dilluns, 14 de maig del 2012

Això es posa interessant...


Ha començat l’estratègia per desplaçar la centralitat de la demanda d’independència en la societat catalana. Si bé es cert que en l’eix de la vertebració nacional els partits s’han desplaçat majoritàriament cap a posicions més properes al dret a decidir ha arribat un punt en què els temors pesen massa. I comença el divideix i venceràs...

És clar que CiU, malgrat el posicionaments sobiranistes de la formació té per objectiu el pacte fiscal i vol avançar-hi amb la pastanaga de la hisenda pròpia no perquè l’albiri sinó perquè sap que sense una demanda màxima, no obtindrà una M.

En el crescendo que suposa la línia pacte fiscal – hisenda pròpia – independència, CiU es queda en el primer graó i Unió posa el pes a la balança cap al costat menys sobirà. És Duran qui diu que la societat es dividiria i és ell qui posa les pedres al mur de la divisió. Curiosament la cantarella dels mals futurs de l’estat propi l’entonen majoritàriament Unió i el PP mentre el PSOE a Catalunya udola i desafina fent de cor d’acompanyament.

La patata calenta circula entre l’executiva de CDC perquè cada volta és més clar que l’únic que poden fer es guanyar temps com a partit i perdre’l com a país amb una convocatòria d’eleccions que serà símptoma evident del seu fracàs programàtic.

Sense que hagin fet gaire per merèixer-ho, les enquestes dibuixen una reconfiguració de l’espai d’esquerres amb un bloc d’esquerra nacional en augment que podria ser el gran beneficiari del fiasco del primer govern post-tripartit almenys en allò que el singularitzava: la transició nacional. Paradoxalment quan ERC esta més aprop de de donar suport a Mas, una relliscada amb la pell del plàtan convergent els podria fer perdre el suport guanyat. Això es posa interessant...

dilluns, 23 d’abril del 2012

Les roses veïneres


Recordo com ens fèiem lliures
saltant els murs rocallosos
per furtar les roses veïneres.

Nas a nas, escollíem l’ofrena
profanant jardins i passeres.

Ni murs ni espines amansien el desig.
Tampoc del dany que llavors no intuíem
del nostre drac, de la nostra cova secreta,
quan de rosa en rosa delmàvem la terra.


Sant Jordi, 2012


dimarts, 10 d’abril del 2012

La Pepa, la vaca cega i el xoc de trens


Les darreres intervencions de personatges rellevants del Partit Popular (Montoro, Aguirre, de Llanos) m’han fet pensar que la retòrica del “antes roja que rota” és ben present en el partit que governa l’estat – i també, per dissort, en el que és a l’oposició – . El seu deliri els porta a imaginar-se abans “una Espanya intervenida que desunida”. Celebren la Pepa però enyoren l’absolutisme. Prefereixen el nou Napoleó que poden ser les draconianes mesures que imposi l’Europa dels creditors que perdre quota “nacional”. Al cap de vall pensen que intervinguts els catalans serem més espanyols en la desgràcia i la pobresa del que han aconseguit fer-nos ser en l’opulència i el malbaratament que ells han propiciat munyint la vaca cega per portar la llet en tartana a fer iogurt a Alburquerque. 

No sóc cap politòleg ni estudiós d’aquests tipus de topades, el que s’ha anat anomenant xoc de trens però em fa tota la sensació que mentre ells han posat la locomotora de l’AVE a tota màquina nosaltres muntem trenets turistics a la Pobla i anem en vetustos regionals i rodalies. La física em diu el que pot passar en la topada entre dos cossos a velocitats substancialment diferents: recula més i s’abonyega més el més lent. Curiosament, la vaca de la mala llet sempre em proposa la mateixa solució per difícil que sigui: posar un topall a la seva i construir la nostra via.

dimarts, 3 d’abril del 2012

A Girapells...


A Girapells hi fem un hort perquè els límits del balcó de casa i els sis tomàquets que vaig collir l’any passat m’hi han empès. A l’hort hi cavo el retret d’haver deixat enrere el bosc, els cimals i les trescades; hi fango l’angúnia dels temps difícils que a casa estan per venir (si és que han de venir...) i els regiro, com a la terra per airejar-la; hi sembro llavor de renúncies per fer-ne voluntat. L’hort és la urbanització de la meva ànima natural, la que mai hagués hagut de sortir del verd, la que es va quedar en el veterinari i el pagès que de molt petit insistia en voler ser; la del meu interès innat per les herbes i el cel i tot el que s'arbra a la terra i mira amunt; la que ha cercat molt de temps la suor de l’esforç a l’aire lliure en esports varis; la del reg i l’adob que tots necessitem per créixer. Des d’ara a Girapells hi faig un hort per plantar-m’hi a temporades i germinar en agraïments a les masoveres.

dimecres, 28 de març del 2012

Sciopero, grève, huelga, strike, vaga...


La paraula vaga és d’aquelles que en cada llengua configura un univers cultural diferent, ni en la família de les llengües romàniques hi ha consens. A les vigílies de la vaga general del 29 de març de 2012, que evidentment faré, m’ha semblat curiós oferir-vos aquest tast etimològic.

En italià el mot sciopero ve del llatí  ex operari que vol dir exactament fora de la feina, sense contemplacions.

En francès grève  prové de l’antic nom de la Place de l’Hôtel-de-Ville , Place de Grève – és a dir de sorra o grava-. Aquesta plaça situada al costat del riu Sena era l’emplaçament on els homes sense feina esperaven l’arribada de vaixells per descarregar. És a dir el lloc que representava  l’esperança d’una feina o d’una millor feina.

Huelga en castellà és d’allò més curiós, ve del verb llatí  follicare, que en diverses llengües romàniques va originar el verb folgar i que la peculiar evolució del castellà va convertir en holgar que finalment, per allò de la diftongació en ue de la o tònica en síl·laba inicial els va abocar a la la huelga. No n’hi havia per menys! El significat original de la paraula referia al panteix de cansament i per extensió l’estona de descans per recuperar l’alè. Un panteix  - a imatge d’una molla (fuelle) – també  directament emparentat amb un altre verb d’èxit: follar. O sigui que etimològicament en castellà una huelga és per descansar i serveix tant per follar com perquè et follin.

Els anglesos, gent de mar, han optat per strike que es creu que pot venir de la idea de deixar caure les eines o, més interessant encara, del costum dels mariners de plegar, arriar, o amainar veles (to srtike) com a símbol de refús a fer-se a la mar.

Vaga en català ens remet al buit del llatí vacuus. Tant assenyats com sempre vacuus ens porta al buit existencial de qui no sap que coi fer amb la seva vida i vaga pels carrers, de qui s’embolica amb els seus pensaments i divaga, o de qui té arguments amb la feina sigui perquè aviat tindrà una vacant o perquè encara no sap si fer vaga o vacances...

dimarts, 20 de març del 2012

Filípides mut de ràbia o la Marató contra la pobresa



 L’acció d’estat que emana de la política actual està traslladant sistemàticament la responsabilitat de l’acció social a la població mentre es dedica, també sistemàticament, a resoldre els temes financers d’una elit escollida: aquests són els nous privilegiats del segle XXI. Es deixa d’acomplir amb el garantisme a què les lleis internacionals, estatals i nacionals obliguen els poders públics i es trasllada la responsabilitat al bonisme – tant que els agrada aquesta paraula per maldir de l’oposició – de la societat civil. L’estat fa figa i demana caritat per fer caritat des de les ONG enlloc d’acomplir el seu deure d’assegurar els drets dels ciutadans i les ciutadanes. Aquesta marató, tal com jo ho veig és un deixament de la tasca i les responsabilitats governamentals i també del paper de les ONG que li faran costat.

Em diran que en un moment així hem de córrer tots el mateix camí i seria cert si no fos que ja fa temps que alguns sabem que els que corren sempre són els mateixos. Ells, des de la ciutat profanada de la democràcia, esperaran la nostra arribada esbufegats i ens prendran també la notícia. S’alçaran ufanosos davant nostre i ens robaran el mínut de glòria prenent-nos el verb que diran amb complaença: “Νενικήκαμεν”  (Hem vençut!). Mentre cansats els corredors de fons morirem una mica més amb la dignitat arrabassada. Aquesta és la nostra Marató: nosaltres som Filípides sense alè i muts de ràbia. La de TV3 per la pobresa és una cursa que ja hem perdut.

dimarts, 6 de març del 2012

El joc de l’oca i la LOFCA.



A poc a poc les figures es mouen al tauler. El PP ha mogut fitxa i, sense girar el tauler per passar del joc de l’Oca (LOFCA per als autonomistes) al parxís, ha decidit avançar. Ara resulta que el PP treballa per un sistema singular (com si singular no hagi estat el “tu treballa, jo cobro” dels darrers 300 anys). I és que les enquestes del CEO espanten mes rere mes.

A Catalunya ja coneixem prou els perills del joc de l’Oca i no sembla pas que la proposta del PP ens pugui ajudar a sortir del pou, ni ens aboni l’hostal, ni ens commuti la presó, ni ens presti el fil d’Ariadna per sortir del laberint... tampoc és d’esperar doncs que ens pugui evitar la mort que significaria tornar a començar amb Espanya.

Els avantatges: el pont, els daus i les oques són les esperances d’una CiU acovardida pel pes estadístic de les preguntes. Tot i que saben que els populars trabuquen els daus bons pels falsos sempre que poden, de moment se’ls escolten. Tot i saber-se el conte par coeur n’Alícia ha mossegat el formatge i ja se sap, a vegades et fa gran i a vegades petita: gran als ulls de Madrid i petita als del Principat.

La independència està a un tomb de dau, mentre el govern bada i juga: de LOFCA a LOFCA i tiro perquè em tofca...