dimecres, 20 d’abril del 2011

LGTB


Les entitats LGBT estan en una cruïlla, viuen un moment lax i tens alhora: malviuen. La laxitud ve del fet que després d’un període d’estratègia i objectius legals més o menys compartits i atacats de forma polièdrica s’ha passat un una fragmentació autocomplaent en què els melics associatius tenen més importància que la pròpia raó associativa i que la societat mateixa. No és que la feina de les entitats sigui baldera, és que és fragmentària i per tant innòcua per a la transformació social. S’ha passat sense reflexió ni argumentació de la reivindicació a la prestació d’uns serveis de qualitat raonable però no excelsa. La tensió rau en el fet que en situació de crisi aquests serveis generen competència entre les mateixes entitats i també  amb serveis professionals privats:  les entitats tenen les de perdre. Només una aposta per la mancomunitat d’aquests serveis pot ajudar a pal·liar la disminució de recursos públics a què les entitats ja han de fer front. També en l’àmbit de la representació dels col·lectius front a les administracions cal adoptar mesures de sanejament: per part de les entitats i per part de les institucions. A grans trets: l’espai institucional no ha de substituir ni l’espai privat de reflexió ni, encara menys, l’espai privat d’acció. La precarietat, l’atomització i els particularismes han propiciat els darrers anys  i per deixament que l’espai públic es converteixi en el referent de les aportacions de les entitats BLTG davant de la ciutadania. Aquesta dilució d’allò públic amb allò associatiu seria desitjable si els organismes que en resulten tinguessin un paper vinculant i decisori sobre les polítiques que els atenyen. En no ser així acaben per ser una representació repetitiva i poc eficaç en què sovint les entitats entomen estoicament les actuacions de les institucions i les institucions capegen les crítiques de les entitats. Les entitats TGLB han d’emancipar-se i per a fer-ho el més sensat és optar per una federació que les aglutini i en el si de la qual es puguin debatre i posar en funcionament els mecanismes que en possibilitin un reviscolament, un augment de la qualitat, una estabilitat financera, un enriquiment ideològic. Tot això les entitats GBTL no poden fer-ho sense establir profunds contactes amb el Tercer Sector espai en el qual una federació d’entitats LGTB actualment és una mancança important. Imprescindible ha de ser també el treball conjunt d’entitats en l’espai internacional i en la projecció de la nostra realitat de país. A què estem esperant?

dilluns, 11 d’abril del 2011

Com un Sant Jordi sense llibres



Ahir, 10 d’abril, Barcelona va celebrar un Sant Jordi avançat i sense llibres. Una festassa de civisme i participació resultat d’una feinada de milers de persones que creuen que el país s’ho val. Una gernació, els organitzadors i els participants, que s’han compromès més enllà del vot. Un gruix de gent que ara ja està disposada a anar més enllà. Un gruix de gent que volem més, que estem esperant fer més camí. Un camí que no és de tot o res sinó de participació o res. O ens impliquem o correm el risc de continuar esperant els líders que calculadament aguaiten la majoria que els entroni. Entronarem quan calgui els líders però només amb l’esforç sostingut de tots els que diem avançarem degudament. La voluntat és imparable.

La mare té setanta anys està ingressada en un centre sociosanitari força gris. Va en cadira de rodes perquè s’està recuperant d’una caiguda en què es va trencar fèmur i turmell. La recuperació és llarga i sovint descoratjadora. Ahir quan vaig dur-la a votar perquè m’ho va demanar somreia i li vaig veure la il·lusió al rostre per primera vegada en força temps. El dia ens acompanyava, el país també.

dijous, 7 d’abril del 2011

L'engany dels nostres fills...

El president Mas ha fet un discurs Obama que per a mi ha estat una decepció Obama (estic acostumat a les decepcions...). El president ha reblat el clau del discurs insistint amb una pregunta que fa referència a l’egoïsme que significaria no estalviar avui per deixar un futur millor a les generacions sufixes (l’adjectiu és meu i és que es tracta de la generació immediata, la que ens precedeix enganxada als talons). Mas diu que per primer cop correm el risc que l’escenari que deixem als nostres fills sigui pitjor que la que s’han trobat els pares i que això no ha passat mai (deu ser el mai dels homes que és com el sempre de Lampedusa: a tot estirar un segle o dos i perquè tot vagi a pitjor). Jo el que veig és que la generació present, no la futura, ja està passant les morades – amb més mòbils i TDT i feisbucs – però sense casa i sense feina i a 80 km per hora i no com els de la F1 (que deu ser el progrés en què ens volen emmirallar: rics i famosos i a tot drap).

El que no ens diu el President és quina és la mesura del seu desitjat progrés. Entenc però que es refereix al progrés econòmic basat en el capitalisme, o sigui el progrés econòmic d’uns quants en perjudici d’uns molts. Els sacrificis que fem avui deixaran un món millor als nostres fills (de fet els vostres fills, perquè jo no en tinc), és cert. I no pas per deixar-los les butxaques més plenes sinó senzillament per poder existir en un món que no estigui amenaçat permanentment per l’extorsió dels que menys tenen en benefici dels que més acumulen. Ens ha tocat pagar les borratxeres financeres de les festes privades a què ni el propi Mas ha estat convidat i res no em fa preveure que això hagi de deixar de ser així.

La nostra responsabilitat no està només amb els nostres fills sinó amb el planeta i amb la humanitat. La turbina de la recuperació econòmica basada en el creixement s’ha aturar encara que per això perdem alguns privilegis. Mentre el 20 % de la població mundial consumeixi el 80 % dels recursos del planeta i unes 350 persones tinguin la mateixa riquesa que el 40 % de la humanitat (2.741.678.400 de fills i filles d’humans i humanes) viurem en crisis moral i econòmica permanent.

Engany fora i de fet és que la pèrdua de benestar no serveixi per a res més que per a garantir el benestar de quatre gats. Estic d’acord en què en situacions delicades cal agafar les tisores i retallar però hauríem de començar a conscienciar la gent que de la retallada n’hem de dir decreixement  - que d’entrada no és cap garantia de més igualtat o de justícia social – però sí que s’ajusta a la veritat. I de sortida que el decreixement gestionat per la dreta no sé perquè però té tota la pinta d’acabar abans amb les festes populars que no amb les privades. Dir la veritat President té aquestes coses, aquest és l’autèntic acte de responsabilitat envers les generacions futures; la resta és un nou engany per als nostres fills.

dimecres, 6 d’abril del 2011

Bèlgica: a prendre nota.


A Bèlgica quan ja s’han batut tots els rècords d’estat sense govern – que no d’autèntic desgovern com passa a altres llocs... – sembla que es comença a jugar la partida de la liquidació. En el balanç final els actius que tinguin les parts de cara a la negociació de la secessió seran principals per obtenir els rèdits desitjats. En aquesta línia sembla que es pot voler inscriure el canvi de nom de la Communauté française  pel de Fédération Wallonie – Bruxelles. És clar que, en una hipotètica però per alguns més que probable desaparició de l’estat belga actual, la batalla principal es lliurarà a la ciutat de Brussel·les i  per la ciutat de Brussel·les.

Per Catalunya serà interessant veure quins mecanismes democràtics es posaran en funcionament, si és el cas, per escatir com quedarà configurat el nou mapa. El complicat sistema sobreposat de nivells administratius a Bèlgica – la constitució reconeix comunitats i regions -  dificultarà aquesta tasca i per als catalans els escenaris complicats són una llaminadura: podrem prendre’n nota.

L’estat belga fruit de les tensions entre les potències europees després de l’era napoleònica pot tornar a sotmetre’s al judici dels veïns europeus. Què diran en ple segle XXI França, la Gran Bretanya, Alemanya o Holanda sobre qualsevol nova composició? Quin paper hi jugarà la representació lingüística (no oblidem que a banda de la comunitat francesa i la neerlandesa existeix també l’alemanya). Tots a apuntar com a posseïts.

Que un dels sis fundadors de la Europa de després de la II guerra mundial recondueixi, cent vuitanta anys després de la seva creació, la seva fesomia d’estat no deixarà indiferent ningú, especialment a Europa Occidental on semblava que la mutabilitat de les fronteres no era objecte de discussió. El quadern de notes treurà fum.

També serà interessant veure quin serà el paper que jugarà i el que s’atorgarà a la monarquia. Pot ser que a aquestes alçades s’hagi acabat el paper o la tinta del boli però caldrà buscar recanvi tot seguit perquè aquest no serà un tema menor.

De tota manera a Bèlgica no es pot dir que sempre les coses es facin ràpid, per exemple: la constitució oficial en neerlandès va ser reconeguda en 1967 i en alemany en 1991. Si s’ho prenen gaire amb calma potser no ens caldrà gastar gaire tinta ni paper perquè nosaltres hi haurem arribat abans... tant de bo!