A Girapells hi fem un hort perquè els límits del balcó de
casa i els sis tomàquets que vaig collir l’any passat m’hi han empès. A l’hort hi cavo el retret d’haver deixat enrere el bosc, els cimals i les trescades; hi
fango l’angúnia dels temps difícils que a casa estan per venir (si és que han
de venir...) i els regiro, com a la terra per airejar-la; hi sembro llavor de renúncies
per fer-ne voluntat. L’hort és la urbanització de la meva ànima natural, la que
mai hagués hagut de sortir del verd, la que es va quedar en el veterinari i el
pagès que de molt petit insistia en voler ser; la del meu interès innat per les
herbes i el cel i tot el que s'arbra a la terra i mira amunt; la que ha cercat molt de temps la suor de l’esforç a l’aire
lliure en esports varis; la del reg i l’adob que tots necessitem per créixer. Des
d’ara a Girapells hi faig un hort per plantar-m’hi a temporades i germinar en agraïments a les masoveres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada