Bipartidisme dreta - dreta

Diuen que els forts terratrèmols al planeta desplacen l’eix terraqüi. Els terratrèmols electorals desplacen els eixos centrals de la política i la percepció que els ciutadans i ciutadanes en tenen. Entre totes les lectures que han anat apareixent després dels resultats de les eleccions encara no n’he vist cap que apunti cap a la reubicació dels eixos centrals del vot a Catalunya. Entre l’eix esquerra – dreta i l’eix sobiranisme – unionisme és clar que les darreres eleccions apunten cap a una hegemonia de la dreta en tots dos àmbits. La societat del benestar ha desplaçat l’eix de valors cap a la dreta (prèvia la incorporació d’algunes reivindicacions de l’esquerra: aquelles que no damnificaven el model econòmic). L’apalancament de la població majoritària en les estructures capitalistes (de dretes) en moments de crisi és total. La identificació amb el valors radicals de l’esquerra és absolutament minoritària. El votant que s’identifica amb l’esquerra s’absté més que no pas el que s’identifica amb la dreta. Els que volen canviar el món desisteixen; els que ja els està bé com van les coses s’hi aboquen. El panorama no és gaire esperançador i podem esperar un rebrot de la tensió sobiranisme – unionisme basada altre cop en un identitarisme tronat i marcat per la distinció entre nosaltres i els altres en què els altres que ho tinguin més pelut siguin els forasters de la interjecció d’interessos entre CiU i el PP (els immigrants de sempre). El sobiranisme basat en els drets i el progrés social ha quedat reduït a la mínima expressió. L’independentisme poc a poc es fa de dretes i divideix l’independentisme d’esquerres. La independència com a proposta de transformació social d’esquerres ha mort. Algunes veus apunten cap a la necessària construcció d’un espai d’esquerra nacional – jo ho anhelo de temps – però  erren el tret quan només són capaços de proposar coalicions electorals: els canvis han de ser molt i molt pregons. Deixar de presentar-se a les eleccions pot ser molt més alliçonador que intentar salvar els mobles de l’edifici polític sacsejat pel terratrèmol. En el futur escenari de bipartidisme dreta sobiranista –  (ultra) dreta unionista, a CiU li tocarà jugar tots els papers de l’auca: centre dreta, centre esquerra, sobiranisme, independentisme però crec que difícilment aquest rol li donarà més rèdit electoral: la gent n’està farta de mitges tintes. La indignació creixerà com l’escuma en aquest escenari. Suposo que com sempre l’esquerra estarà temptada de mimetitzar amb la indignació però errarà si no canvia totalment les formes. Només una esquerra amb noves formes de fer política podrà guanyar en un futur les eleccions.

Reina, vine al mercat!

De segur que tots sabeu que àgora, és la paraula grega que significa mercat i que aquesta paraula va donar lloc a la designació de l’espai de participació democràtica per excel•lència. En català anar a mercat vol dir el mateix que anar a plaça. El mercat és el lloc on tot es compra i es ven, l'espai on és possible l'enredada i el negoci, la pèrdua o el guany. En temps medieval corresponia als monarques atorgar el dret de mercat a les poblacions segons la seva importància o la importància que es volia que tinguessin. L’àgora va deixar de ser el lloc de les idees i va ser només el lloc del comerç. El comerç com a idea ens ha pres la plaça i cal recuperar-la. Reina, vine al mercat!

Flaires de campanya

Primera sentor de campanya: a Arenys vàrem aprendre que allò que ocorre en un municipi petit pot tenir un abast i una transcendència enorme per al país. Després d’aquest exemple es fa difícil rebatre aquells que opinen que les eleccions municipals poden ser el fonament del nostre dret a decidir i es comprèn que s’hi aboquin amb zel i vehemència... provatures. Fan proves ERC, Rcat, SI, Democràcia Catalana, les CUP, un farcell d’opcions independents. A veure què en surt. Amb tot els prats d'aquestes eleccions locals emanen uns efluvis certament variats; olors que flairen l’ambient i poden també influir la contesa o fins i tot en algunes poblacions arribar a intoxicar-la. Un d’aquests flaires s’il·lustra amb l’anunci electoral de Plataforma per Catalunya en què l’any 2025 tres persones humanes (impossible saber-ne el gènere i menys la identitat sexual) salten a corda vestits/vestides amb burca. Aquest anunci es reforça amb l’aquiescència de la majoria de forces polítiques de centre dreta i centre esquerra que han decidit no entrat a sac amb la qüestió per no prendre-hi mal. Mentre, Sarkozy i Berlusconi per una banda i Dinamarca per una altra intenten capgirar el tractat de Schengen i en fer-ho donen arguments a la insensatesa de PxC i al PP. Un altre dels ensums de la campanya són les retallades. Com si del dia dels innocents es tractés i afanyats per penjar llufes als ciutadans el govern retalla ninots sense solta ni volta i l’oposició se’n queixa i en nega la necessitat. La pregunta però és molt senzilla: quan es formin els nous consistoris quin d’ells no haurà de retallar despeses, personal i serveis? El darrer dels meus tufs de campanya fa referència a tot el que els alcaldables prometen que modificaran sense tenir-ne competències o sabent que la seva realització depèn del pressupost d’un altre. Per a molts polítics les promeses que no es poden acomplir per culpa dels altres deuen ser com promeses acomplides. Vanitosos com són encara no saben que tots naixem culpables...

A cada bugada perden un llençol

Es veu que el PSC, vull dir el PSOE a Catalunya, no votarà a favor de la moció de CiU al Congrés de Diputats sobre el pagament del famosíssim fons de competitivitat. Joaquim Nadal s’enterrarà uns quants dies en l’oprobi més pregon i recordarà les seves declaracions no gaire llunyanes en què no només assegurava el vot afirmatiu del PSC sinó que instava indirectament a CiU que presentés la moció. Els socialistes a Catalunya a cada bugada perden un llençol i pràcticament només els queden els mitjons desaparellats amb què intenten tapar-se les vergonyes com sovint fan els actors en les escenes compromeses. Però per més que vulguin dissimular ja ningú no s’empassa - és que ja ni s’entenen - les seves entortolligades i rocambolesques explicacions. Arriba en mal moment la votació, enmig d’una campanya per les eleccions municipals que cada vegada s’assemblen més a una revàlida de les nacionals del novembre o una avançada de les estatals de l’any vinent. Ho té magre el PSOE a Catalunya... o té molt magre. Les escenes pseudoeròtiques que ens està oferint aquests dies i les que ens pot oferir d’aquí a les properes eleccions amb el mitjonet a l’entrecuix poden ser “espectacularrrss! Fins que no acceptin el que ja tothom veu clar  i ells no volen veure: com el rei, el PSC, perdó, el PSOE a Catalunya, va nu!

Obama, Ossama i la pena de mort

No comparteixo les alegries mundials i mundanals  ni els escarafalls belicopatriòtics d’Obama per l’assassinat de l’assassí Ossama Bin Laden. Bàsicament no ho comparteixo perquè demostra la feblesa de la justícia internacional, perquè abona i pregona la primitiva veu de la llei del més fort, perquè instaura els judicis sense jutge, sense justícia, sense legalitat, perquè justifica la pena de mort aleatòria, dictada pels polítics i no pels tribunals... Bin Laden era un objectiu polític i militar (d’una guerra no declarada), era un enemic de la ciutadania, un perill per al món, d’acord. Precisament per això, perquè era un símbol de la bestialitat del fonamentalisme i de la injustícia calia fer-lo seure al banc dels acusats. Els nostres fonaments legals trontollen quan a  qui ha ordenat i inspirat milers d’assassinats, segrestos i extorsions, li disparem a matar en una operació premeditada. Fent-ho renunciem al nostre ideari, al dret humà de tenir un judici just, renunciem a la separació de poders; fem un acte totalitari que dóna arguments als mètodes expeditius d’alguns governs i de tot tipus de malfactors. Perquè hauríem d’alegrar-nos-en els ciutadans i ciutadanes? Sé que moltes persones viuran aquesta notícia com la desaparició d’un perill, jo la visc com l’enèsima confirmació d’un altre: la progressiva pèrdua de garanties jurídiques i institucionals dels nostres estats de dret.