Les enraonies són els rumors que versen sobre fets i persones sense fonaments sòlids, sense proves: una pràctica estesa i habitual entre els humans i que amb la irrupció d’internet va adquirint tons d’excel·lència. Tota notícia té una component raonable i una altra d’enraonable i sobre aquesta darrera és construeix la major part de l’interès comunicatiu: volem dissenyar veritats a mida més que conèixer veritats. Per això – i no per una altra cosa – som capaços d’embeinar-nos l’astúcia i creure’ns sense fissures allò que se’ns diu que passarà – sempre que coincideixi amb els nostres designis. Només cal adjuntar un cert criteri doctrinal o dogmàtic après per inducció, bandejar els dubtes i la curiositat, i ja podem assentir o dissentir amb qualsevol titular de premsa, ràdio o televisió. Tant és el nostre afany per imaginar realitats que cada cop més estanquem el nostre consum informatiu en els mitjans que pronostiquen allò que nosaltres pronostiquem. Dins d’aquest gran brunz de notícies i opinió, l’home del carrer, atribolat, indefens i amb conspícua indiferència, assisteix amb perplexitat a la desfeta de independència informativa i acaba recalant en les enraonies dels que fan caminar constantment personatges i notícies perquè els creixin els ulls de poll mentre esperen el moment oportú per poder-los-hi esclafar en rigorós directe, masturbant-se (figuradament) al ritme dels índex d’audiència. Des dels púlpits desfigurats de la comunicació es converteix la notícia en rumor i el rumor en justícia: justícia de venjança. I amb la venjança com a valor l’estratègia de l’odi creix irracional i sense mesura alimentada per les enraonies: les dels nostres subjectius fanatismes... Un petit gir en el delicat engranatge del cervell humà i ... Condols a Noruega ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada