Estat propi o espai propi.

Mentre a la llum pública repeteixen el mantra d’obtenir una majoria absoluta per poder conduir Catalunya cap a l’Estat propi, el senyor Duran Lleida va tirant aigua al vi. No em crec que a en Duran no li puguin tapar la boca, ni rebatre’l, ni esmenar-lo, i per tant interpreto que és fruit d’una estratègia. Quina?

Punt número 1: la por al fracàs o el jo ja ho deia:

L’autèntic pla B de CiU és Duran Lleida. Si fracassa l’estat propi, amb Mas defenestrat, sempre tindran un possible recanvi de líder per refer ponts amb l’autonomisme-evolucionisme constitucional.

Punt número 2: entre el país i l’esquerra primer el partit.

Els partits polítics abans que dissenyar el futur estat propi dissenyen el seu futur en l’estat propi. Quan l’espanyolisme comenci a ser residual, la batalla per l’espai de la dreta s’haurà de jugar entre el que quedi  d’un PP catalanitzat i Unió Democràtica. L’espai central tant de la banda dreta com de l’esquerra l’ocuparan les forces provinents  de Convergència, Esquerra i PSC (o l’invent que en resti) i a l’esquerra sempre hi estarà Iniciativa i les propostes de nova cultura democràtica com les CUP que encara que no entrin en el Parlament tindran segur un paper destacat en el futur polític de l’esquerra del país.

Atraure Esquerra cap a un govern que hagi de claudicar en temes socials i en polítiques d’esquerra a causa de conjuntura econòmica és restar força a un partit que un cop assolit el que fins ara era el seu missatge de capçalera, quedaria desubicat, perdria força. Mas s’apuntaria l’èxit nacional i ERC perdria els suport del votant de centre-esquerra. Convergència podria moure’s més lliurement en aquest espai perquè la dreta seria d’Unió. Esquerra perdria l’ocasió de significar-se com a centre-esquerra i les noves possibles opcions en aquest espai a Catalunya encara estan a les beceroles. La disputa de l’espai social-demòcrata ha tornat a començar.

Punt número 3: garantir el pa de demà.

No és només que a la coalició governant li hagi vingut la por de trobar-se soleta prenent la decisió més transcendent del país en els darrers 300 anys – potser una miqueta també – es que la mutació del país està en marxa i per prudència, en territori desconegut cal endinsar-s’hi amb la partida visualitzada. I en aquesta partida, pràcticament assegurada al Parlament una majoria sobiranista,  pot ser que a CiU no li convingui tant una majoria absoluta com tenir lligat a l’adversari. Duran s’encarrega de desactivar aquesta majoria mentre marca el seu espai propi en comptes de l’estat propi.  Així les coses, CiU triarà Esquerra com a crossa sobirana i com a garantia de seguir governant en el futur.

El moment en què Espanya també haurà de votar

La legislatura d’en Mas ha estat curta. La d’en Rajoy, malgrat la majoria absoluta, també pot patir una retallada... el retallador retallat.  I és que les majories absolutes intervingudes pràcticament no ho semblen. Administrar el tempo de la petició del rescat pot ser una estratègia per conservar de moment la cadira i poder vendre fum dient que ja es veu el final de la crisi mentre s’espera el moment en què Espanya també haurà de votar.

Sigui com sigui, en la propera legislatura catalana toparem amb unes eleccions espanyoles. Quan es faci la convocatòria i segons el moment en què es trobi això de l’estat propi, el frenesí espanyolista pot ser brutal. Amb l’electorat espanyol gens alliçonat en el tema federal, i més aviat sempre disposat a respondre a les crides numantines, els principals partits estatals hauran de competir proposant models d’estat... si és que en tenen cap de nou. Per ara, cap del dos grans partits espanyols advoca per cap proposta que s’allunyi gaire de la sacro-santa Constitució vigent. Vist el panorama... què penseu que proposaran?

Unes eleccions espanyoles poden ser un fre evident, i no solament temporal, al procés de consulta que s’hagi de dur a terme a Catalunya. Tenint en compte que la prioritat del govern català serà en primer terme pactar la legalitat d’aquesta amb Madrid i que això no és gens facil, el president Mas,  ja ha situat el final del trajecte més o menys cap al 2020. Per si de cas ha tirat llarg , entre altres coses per si Rajoy no resisteix l’embat del rescat i cau com altres caps de govern europeus per culpa del la crisi. Mas espera un negociador.

Ras i curt, en Mariano pot encarar les negociacions amb la majoria absoluta que té actualment, amb rescat o sense, o esperar a convocar o a ser convocat a eleccions perquè el poble espanyol designi negociador.

Pel que fa a la Catalunya de després del 25N, encara que sigui lleugerament encaminada cap a la plena sobirania, també hi ha preguntes: com evitaran els partits favorables al dret a decidir el desinterès vers unes eleccions espanyoles? Si és que ho fan, amb quines propostes hi participarien? Quins arguments donarien a la contradicció de voler ser elegit com a representant d’un Estat que qüestiones, més encara del qual et vols acomiadar? Ben sincerament, caldria participar en unes eleccions en què tant el programa del PP i el PSOE plantegessin propostes que conduïssin a anorrear Catalunya econòmica i culturalment? 

És probable que la confrontació de legitimitats democràtiques ens aboqui a consultes múltiples, sigui a través de referèndums o sigui a través de la convocatòria anticipada d’eleccions a Espanya. Fins ara l’argument principal per proposar una consulta a Catalunya ha estat reivindicar la legitimitat democràcia del subjecte Catalunya. Quan Espanya plantegi una acció democràtica , i no em refereixo necessàriament a preguntar si Espanya vol o no que Catalunya sigui independent, sinó a unes eleccions generals o a una consulta sobre model d’estat, què farà Catalunya? No penseu que prendre-hi part es pot interpretar com una renúncia del propi subjecte?

En fi, crec que tal com estan les coses una convocatòria electoral avançada a Espanya tornaria a trencar el timing previst per Mas i descolocaria els partits catalans que haurien de triar entre accelerar la configuració de l’estat propi, triar un procés d’independència exprés o tornar a volar cap a la teranyina espanyola sabent que això darrer portaria Catalunya a ser immobilitzada i conservada al fil de la inanició mentre li succionen els darrers fluids vitals.

Arribats a aquest punt.

Cap reu no ho és eternament. El sistema judicial i polític que l’ha condemnat s’afanya a justificar-se en les seves particulars interpretacions del que és la democràcia. Invoquen fets històrics que els haurien d’avergonyir i la seva solució assenyala el problema: Catalunya no és subjecte de sobirania. És clar que ningú comenta que aquesta fa tres-cents anys va ser arrabassada per les armes ni que la transició fou tutelada pels militars. Ai las, l’exemplar transició que ens refreguen als nassos.

Els que van entrar a l’experiment democràtic a contracor  transigiren amb la democràcia perquè era la manera per mantenir el reu a la garjola. Quan sembla que el reu pot sortir per l’indult internacional que aplicarà la màxima de in dubio pro reo, els carcellers que són grans demòcrates s’adonen que l’excusa no els serveix, no els ha servit per a res i corren el risc seriós de quedar-se governant només l’aire de la cel·la.

Volem ser independents perquè volem una altra democràcia. Els estirabots actuals de l’espanyolisme ens deixen clar que l’estat espanyol viu en una fase predemocràtica eterna i la negació del diàleg n’és la prova més fefaent. Un cop España mostri símptomes mínims de voluntat d’entesa – que ho farà, encara que sigui a contracor i remugant, igual que va acceptar la transició - i s’assegui a parlar, Europa apostarà clarament per aquesta via enfront de possibles declaracions unilaterals. A Europa li importen ben poc el desgast, la durada, o els termes del diàleg: li importa d’aparença democràtica dels seus estats membres i li importa la economia.

Passat el 25 de novembre - o fins i tot abans segons com vagin les eleccions basques i gallegues - començarà a canviar la cantarella i els cants de sirena voldran que tornem a donar una altra oportunitat al botxi que, per maldestre, ha errat el tall al coll. Allà ja els entonen alguns. Quan vegem també que alguns dels d’aquí, vull dir dels de sempre, els que amb tota possibilitat guanyaran les eleccions, s'apunten a la sonsònia, els haurem de recordar l’encaputxat i totes les sentències que ens condemnaven.

Arribats a aquest punt, la qüestió és si la llibertat de Catalunya tornarà a ser sacrificada per al progrés democràtic de la nació veïna i per al manteniment del statu quo d’alguns. Un progrés que sembla que Espanya hagi fet sense desitjar-lo i que ha quedat a mitges per tal de conservar les butxaques indemnes d’uns pocs (d’aquí i d’allà) i sempre, sempre a cop de fer pujar Catalunya al cadafal i posar-li el coll al piló.

Els acabaran picant la cresta

Crec que CiU lamenta profundament tots els comentaris de l’espanyolisme ranci que estan desfilant tots aquests dies pels nostres mitjans de comunicació: des de l’inefable general fins la torera Chacón. I ho lamenta profundament perquè si mai havia estat la seva intenció fer marxa enrere després de guanyar unes eleccions oportunistes i polaritzades per retornar al seu estimat pacte fiscal, la memòria en els votants de totes aquestes perbocades casposes i predemocràtiques dificultarà moltíssim una solució tipus Duran Lleida.

L’espanyolisme a banda d’anar fent independentistes a dojo s’està tancat les portes a una regressió en els plantejaments sobiranistes en una més que possible negociació post 25-N. La força dels vots majoritaris partidaris a l’estat propi al Parlament de Catalunya, fins i tot en l’hipotètic cas d’una majoria absoluta de CiU, haurà de respondre al sentiment d’indignació que totes aquestes declaracions provoquen en la societat i difícilment es podria recuperar de la percepció popular de traïció si acotés el cap desprès dels comicis.

Impagable serà veure els partits espanyols modificar el seu discurs desprès de les eleccions, perquè d’enviar els tancs a haver de reformar de dalt a baix l’estat espanyol, passi el que passi amb la independència de Catalunya, hi ha un abisme. L’odi que coven els acabarà picant la cresta. Perquè sincerament: vosaltres si fóssiu espanyols no els barrufaríeu la cara?

Setembre 2012

Setembre 2012

Després d’avui vindran segur nous dies

que ens tornaran la claror del cel furtada.

Potser seran sense la joia sonora

del mall del poble a la veu.

Veurem passar de nou tots els poetes,

i retornarem a l’adéu del vers com a una pàtria

que ja no serà si no és distinta.

Constreta la multitud encalla

i ens la reclama completa.

Posats a voler voldria...

Hem de reconèixer que escenari s’ha d’agafar amb pinces: el partit que ens vol conduir a la plena sobirania té tanta merda sota l’estora que difícilment podrà capitanejar una regeneració democràtica que faci possible la construcció d’un estat lliure d’interessos financers, corporatius i personals. Tampoc els partits d’esquerra amb més coixí electoral tenen, en aquest sentit, prou credibilitat ni llibertat d’acció.

El sistema tradicional de partits que ha existit a Catalunya els darrers trenta anys ja s’ha començat a rompre i és molt probable que es transformi radicalment en el proper lustre. La creació d’un estat propi hi pot contribuir notablement.

Preguntar-se serenament què es vol i respondre amb sinceritat és sempre un exercici farcit de dificultats. Quan aquesta pregunta la fas davant de l’escenari d’un possible estat propi per al teu país, la dimensió que pren és colossal. Però no per això hem de deixar d’intentar respondre. Jo em conformaria amb un país amb una democràcia sòlida, en què els ciutadans siguin actors del seu futur individual i col·lectiu i on la política sigui un instrument al seu servei i no la llosa de la seva ciutadania.

Posats a voler, voldria que les esquerres del meu país fossin prou generoses i alhora intel·ligents per entendre que la transformació que ens cal no depèn de les sigles ni de les històries dels partits polítics, ni molt menys dels seus representants i apostessin seriosament per una transició que perjudiqui els noms actuals i llurs estructures i els permeti en el futur adreçar-se a la ciutadania sense traves, sense rèmores, de tu a tu.

Si hi arribem, és probable que això no es pugui donar fins l’endemà de la proclamació del nou estat. Mentrestant seria desitjable que com a mínim les esquerres establissin un pacte. I l’únic pacte que se m’acut que pot salvar la construcció d’una millor democràcia en el nou estat és el d’aplicar en les immediates posteritats de la declaració d’independència, criteris de justícia transicional  respecte l’actuació passada dels partits polítics.  Normalment aquest concepte s'ha aplicat als processos de transició desprès de conflictes armats o dictadures (no pas en el cas d'Espanya) però entenc que l'actuació dels partits polítics  i la seva coalició amb el món financer, el sector energètic i el de la construcció han provocat majoritàriament la crisi que tantes victimes innocents ha causat. Només amb les premisses de veritat, justícia, reparació i propòsit de no repetició i desprès d’un procés que hauria de tenir tot el calat necessari podrem assegurar que vivim en un país millor del que vivíem.

Fumando espero...

El tabac en si, com la política, crea una dependència perillosa. Fer del tabac o de la política un negoci també. La política que ha aprofitat dels càrrecs o dels recursos públics per generar-se riquesa acaba en delinqüència sigui o no comdemnada i ja es digui Pretòria, Palau, Gurtel, Bankia o contraban de tabac. I és que les maneres d’enriquir-se honradament són molt i molt limitades. Els casos de corrupció de persones vinculades a la política havent deixat ja o no el seu càrrec llastren de manera irremeiable l’apreciació ciutadana de bon servidor públic que hauria de ser un polític. El tots són iguals és a hores d’ara un clam sense aturador.

Aquest fet perjudica, també greument, les aspiracions nacionals de Catalunya. Pot ser que penseu que això és voler barrejar aigua amb mantega però creieu-me, no és així. Tot país necessita una classe dirigent - siguin assemblees populars o casta política - que sigui un marc de referència, una utopia de direcció, un èmfasi en l’aspiració moral de la societat: el govern dels millors?

La burgesia urbana es va enfrontar a la noblesa mitjançant la legitimació moral de la seva conducta per bandejar-la definitivament del poder polític de l’aristocràcia. És clar que ha arribat l’hora d’una nova substitució. Però alerta! Hi ha molta gent disposada a implantar les seves supremacies morals anorreant les altres moralitats. La crisi és en definitiva un combat moral i a l’esquerra la paraula moral sembla costar-li d’empassar.

La Montiel cantava el Fumando espero per escandalitzar una societat franquista, beata i quasi preindustrial. Ara ens escandalitzem per allò que els polítics porten anys fent perquè en temps de crisi els seus tripijocs ens semblen més imperdonables: tots plegats hem jugat a la hipocresia.

Si volen salvar encara que sigui una part del seu establishment, i malgrat sigui en detriment de la seva salut és millor que els polítics imitin la Montiel “por eso estando mi bien es mi fumar un edén” i els darrers paquets de tabac se’ls fumin i no els venguin. Ens faran un favor a tots plegats.