L'elefant del PSC i l'MLP

Ahir – 13 de febrer de 2012 - vaig assistir, a la seu de Rosa Sensat, a l’Acte públic de l’assemblea del Moviment Laic i Progressista (MLP). Un acte ple de contingut, d’anhel social, de voluntat política, i fins i tot d’esperança ciutadana amb el plus de l’emotivitat de l’acomiadament, desprès de 9 anys al capdavant de la secretaria general d’en Joffre Villanueva – quants anys bregant pel món associatiu ! -  i la benvinguda al càrrec del Fabian Mohedano – un altre vell company i actualment implicat també com a membre de l’executiva del PSC - .

Deuen ser raonables els temors, en Joffre ja ens ho va deixar clar, que volen veure una possible pèrdua d’independència d’una entitat amb una important i eminent tasca pedagògica i política quan aquesta és conduïda per un membre d’un partit polític. Si bé és cert, com també ens recordaven ahir, que en l’Europa democràtica aquesta pràctica és habitual, també ho és, i ahir també va sortir a la palestra, que la nostra democràcia és encara a les beceroles i aquestes coses s’hi miren amb recel.

La presència massiva ahir de càrrecs importants del PSC en aquest acte públic pot ser en part una reacció primera a les crítiques que han sorgit durant els darrers congressos de la formació quant a l’allunyament de la formació política de la realitat associativa, dels moviments socials i de bona part de la societat civil organitzada no empresarial. També ho és per la proximitat i/o amistat d’aquests càrrecs amb el nou secretari general de l’MLP, i també pot ser-ho per la necessitat imperiosa del PSC de dotar-se d’un discurs potent, coherent i argumentat que l’MLP té i el socialisme català albira. Però ni l’amistat ni les ganes de refer els ponts perduts, ni la recerca d’argumentari per a mi justifiquen l’excessiva presència (només per citar-ne alguns) de Pere Navarro, Joan Ignasi Elena, Lourdes Muñoz, Josep Maria Sala, Carles Martí, Jordi Pedret... Creieu-me que la llista era llarga. També assistiren a l’acte pesos pesants d’altres forces polítiques (Joan Herrera i Joan Coscubiela per ICV i Marta Rovira. l'Oriol Amorós i  en Joan Ridao per ERC) que vista l’ofensiva sembla que van fer bé de defensar territori amic. Personalment tinc la completa certesa que la bona salut democràtica del MLP és la millor garantia per preservar les temptacions fagòcites  de qualsevol partit polític, però també ho és que la fotografia d’ahir feia un flac favor a una entitat que ben segur haurà de treballar ara per significar la seva independència. Fins ahir no els calia. L’entrada en desbandada, com un elefant a la fruiteria del PSC en aquest acte públic a mi, i a la meva segurament limitada visió ciutadana, republicana i democràtica de la societat, m’ha posat un ai al cor. Pot ser que el PSC tingui ganes de començar a posar remei als seus problemes però l’ímpetu ha de tenir la seva dosi de prudència. És ben sabut que les millors joguines, amb l'emoció, es trenquen el mateix dia de Reis.

Joffre, has fet una feina brutal. Fabian tens un gran repte al davant i prou energia per entomar-lo: que el coneixement i la sort t'hi acompanyin!