Ha començat l’estratègia per desplaçar la centralitat de la
demanda d’independència en la societat catalana. Si bé es cert que en l’eix de
la vertebració nacional els partits s’han desplaçat majoritàriament cap a
posicions més properes al dret a decidir ha arribat un punt en què els temors
pesen massa. I comença el divideix i venceràs...
És clar que CiU, malgrat el posicionaments sobiranistes de la
formació té per objectiu el pacte fiscal i vol avançar-hi amb la pastanaga de
la hisenda pròpia no perquè l’albiri sinó perquè sap que sense una demanda
màxima, no obtindrà una M.
En el crescendo que suposa la línia pacte fiscal – hisenda pròpia – independència, CiU es queda en el
primer graó i Unió posa el pes a la balança cap al costat menys sobirà. És
Duran qui diu que la societat es dividiria i és ell qui posa les pedres al mur
de la divisió. Curiosament
la cantarella dels mals futurs de l’estat propi l’entonen majoritàriament Unió
i el PP mentre el PSOE a Catalunya udola i desafina fent de cor d’acompanyament.
La patata calenta circula entre l’executiva de CDC perquè cada volta és més
clar que l’únic que poden fer es guanyar temps com a partit i perdre’l com a país
amb una convocatòria d’eleccions que serà símptoma evident del seu fracàs
programàtic.
Sense que hagin fet gaire per merèixer-ho, les enquestes
dibuixen una reconfiguració de l’espai d’esquerres amb un bloc d’esquerra nacional
en augment que podria ser el gran beneficiari del fiasco del primer govern
post-tripartit almenys en allò que el singularitzava: la transició nacional. Paradoxalment quan ERC esta més aprop de de donar suport a Mas, una relliscada amb la pell del plàtan convergent els podria fer perdre el suport guanyat. Això es posa interessant...
