dimecres, 15 de juny del 2011

Parlament i indignats


Avui he escrit al facebook que posats a triar m’estimava més polítcs segrestats per indignats que per banquers i grans corporacions. El problema ha sorgit quan els indignats han vexat i agredit alguns diputats i diputades i també treballadors i treballadores del Parlament. No cauré en la trampa de justificar violències segons tingui més o menys intensitat o segons la seva provinença; no diré que la violència directa dels uns difereixi de la violència simbòlica o existencial dels altres. Diré que els indignats s’han equivocat i que amb la seva acció (o l’acció tolerada d’uns pocs) no només devaluen l’acció de protesta d’avui sinó que a més poden haver legitimat l’acció dels mossos del Sr. Puig del divendres 27 de maig i restat validesa a tota la feina que es va fer des de les places: el seu suport social caurà en picat. Els indignats estaven avisats que impedir el normal desenvolupament de l’acció parlamentària és un fet greu. Personalment podia arribar a estar d’acord que per subvertir un sistema que no agrada a voltes has de sacsejar-lo en els seus fonaments. Entenia que un sistema parlamentari que no garanteix drets tan bàsics com el treball i la vivenda podia, per unes hores, suportar la pressió de no poder complir el seu dret de reunió. Acceptava que la contumàcia podia expressar-se amb contundència. Però no estic d’acord, no entenc i no accepto una expressió violenta de la indignació: no vull que la dèbil, malmesa i a vegades corrupta política estigui en mans dels que per solució proposen el mastegot. Als indignats de la democràcia real cal dir-los que el mastegot no és democràtic.
Amb la violència compel·lim l’opinió cap a la seguretat d’allò conegut: entre altres coses la corrupció i el segrest de la ciutadania.

dimarts, 7 de juny del 2011

Preguntes desesperades sobre un problema de densitat


Un rere l’altre els governs europeus van caient cap a la dreta. En societats líquides sembla que el més sensat és semblar líquid. Però no és igual si ets aigua o oli, si véns la dilució freda d’ambdós. Necessari és que se’t percebi líquid, no barreja. Encara que la mentida líquida i la veritat líquida passin igual pel sedàs de les informacions les barreges tendeixen a encallar-s'hi . L'esquerra ha volgut barrejar aigua i oli.

La solidesa dels valors fonamentals de les democràcies occidentals impulsada després de la Segona Guerra Mundial, el màxim exponent de la qual és la Declaració Universal dels Drets Humans – per cert, gens escorada cap a l’esquerra – fa aigües... o olis... I és que l’esquerra té un problema de densitat, de gruix que diria en Pujolet. Des de l’11 M fins al 22 M (ara totes les dates s’han de consignar així per la força d’una cosa tan líquida, quasi etèria, com l’èxit de les fórmules de comunicació) l’esquerra ha consentit en una interpretació de dretes dels valors fonamentals de la societat. Ha consentit que s’exprimís l’honradesa fins a liquar-la; ha liquat el proïsme assegurant que l’altre estarà millor com més ric siguis tu. Ha acotat cap i orelles quan se li ha recriminat no plantar cara al capitalisme i ha combregat amb K. Popper i el millor dels móns possibles. Ha negligit la defensa de les persones i la llibertat i s’ha alineat amb el classisme i la burocràcia. Ha entrat al temple que és el nostre planeta i s'ha pixat a les columnes. No ha pretès transformar el poder sinó abastar-lo.

Un valor sòlid de la humanitat perquè és un valor biològic és la seguretat. El projecte de vida, l’economia, i el concepte de l’altre són tres puntals de la seguretat humana. Si els nostres projectes de vida semblen de dretes, la nostra economia és de dretes i la percepció defensiva de l’altre és majoritària; no és lògic que gent, fins i tot la que tradicionalment es considerava d’esquerres, es vagi decantant cap el vot de dreta. Actuen amb liquiditat o amb coherència? Quin model d'esquerres practicable els oferim? Qui ha estat líquid i qui sòlid? Qui ha estat incoherent? Perquè hem permès que la sensació d’indefensió davant de l’altre sigui més real que la indefensió davant l’atzucac financer i econòmic en què es troba el nostre món? Perquè per més que el remenis l’oli sempre sura sobre l’aigua?