divendres, 13 de juliol del 2012

Fumando espero...




El tabac en si, com la política, crea una dependència perillosa. Fer del tabac o de la política un negoci també. La política que ha aprofitat dels càrrecs o dels recursos públics per generar-se riquesa acaba en delinqüència sigui o no comdemnada i ja es digui Pretòria, Palau, Gurtel, Bankia o contraban de tabac. I és que les maneres d’enriquir-se honradament són molt i molt limitades. Els casos de corrupció de persones vinculades a la política havent deixat ja o no el seu càrrec llastren de manera irremeiable l’apreciació ciutadana de bon servidor públic que hauria de ser un polític. El tots són iguals és a hores d’ara un clam sense aturador.

Aquest fet perjudica, també greument, les aspiracions nacionals de Catalunya. Pot ser que penseu que això és voler barrejar aigua amb mantega però creieu-me, no és així. Tot país necessita una classe dirigent - siguin assemblees populars o casta política - que sigui un marc de referència, una utopia de direcció, un èmfasi en l’aspiració moral de la societat: el govern dels millors?

La burgesia urbana es va enfrontar a la noblesa mitjançant la legitimació moral de la seva conducta per bandejar-la definitivament del poder polític de l’aristocràcia. És clar que ha arribat l’hora d’una nova substitució. Però alerta! Hi ha molta gent disposada a implantar les seves supremacies morals anorreant les altres moralitats. La crisi és en definitiva un combat moral i a l’esquerra la paraula moral sembla costar-li d’empassar.

La Montiel cantava el Fumando espero per escandalitzar una societat franquista, beata i quasi preindustrial. Ara ens escandalitzem per allò que els polítics porten anys fent perquè en temps de crisi els seus tripijocs ens semblen més imperdonables: tots plegats hem jugat a la hipocresia.

Si volen salvar encara que sigui una part del seu establishment, i malgrat sigui en detriment de la seva salut és millor que els polítics imitin la Montiel “por eso estando mi bien es mi fumar un edén” i els darrers paquets de tabac se’ls fumin i no els venguin. Ens faran un favor a tots plegats.

dimarts, 10 de juliol del 2012

Les fugues de l’estat espanyol.




La frase que ha deixat anar el ministre d’Interior Sr. Fernández Díaz per expressar el seu descontentament amb la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que ha fallat en contra l’aplicació retroactiva de la doctrina Parot en el cas d’una membre d’ETA és espectacular:  “Si l’alliberem es fuga” i és que els ciutadans, per a la justícia espanyola, tot i fora de la presó, continuen essent delinqüents. I ho són fins al punt que tot i disposar de llibertat hi ha el risc que fent-ne ús fugin. Com pot fugir de la justícia una persona lliure? I en tot cas, per què hauria de voler fugir-ne? Cap periodista ha fet aquestes preguntes al ministre?. La concepció que té Espanya de la justícia internacional queda ben il·lustrada en aquesta frase que expressa almenys tres coses: no acceptem la justícia internacional, els terroristes, encara que hagin saldat comptes amb la justícia, seran sempre terroristes i per tant culpables i la reinserció social ni existeix ni se l’espera. Un alliberament d’una persona sense causes pendents, fruit de l’acompliment de les sentències imposades  i seguint els preceptes legals no pot generar cap fuga. El que sí que genera és una bufetada majúscula al sistema judicial espanyol. Les declaracions del ministre en canvi sí que esperonen una altra fuga, la que molts estem desitjant: fugir definitivament d’Espanya i de la seva peculiar concepció de la justícia i l'acumulació de sentències europees que la fan culpable.