Una paràbola és una de les formes més simples de la narrativa – això deu fer-la interessant per a la política – . Sol referir un context concret en què es deriva un aprenentatge a partir dels resultats d'una acció. Quasi sempre incorpora un personatge que afronta un dilema moral des d’una acció individual de la qual n’extraurà unes conseqüències.
Una vegada hi havia un Conseller que volia millorar la productivitat del funcionariat augmentant el temps de presència a la feina*.
El Conseller pensava que amb més hores de treball públic salvaria el seu país del desastre econòmic en què s’havien ficat.
El govern va fer cas al Conseller, de dilatada i reputada trajectòria acadèmica, política i gerencial, i va fer anar els treballadors públics a la feina unes hores més.
Amb el temps, el Conseller va deixar de ser Conseller i els funcionaris varen seguir essent funcionaris. La productivitat en la funció pública, que ningú no havia mesurat mai, es va quedar igual.
“Podem fer creure que hem millorat allò desconegut”. La política és l’art de caminar sobre el fil d’aquesta sentència.
* Pels amants dels tòpics aquesta sentència conté un doble oxímoron (productivitat - funcionariat - presència a la feina). Per a uns altres és una paradoxa (presència a la feina - productivitat) i per a d’altres directament una rucada (què és productivitat a la funció pública?) Encara que aquesta darrera no sigui cap figura retòrica, tant literàriament com en política, és d'allò més freqüent.
:))) Afegeixo un enllaç al teu bloc des del meu, Un Racó del món!
ResponElimina