Els acabaran picant la cresta

Crec que CiU lamenta profundament tots els comentaris de l’espanyolisme ranci que estan desfilant tots aquests dies pels nostres mitjans de comunicació: des de l’inefable general fins la torera Chacón. I ho lamenta profundament perquè si mai havia estat la seva intenció fer marxa enrere després de guanyar unes eleccions oportunistes i polaritzades per retornar al seu estimat pacte fiscal, la memòria en els votants de totes aquestes perbocades casposes i predemocràtiques dificultarà moltíssim una solució tipus Duran Lleida.

L’espanyolisme a banda d’anar fent independentistes a dojo s’està tancat les portes a una regressió en els plantejaments sobiranistes en una més que possible negociació post 25-N. La força dels vots majoritaris partidaris a l’estat propi al Parlament de Catalunya, fins i tot en l’hipotètic cas d’una majoria absoluta de CiU, haurà de respondre al sentiment d’indignació que totes aquestes declaracions provoquen en la societat i difícilment es podria recuperar de la percepció popular de traïció si acotés el cap desprès dels comicis.

Impagable serà veure els partits espanyols modificar el seu discurs desprès de les eleccions, perquè d’enviar els tancs a haver de reformar de dalt a baix l’estat espanyol, passi el que passi amb la independència de Catalunya, hi ha un abisme. L’odi que coven els acabarà picant la cresta. Perquè sincerament: vosaltres si fóssiu espanyols no els barrufaríeu la cara?

Setembre 2012

Setembre 2012

Després d’avui vindran segur nous dies

que ens tornaran la claror del cel furtada.

Potser seran sense la joia sonora

del mall del poble a la veu.

Veurem passar de nou tots els poetes,

i retornarem a l’adéu del vers com a una pàtria

que ja no serà si no és distinta.

Constreta la multitud encalla

i ens la reclama completa.

Posats a voler voldria...

Hem de reconèixer que escenari s’ha d’agafar amb pinces: el partit que ens vol conduir a la plena sobirania té tanta merda sota l’estora que difícilment podrà capitanejar una regeneració democràtica que faci possible la construcció d’un estat lliure d’interessos financers, corporatius i personals. Tampoc els partits d’esquerra amb més coixí electoral tenen, en aquest sentit, prou credibilitat ni llibertat d’acció.

El sistema tradicional de partits que ha existit a Catalunya els darrers trenta anys ja s’ha començat a rompre i és molt probable que es transformi radicalment en el proper lustre. La creació d’un estat propi hi pot contribuir notablement.

Preguntar-se serenament què es vol i respondre amb sinceritat és sempre un exercici farcit de dificultats. Quan aquesta pregunta la fas davant de l’escenari d’un possible estat propi per al teu país, la dimensió que pren és colossal. Però no per això hem de deixar d’intentar respondre. Jo em conformaria amb un país amb una democràcia sòlida, en què els ciutadans siguin actors del seu futur individual i col·lectiu i on la política sigui un instrument al seu servei i no la llosa de la seva ciutadania.

Posats a voler, voldria que les esquerres del meu país fossin prou generoses i alhora intel·ligents per entendre que la transformació que ens cal no depèn de les sigles ni de les històries dels partits polítics, ni molt menys dels seus representants i apostessin seriosament per una transició que perjudiqui els noms actuals i llurs estructures i els permeti en el futur adreçar-se a la ciutadania sense traves, sense rèmores, de tu a tu.

Si hi arribem, és probable que això no es pugui donar fins l’endemà de la proclamació del nou estat. Mentrestant seria desitjable que com a mínim les esquerres establissin un pacte. I l’únic pacte que se m’acut que pot salvar la construcció d’una millor democràcia en el nou estat és el d’aplicar en les immediates posteritats de la declaració d’independència, criteris de justícia transicional  respecte l’actuació passada dels partits polítics.  Normalment aquest concepte s'ha aplicat als processos de transició desprès de conflictes armats o dictadures (no pas en el cas d'Espanya) però entenc que l'actuació dels partits polítics  i la seva coalició amb el món financer, el sector energètic i el de la construcció han provocat majoritàriament la crisi que tantes victimes innocents ha causat. Només amb les premisses de veritat, justícia, reparació i propòsit de no repetició i desprès d’un procés que hauria de tenir tot el calat necessari podrem assegurar que vivim en un país millor del que vivíem.

Fumando espero...

El tabac en si, com la política, crea una dependència perillosa. Fer del tabac o de la política un negoci també. La política que ha aprofitat dels càrrecs o dels recursos públics per generar-se riquesa acaba en delinqüència sigui o no comdemnada i ja es digui Pretòria, Palau, Gurtel, Bankia o contraban de tabac. I és que les maneres d’enriquir-se honradament són molt i molt limitades. Els casos de corrupció de persones vinculades a la política havent deixat ja o no el seu càrrec llastren de manera irremeiable l’apreciació ciutadana de bon servidor públic que hauria de ser un polític. El tots són iguals és a hores d’ara un clam sense aturador.

Aquest fet perjudica, també greument, les aspiracions nacionals de Catalunya. Pot ser que penseu que això és voler barrejar aigua amb mantega però creieu-me, no és així. Tot país necessita una classe dirigent - siguin assemblees populars o casta política - que sigui un marc de referència, una utopia de direcció, un èmfasi en l’aspiració moral de la societat: el govern dels millors?

La burgesia urbana es va enfrontar a la noblesa mitjançant la legitimació moral de la seva conducta per bandejar-la definitivament del poder polític de l’aristocràcia. És clar que ha arribat l’hora d’una nova substitució. Però alerta! Hi ha molta gent disposada a implantar les seves supremacies morals anorreant les altres moralitats. La crisi és en definitiva un combat moral i a l’esquerra la paraula moral sembla costar-li d’empassar.

La Montiel cantava el Fumando espero per escandalitzar una societat franquista, beata i quasi preindustrial. Ara ens escandalitzem per allò que els polítics porten anys fent perquè en temps de crisi els seus tripijocs ens semblen més imperdonables: tots plegats hem jugat a la hipocresia.

Si volen salvar encara que sigui una part del seu establishment, i malgrat sigui en detriment de la seva salut és millor que els polítics imitin la Montiel “por eso estando mi bien es mi fumar un edén” i els darrers paquets de tabac se’ls fumin i no els venguin. Ens faran un favor a tots plegats.

Les fugues de l’estat espanyol.

La frase que ha deixat anar el ministre d’Interior Sr. Fernández Díaz per expressar el seu descontentament amb la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que ha fallat en contra l’aplicació retroactiva de la doctrina Parot en el cas d’una membre d’ETA és espectacular:  “Si l’alliberem es fuga” i és que els ciutadans, per a la justícia espanyola, tot i fora de la presó, continuen essent delinqüents. I ho són fins al punt que tot i disposar de llibertat hi ha el risc que fent-ne ús fugin. Com pot fugir de la justícia una persona lliure? I en tot cas, per què hauria de voler fugir-ne? Cap periodista ha fet aquestes preguntes al ministre?. La concepció que té Espanya de la justícia internacional queda ben il·lustrada en aquesta frase que expressa almenys tres coses: no acceptem la justícia internacional, els terroristes, encara que hagin saldat comptes amb la justícia, seran sempre terroristes i per tant culpables i la reinserció social ni existeix ni se l’espera. Un alliberament d’una persona sense causes pendents, fruit de l’acompliment de les sentències imposades  i seguint els preceptes legals no pot generar cap fuga. El que sí que genera és una bufetada majúscula al sistema judicial espanyol. Les declaracions del ministre en canvi sí que esperonen una altra fuga, la que molts estem desitjant: fugir definitivament d’Espanya i de la seva peculiar concepció de la justícia i l'acumulació de sentències europees que la fan culpable.

Adelson, CiU i el blandiblub moral de Hobbes

Rebre lliçons ètiques dels que contornegen la moral en funció dels seus interessos, no sé a vosaltres, però a mi em toca molt els nassos.

La política de supervivència poc té a veure amb la moral amb què CiU vol emparar-se per justificar la catifa vermella que li estan posant al senyor Adelson:  més aviat ens pot dur al canibalisme. Aquest concepte hobbesià que redueix la moral social a l’acompliment de les lleis que unilateralment i aleatòria dicta l’Estat i fa prevaldre una visió decimonònica dels conceptes de decència, honestedat, seny, i bons costums sembla ser el mantra de la formació autonomista.

Per a CiU l'única moral que existeix i s’encarrega prou de divulgar i predicar amb l’exemple, és la moral pública: cap interès en la dignitat inherent de l’ésser humà, cap preocupació pel respecte al medi, cap sentiment de pèrdua espiritual. CiU és el blandiblub de la moral: un moc que es contorneja i s’adapta segons els interessos dels que dicten les lleis. A hores d’ara tots sabem que entre els que dicten lleis hi ha els ricatxos ultradretans que atemorits per la pèrdua de negoci en la bacanal de joc asiàtica i espantats per les polítiques d’Obama respecte dels beneficis del joc internacional volen salvar els mobles assegurant-se els tripijocs en països de pandereta.

El negoci immobiliari ha permès als partits que tocaven cuixa mantenir-se en el poder sense gaires preocupacions. Ara tot a canviat. Necessiten amb urgència un nou proveïdor. Que sigui de dubtosa reputació i es faci amb els gàngsters internacionals de les finances no és un problema... estan acostumats a tractar amb delinqüents.

L’home és un llop per a l’home resava la màxima del filòsof; potser CiU es pensa que deixant-se copular pel magnat dels casinos i traient-ne el plaer momentani, desprès, com una mantis religiosa, podrà devorar al mascle incaut. Però els negocis sí que són llops per als negocis o és que potser, per posar un exemple, no tindrà conseqüències fer-li la “ola” a un declarat opositor del president dels EUA...

Quina moral coherent ens ha de permetre ser alhora – tal com predica el president Mas a les Amèriques – Silicon Valley i las Vegas,? La resposta és clara: cap. Encara que és possible que aconsegueixin alguna cosa amb característiques mixtes: un desert de creativitat.

El pitjor dels porcs

Des d’allò de la Invencible que la grandíssima no han aixecat del tot el cap. Va continuar durant segles practicant la delinqüència estatal i l’espoli en colònies cada cop més misèrrimes fins a les darreries en què els darrers emplaçaments assimilats noten el vedell que encara xucla quan la mamella ha deixat de rajar. España em recorda el delinqüent que vol escapolir-se de la justícia  venent-se com a garant del sistema, proposant-se com a delator o amenaçant d’estirar de la manta perquè a algú li quedin els peus al descobert.

Fins ara Espanya jugava a ser el delinqüent que pot anar cometent petits delictes sense que mai arribi la garjola. Amb la crisi s’ha destapat el despropòsit de la construcció espanyola (la nacional i la del maó), i han quedat al descobert els tripijocs dels grans partits per amagar l’ou, la pols, i Bankia sota l’estora, tot plegat per intentar aixecar la camisa a la UE.

A les pel·lis, quan el delinqüent es converteix en xantatgista és que el delicte no és menor i a la llarga sol enredar-se la troca i acostuma a acabar força malament. La fatxenderia del xuleta que es creu la peça clau encara que sigui per demèrit té en preu caríssim en la diplomàcia. Europa finalment sap amb qui se les heu i la jugada no quedarà impune. Entre els PIGS (porcs en anglès) , Europa perdonarà abans un deutor que un traïdor: ara per ara Espanya és el pitjor dels porcs. El gran problema és que per Europa Catalunya també és Espanya i em sembla que de moment continuarem engreixant aquesta enorme productora de purins finançers i polítics.