dimarts, 26 de juliol del 2011

Variacions sobre enraonies



Les enraonies són els rumors que versen sobre fets i persones sense fonaments sòlids, sense proves: una pràctica estesa i habitual entre els humans i que amb la irrupció d’internet va adquirint tons d’excel·lència. Tota notícia té una component raonable i una altra d’enraonable i sobre aquesta darrera és construeix la major part de l’interès comunicatiu: volem dissenyar veritats a mida més que conèixer veritats. Per això – i no per una altra cosa – som capaços d’embeinar-nos l’astúcia i creure’ns sense fissures allò que se’ns diu que passarà – sempre que coincideixi amb els nostres designis. Només cal adjuntar un cert criteri doctrinal o dogmàtic après per inducció, bandejar els dubtes i la curiositat, i ja podem assentir o dissentir amb qualsevol titular de premsa, ràdio o televisió. Tant és el nostre afany per imaginar realitats que cada cop més estanquem el nostre consum informatiu en els mitjans que pronostiquen allò que nosaltres pronostiquem. Dins d’aquest gran brunz de notícies i opinió, l’home del carrer, atribolat, indefens i amb conspícua indiferència, assisteix amb perplexitat a la desfeta de independència informativa i acaba recalant en les enraonies dels que fan caminar constantment personatges i notícies perquè els creixin els ulls de poll mentre esperen el moment oportú per poder-los-hi esclafar en rigorós directe, masturbant-se (figuradament) al ritme dels índex d’audiència. Des dels púlpits desfigurats de la comunicació es converteix la notícia en rumor i el rumor en justícia: justícia de venjança. I amb la venjança com a valor l’estratègia de l’odi creix irracional i sense mesura alimentada per les enraonies: les dels nostres subjectius fanatismes... Un petit gir en el delicat engranatge del cervell humà i ... Condols a Noruega ...

divendres, 15 de juliol del 2011

La paràbola del Conseller

Una paràbola és una de les formes més simples de la narrativa – això deu fer-la interessant per a la política – . Sol referir un context concret en què es deriva un aprenentatge a partir dels resultats d'una acció. Quasi sempre incorpora un personatge que afronta un dilema moral des d’una acció individual de la qual n’extraurà unes conseqüències.

Una vegada hi havia un Conseller que volia millorar la productivitat del funcionariat augmentant el temps de presència a la feina*.

El Conseller pensava que amb més hores de treball públic salvaria el seu país del desastre econòmic en què s’havien ficat.

El govern va fer cas al Conseller, de dilatada i reputada trajectòria acadèmica, política i gerencial, i va fer anar els treballadors públics a la feina unes hores més.

Amb el temps, el Conseller va deixar de ser Conseller i els funcionaris varen seguir essent funcionaris. La productivitat en la funció pública, que ningú no havia mesurat mai, es va quedar igual.

“Podem fer creure que hem millorat allò desconegut”. La política és l’art de caminar sobre el fil d’aquesta sentència.

* Pels amants dels tòpics aquesta sentència conté un doble oxímoron (productivitat - funcionariat - presència a la feina). Per a uns altres és una paradoxa (presència a la feina - productivitat) i per a  d’altres directament una rucada (què és productivitat a la funció pública?) Encara que aquesta darrera no sigui cap figura retòrica, tant literàriament com en política, és d'allò més freqüent. 

dimarts, 5 de juliol del 2011

En Pere del llop i l'unionisme


Tant important és el subjecte en les qüestions de llengua i tan difícil fer-ne l’elecció acurada a l’hora de redactar notícies que sovint el personal s’hi embolica. Sobretot s’emboliquen els que pretenen que la independència continuï essent el subjecte de la divisió de Catalunya: s’emboliquen i fracassen, almenys comunicativament, de manera estrepitosa.

L’antiga sentència, tan nostrada, benpensant i tant políticament correcte "la independència dividiria Catalunya" – que ara ja només té sentit  a Espanya – contenia amb precís to sermonesc una afirmació de caràcter admonitori: la pau social no es toca. Avui ja podem dir que aquesta frase s’ha de substituir mediàticament, atenent a la realitat que mostra les enquestes del CEO,  per la sentència “L’unionisme divideix Catalunya”. Aquesta és també una oració afirmativa però sense futuribles. I és que l’statu quo confereix l’objectivitat a la segona i la subjectivitat a la primera.

En una posició minoritària però amb el pes institucional, administratiu i legislatiu favorable, qui divideix Catalunya no és la majoria de la gent que en vol la independència sinó la minoria que pretén mantenir la crosta unionista.  Insistir en la revelació que l’independentisme és el futur culpable dels canvis polítics que una majoria social reclama té més a veure en confondre el bé comú amb l’interès particular que amb voler el millor pel país. Al Pere del llop li ha arribat el moment del descrèdit.