serà interessant veure quins mecanismes democràtics es posaran en funcionament, si és el cas, per escatir com quedarà configurat el nou mapa. El complicat sistema sobreposat de nivells administratius a Bèlgica – la constitució reconeix comunitats i regions -  dificultarà aquesta tasca i per als catalans els escenaris complicats són una llaminadura: podrem prendre’n nota.

L’estat belga fruit de les tensions entre les potències europees després de l’era napoleònica pot tornar a sotmetre’s al judici dels veïns europeus. Què diran en ple segle XXI França, la Gran Bretanya, Alemanya o Holanda sobre qualsevol nova composició? Quin paper hi jugarà la representació lingüística (no oblidem que a banda de la comunitat francesa i la neerlandesa existeix també l’alemanya). Tots a apuntar com a posseïts.

Que un dels sis fundadors de la Europa de després de la II guerra mundial recondueixi, cent vuitanta anys després de la seva creació, la seva fesomia d’estat no deixarà indiferent ningú, especialment a Europa Occidental on semblava que la mutabilitat de les fronteres no era objecte de discussió. El quadern de notes treurà fum.

També serà interessant veure quin serà el paper que jugarà i el que s’atorgarà a la monarquia. Pot ser que a aquestes alçades s’hagi acabat el paper o la tinta del boli però caldrà buscar recanvi tot seguit perquè aquest no serà un tema menor.

De tota manera a Bèlgica no es pot dir que sempre les coses es facin ràpid, per exemple: la constitució oficial en neerlandès va ser reconeguda en 1967 i en alemany en 1991. Si s’ho prenen gaire amb calma potser no ens caldrà gastar gaire tinta ni paper perquè nosaltres hi haurem arribat abans... tant de bo!