Parlament i indignats

Avui he escrit al facebook que posats a triar m’estimava més polítcs segrestats per indignats que per banquers i grans corporacions. El problema ha sorgit quan els indignats han vexat i agredit alguns diputats i diputades i també treballadors i treballadores del Parlament. No cauré en la trampa de justificar violències segons tingui més o menys intensitat o segons la seva provinença; no diré que la violència directa dels uns difereixi de la violència simbòlica o existencial dels altres. Diré que els indignats s’han equivocat i que amb la seva acció (o l’acció tolerada d’uns pocs) no només devaluen l’acció de protesta d’avui sinó que a més poden haver legitimat l’acció dels mossos del Sr. Puig del divendres 27 de maig i restat validesa a tota la feina que es va fer des de les places: el seu suport social caurà en picat. Els indignats estaven avisats que impedir el normal desenvolupament de l’acció parlamentària és un fet greu. Personalment podia arribar a estar d’acord que per subvertir un sistema que no agrada a voltes has de sacsejar-lo en els seus fonaments. Entenia que un sistema parlamentari que no garanteix drets tan bàsics com el treball i la vivenda podia, per unes hores, suportar la pressió de no poder complir el seu dret de reunió. Acceptava que la contumàcia podia expressar-se amb contundència. Però no estic d’acord, no entenc i no accepto una expressió violenta de la indignació: no vull que la dèbil, malmesa i a vegades corrupta política estigui en mans dels que per solució proposen el mastegot. Als indignats de la democràcia real cal dir-los que el mastegot no és democràtic.

Amb la violència compel·lim l’opinió cap a la seguretat d’allò conegut: entre altres coses la corrupció i el segrest de la ciutadania.