dimecres, 31 d’octubre del 2012

El moment en què Espanya també haurà de votar



La legislatura d’en Mas ha estat curta. La d’en Rajoy, malgrat la majoria absoluta, també pot patir una retallada... el retallador retallat.  I és que les majories absolutes intervingudes pràcticament no ho semblen. Administrar el tempo de la petició del rescat pot ser una estratègia per conservar de moment la cadira i poder vendre fum dient que ja es veu el final de la crisi mentre s’espera el moment en què Espanya també haurà de votar.

Sigui com sigui, en la propera legislatura catalana toparem amb unes eleccions espanyoles. Quan es faci la convocatòria i segons el moment en què es trobi això de l’estat propi, el frenesí espanyolista pot ser brutal. Amb l’electorat espanyol gens alliçonat en el tema federal, i més aviat sempre disposat a respondre a les crides numantines, els principals partits estatals hauran de competir proposant models d’estat... si és que en tenen cap de nou. Per ara, cap del dos grans partits espanyols advoca per cap proposta que s’allunyi gaire de la sacro-santa Constitució vigent. Vist el panorama... què penseu que proposaran?

Unes eleccions espanyoles poden ser un fre evident, i no solament temporal, al procés de consulta que s’hagi de dur a terme a Catalunya. Tenint en compte que la prioritat del govern català serà en primer terme pactar la legalitat d’aquesta amb Madrid i que això no és gens facil, el president Mas,  ja ha situat el final del trajecte més o menys cap al 2020. Per si de cas ha tirat llarg , entre altres coses per si Rajoy no resisteix l’embat del rescat i cau com altres caps de govern europeus per culpa del la crisi. Mas espera un negociador.

Ras i curt, en Mariano pot encarar les negociacions amb la majoria absoluta que té actualment, amb rescat o sense, o esperar a convocar o a ser convocat a eleccions perquè el poble espanyol designi negociador.

Pel que fa a la Catalunya de després del 25N, encara que sigui lleugerament encaminada cap a la plena sobirania, també hi ha preguntes: com evitaran els partits favorables al dret a decidir el desinterès vers unes eleccions espanyoles? Si és que ho fan, amb quines propostes hi participarien? Quins arguments donarien a la contradicció de voler ser elegit com a representant d’un Estat que qüestiones, més encara del qual et vols acomiadar? Ben sincerament, caldria participar en unes eleccions en què tant el programa del PP i el PSOE plantegessin propostes que conduïssin a anorrear Catalunya econòmica i culturalment? 

És probable que la confrontació de legitimitats democràtiques ens aboqui a consultes múltiples, sigui a través de referèndums o sigui a través de la convocatòria anticipada d’eleccions a Espanya. Fins ara l’argument principal per proposar una consulta a Catalunya ha estat reivindicar la legitimitat democràcia del subjecte Catalunya. Quan Espanya plantegi una acció democràtica , i no em refereixo necessàriament a preguntar si Espanya vol o no que Catalunya sigui independent, sinó a unes eleccions generals o a una consulta sobre model d’estat, què farà Catalunya? No penseu que prendre-hi part es pot interpretar com una renúncia del propi subjecte?

En fi, crec que tal com estan les coses una convocatòria electoral avançada a Espanya tornaria a trencar el timing previst per Mas i descolocaria els partits catalans que haurien de triar entre accelerar la configuració de l’estat propi, triar un procés d’independència exprés o tornar a volar cap a la teranyina espanyola sabent que això darrer portaria Catalunya a ser immobilitzada i conservada al fil de la inanició mentre li succionen els darrers fluids vitals.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Arribats a aquest punt.


Cap reu no ho és eternament. El sistema judicial i polític que l’ha condemnat s’afanya a justificar-se en les seves particulars interpretacions del que és la democràcia. Invoquen fets històrics que els haurien d’avergonyir i la seva solució assenyala el problema: Catalunya no és subjecte de sobirania. És clar que ningú comenta que aquesta fa tres-cents anys va ser arrabassada per les armes ni que la transició fou tutelada pels militars. Ai las, l’exemplar transició que ens refreguen als nassos.

Els que van entrar a l’experiment democràtic a contracor  transigiren amb la democràcia perquè era la manera per mantenir el reu a la garjola. Quan sembla que el reu pot sortir per l’indult internacional que aplicarà la màxima de in dubio pro reo, els carcellers que són grans demòcrates s’adonen que l’excusa no els serveix, no els ha servit per a res i corren el risc seriós de quedar-se governant només l’aire de la cel·la.

Volem ser independents perquè volem una altra democràcia. Els estirabots actuals de l’espanyolisme ens deixen clar que l’estat espanyol viu en una fase predemocràtica eterna i la negació del diàleg n’és la prova més fefaent. Un cop España mostri símptomes mínims de voluntat d’entesa – que ho farà, encara que sigui a contracor i remugant, igual que va acceptar la transició - i s’assegui a parlar, Europa apostarà clarament per aquesta via enfront de possibles declaracions unilaterals. A Europa li importen ben poc el desgast, la durada, o els termes del diàleg: li importa d’aparença democràtica dels seus estats membres i li importa la economia.

Passat el 25 de novembre - o fins i tot abans segons com vagin les eleccions basques i gallegues - començarà a canviar la cantarella i els cants de sirena voldran que tornem a donar una altra oportunitat al botxi que, per maldestre, ha errat el tall al coll. Allà ja els entonen alguns. Quan vegem també que alguns dels d’aquí, vull dir dels de sempre, els que amb tota possibilitat guanyaran les eleccions, s'apunten a la sonsònia, els haurem de recordar l’encaputxat i totes les sentències que ens condemnaven.

Arribats a aquest punt, la qüestió és si la llibertat de Catalunya tornarà a ser sacrificada per al progrés democràtic de la nació veïna i per al manteniment del statu quo d’alguns. Un progrés que sembla que Espanya hagi fet sense desitjar-lo i que ha quedat a mitges per tal de conservar les butxaques indemnes d’uns pocs (d’aquí i d’allà) i sempre, sempre a cop de fer pujar Catalunya al cadafal i posar-li el coll al piló.

divendres, 5 d’octubre del 2012

Els acabaran picant la cresta


Crec que CiU lamenta profundament tots els comentaris de l’espanyolisme ranci que estan desfilant tots aquests dies pels nostres mitjans de comunicació: des de l’inefable general fins la torera Chacón. I ho lamenta profundament perquè si mai havia estat la seva intenció fer marxa enrere després de guanyar unes eleccions oportunistes i polaritzades per retornar al seu estimat pacte fiscal, la memòria en els votants de totes aquestes perbocades casposes i predemocràtiques dificultarà moltíssim una solució tipus Duran Lleida.

L’espanyolisme a banda d’anar fent independentistes a dojo s’està tancat les portes a una regressió en els plantejaments sobiranistes en una més que possible negociació post 25-N. La força dels vots majoritaris partidaris a l’estat propi al Parlament de Catalunya, fins i tot en l’hipotètic cas d’una majoria absoluta de CiU, haurà de respondre al sentiment d’indignació que totes aquestes declaracions provoquen en la societat i difícilment es podria recuperar de la percepció popular de traïció si acotés el cap desprès dels comicis.

Impagable serà veure els partits espanyols modificar el seu discurs desprès de les eleccions, perquè d’enviar els tancs a haver de reformar de dalt a baix l’estat espanyol, passi el que passi amb la independència de Catalunya, hi ha un abisme. L’odi que coven els acabarà picant la cresta. Perquè sincerament: vosaltres si fóssiu espanyols no els barrufaríeu la cara?

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Setembre 2012



Setembre 2012

Després d’avui vindran segur nous dies
que ens tornaran la claror del cel furtada.

Potser seran sense la joia sonora
del mall del poble a la veu.

Veurem passar de nou tots els poetes,
i retornarem a l’adéu del vers com a una pàtria
que ja no serà si no és distinta.

Constreta la multitud encalla
i ens la reclama completa.

Posats a voler voldria...


Hem de reconèixer que escenari s’ha d’agafar amb pinces: el partit que ens vol conduir a la plena sobirania té tanta merda sota l’estora que difícilment podrà capitanejar una regeneració democràtica que faci possible la construcció d’un estat lliure d’interessos financers, corporatius i personals. Tampoc els partits d’esquerra amb més coixí electoral tenen, en aquest sentit, prou credibilitat ni llibertat d’acció.

El sistema tradicional de partits que ha existit a Catalunya els darrers trenta anys ja s’ha començat a rompre i és molt probable que es transformi radicalment en el proper lustre. La creació d’un estat propi hi pot contribuir notablement.

Preguntar-se serenament què es vol i respondre amb sinceritat és sempre un exercici farcit de dificultats. Quan aquesta pregunta la fas davant de l’escenari d’un possible estat propi per al teu país, la dimensió que pren és colossal. Però no per això hem de deixar d’intentar respondre. Jo em conformaria amb un país amb una democràcia sòlida, en què els ciutadans siguin actors del seu futur individual i col·lectiu i on la política sigui un instrument al seu servei i no la llosa de la seva ciutadania.

Posats a voler, voldria que les esquerres del meu país fossin prou generoses i alhora intel·ligents per entendre que la transformació que ens cal no depèn de les sigles ni de les històries dels partits polítics, ni molt menys dels seus representants i apostessin seriosament per una transició que perjudiqui els noms actuals i llurs estructures i els permeti en el futur adreçar-se a la ciutadania sense traves, sense rèmores, de tu a tu.

Si hi arribem, és probable que això no es pugui donar fins l’endemà de la proclamació del nou estat. Mentrestant seria desitjable que com a mínim les esquerres establissin un pacte. I l’únic pacte que se m’acut que pot salvar la construcció d’una millor democràcia en el nou estat és el d’aplicar en les immediates posteritats de la declaració d’independència, criteris de justícia transicional  respecte l’actuació passada dels partits polítics.  Normalment aquest concepte s'ha aplicat als processos de transició desprès de conflictes armats o dictadures (no pas en el cas d'Espanya) però entenc que l'actuació dels partits polítics  i la seva coalició amb el món financer, el sector energètic i el de la construcció han provocat majoritàriament la crisi que tantes victimes innocents ha causat. Només amb les premisses de veritat, justícia, reparació i propòsit de no repetició i desprès d’un procés que hauria de tenir tot el calat necessari podrem assegurar que vivim en un país millor del que vivíem.