Fer la pregunta encertada en el moment oportú és una
habilitat esporàdica. N’hi ha que hi tenen el braç trencat a força de
pràctica... però solen ser pocs, molt pocs i quasi tots i totes persones
sàvies, instruïdes, persones que solen tenir la coherència de preguntar o
preguntar-se incansablement.
La majoria ens deixem portar per les preguntes que
es fan els altres, mitjans de comunicació inclosos. Després hi ha els
estafadors, els que pregunten quan els convé, que no és pas gaire sovint, i
s’envolten de l’aparença de demòcrates. No és que estigui malament que
preguntin sinó que solen fer-ho quan no toca o desprès d’haver-se estalviat un
munt de vegades de preguntar sobre qüestions dels tot pertinents. Hi ha també el
CEO que pregunta sistemàticament i el Papandreu que, amb el coll sota el peu i
desprès d’haver entabanat Europa arranjant els números a pleret, ara, justament
ara, pregunta. Benvinguda la consulta
però perquè ara i no abans? Amb tots
plegats qualsevol mètode socràtic és balder. Vulgarment diríem se’ns pixen.
Fem-ho més fi: ens banyen amb micció.
I ara més preguntes: com ha arribat Europa a pensar que
preguntar els seus ciutadans és un error? I una possible resposta-pregunta ben fàcil...
potser construint-se sense preguntar?. Per què les preguntes sempre arriben més tard del que caldria?. Per què
els politicastres estan obsessionats a fornir respostes als seus ciutadans
corders quan són ells els que massa sovint belen sota l’amenaça de la verga
financera i els llops que aquesta anuncia constantment?. La resposta és en la mateixa pregunta canvieu només el per què per un perquè.
No us passa a vosaltres que les respostes són
de mal digerir quan no venen precedides per la pregunta oportuna?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada