dijous, 24 de novembre del 2011

La crisi i la funció pública...




No sóc, ni molt menys dels que em mostro contrari a una reforma en profunditat de la funció pública en tots els seus aspectes, des de l’accés fins a la sortida. Sóc dels que penso que realment és una anormalitat aristocràtica que els funcionaris (i molts representant públics) tinguem garantit el sou de per vida. Salvada una renda mínima universal, qualsevol persona d’esquerres, no hauria de justificar aquest privilegi diguem-ne d’eternitat laboral...

El problema actual és que el govern de les retallades vol matar tots els ocells d’un tret. Per un costat s’excusa en aquest privilegi per a retallar sous i per un altre planifica acabar amb el privilegi. Primer sense sou i després sense feina: primer ens emparem en l’excusa, després ens carreguem l’excusa.

Sé que per entrar en negociacions delicades cal entrar sempre amb dues o tres cartes a la partida però no podem ser tan barroers ni tan poc transparents. Si les cartes a jugar són rebaixa de sou o pèrdua de privilegis, cal denunciar que es barreja deliberadament allò que hauria de ser puntual amb allò que hauria de ser permanent. Per avançar en la superació d’aquesta crisi cal prendre mesures sostenibles i de llarg abast tant com delimitar les provisionals i de traç curt (el famós vol gallinaci), mentre que precisament s’està fent tot el contrari.

Siguem seriosos. Estic d’acord amb les retallades conjunturals sempre que siguin reversibles quan la crisi remeti, Estic d'acord amb la reforma de la funció pública sempre que sigui global i modifiqui d’arrel les disfuncions de l’administració: des de l’assignació de categories, fins a la productivitat, la promoció interna, passant pels complements dels càrrecs de responsabilitat inútils i ineficaços.

El que trobo que és inacceptable és que s’argumenti un privilegi – que en realitat es vol suprimir – per rebaixar sous, no tocar res més i treure's de sobre els elements incòmodes. La feina fàcil a l’administració és un tòpic que els polítics de nyigui-nyogui copien fil per randa: esforç zero i la responsabilitat pel veí (o va ser l’administració que ho va copiar dels polítics?).

Senyora Consellera de la defunció pública catalana, si té ovaris, comenci per on cal començar: reformi la funció pública en tots els seus aspectes i negociï-la amb els treballadors. Quant als sindicat, més valdria que es posessin les piles i deixessin a banda els seus “privilegis” atorgats en unes eleccions de participació ridícula. Per a ells el problema és que la gent no vota, per a mi la trava és que formen part del problema i no de la solució... van ser els tercers d’apuntar-se al tòpic.

diumenge, 20 de novembre del 2011

Eleccions,15M, realpolitik i la millor democràcia del món




Les eleccions generals de l'estat espanyol han vingut marcades pel moviment anomenat del 15M. Fa dos dies semblava que ens faltava un pas per a la revolució. Com que no és possible que els indignats siguin gairebé el 26 o el 30% de la població que s’absté (segons cada territori), llegint els resultats electorals podem dir que els indignats a l’hora de votar ho fan en termes d’una realpolitik ben diàfana. O sigui que entre arreglar el món o conservar la nevera assortida triem sempre la segona opció... res de nou sota la capa del cel.

Seguint aquest criteri podem concloure que la indignació a Espanya és vot al PP i que a Catalunya, encara que ens pugui sorprendre, els indignats tenen molt de CiU. La indignació, doncs, i sempre seguint el sentit del vot, no és d’esquerres, ni independentista, de fet aquests darrers som, en l’imaginari de les lectures post electorals, una minoria absoluta, una colla d’arreplegats vaja....

Tampoc seran ni d’esquerres ni independentistes les solucions que el nou govern de l’estat apliqui. Quina novetat!!!

Entre les lectures agosarades que podem fer en destaquem una: atesa la gran participació, la gran majoria de la població de l’estat espanyol està encantada amb la democràcia que tenim, ergo està encantada amb els polítics que tenim, i molt especialment que Espanya està encantada amb Mariano Rajoy. És a dir, si ho volem, a Espanya tenen el millor líder de la millor democràcia del món i a Catalunya tenim l'inefable Duran. Això sí, estem terriblement indignats. Ja em perdonareu però... quins collons que tenim!!

dilluns, 14 de novembre del 2011

El cove del peix podrit


Duran insinua que cal recuperar l’ànima perduda de l’Estatut i commina CiU a buscar alternatives d’aliança al PP a Catalunya. Segurament l’escenari perfecte per a la CiU de Duran - que no és la mateixa que la CiU d’altres diputats/diputades - seria precisament aquest. Casats amb el PP a Madrid i amistançats amb ERC al Parlament – o fins i tot amb el PSC –,  i anar tirant a veure si engiponen això de la crisi i es poden anotar el puntet.

També deia Duran que els del PP estan “cagats” d’haver de governar sols... bé, no deia “cagats” exactament però se li notaven les ganes...de governar a Madrid també. En resum, un PP àvid de pacte per no menjar-se el marronasso de la crisi tot solet i un Duran que babeja per remenar cireres des d'un hotel de 5 estrelles de Madrid.

El mateix que pot justificar el pacte PP – CiU, o sigui la circumstància, pot justificar el superpacte PP – PSOE. I és que tal com van les coses, el govern ha de tenir d’entrada pinta de “tecnòcrata” des del primer dia que si no els mercats no se’l creuen. Ara que, vist el que passa a Itàlia, tampoc és que es creguin als “tecnòcrates”... I això, si és que arribem a les eleccions sense que ens hagi hagut de rescatar l’helicòpter de la UE (n’hi ha que diuen que això no ho rescata ni Déu, per més helicòpters, perdó... àngels que tingui el seu exèrcit).

Amb tot, que voleu que us digui, potser és que sóc un descregut, però no m’empasso el pacte fiscal, a no ser que sigui la més gran rebaixa oferta mai en els magatzems madrilenys. Si les exigències són massa grans (que si vénen de Catalunya solen ser-ho sempre a ulls dels espanyols) el PP i el PSOE ho aturen segur... Llavors, què és el que es travarà en els pactes post electorals del 20 N, cas que es pugui pactar alguna cosa... L’enèsim intent de treure rèdit de la conjuntura? ERC esperarà pacient el fracàs del pacte fiscal i dirà “jo ja ho deia”? i llavors què?

En un escenari en què el 43 % dels enquestats volen la independència i no pas pescar el peix podrit de l'Estatut per dur-lo al cove de l'autonomisme, si no hi ha pacte fiscal, si no es pot travar en el primer any de legislatura, amb quin nou esquer polític intentaran aturar la secessió? A mi ja fa temps que se’m va acabar la paciència...

dimecres, 2 de novembre del 2011

Quan cal preguntar...



Fer la pregunta encertada en el moment oportú és una habilitat esporàdica. N’hi ha que hi tenen el braç trencat a força de pràctica... però solen ser pocs, molt pocs i quasi tots i totes persones sàvies, instruïdes, persones que solen tenir la coherència de preguntar o preguntar-se incansablement. 

La majoria ens deixem portar per les preguntes que es fan els altres, mitjans de comunicació inclosos. Després hi ha els estafadors, els que pregunten quan els convé, que no és pas gaire sovint, i s’envolten de l’aparença de demòcrates. No és que estigui malament que preguntin sinó que solen fer-ho quan no toca o desprès d’haver-se estalviat un munt de vegades de preguntar sobre qüestions dels tot pertinents. Hi ha també el CEO que pregunta sistemàticament i el Papandreu que, amb el coll sota el peu i desprès d’haver entabanat Europa arranjant els números a pleret, ara, justament ara,  pregunta. Benvinguda la consulta però perquè ara i no abans?  Amb tots plegats qualsevol mètode socràtic és balder. Vulgarment diríem se’ns pixen. Fem-ho més fi: ens banyen amb micció.

I ara més preguntes: com ha arribat Europa a pensar que preguntar els seus ciutadans és un error?  I una possible resposta-pregunta ben fàcil... potser construint-se sense preguntar?. Per què les preguntes sempre arriben més tard del que caldria?. Per què els politicastres estan obsessionats a fornir respostes als seus ciutadans corders quan són ells els que massa sovint belen sota l’amenaça de la verga financera i els llops que aquesta anuncia constantment?.  La resposta és en la mateixa pregunta canvieu només el per què per un  perquè

No us passa a vosaltres que les respostes són de mal digerir quan no venen precedides per la pregunta oportuna?