Les pàtries, com tot el que és humà, tenen noms i fins i tot cognoms. Els noms són etimològicament – per la seva relació amb el mot
grec γνῶσις (gnosis) – la revelació del
reconeixement de l’altre i alhora l’essència del coneixement perfecte. Posem
noms perquè sense existir verbalment no existiríem mentalment, perquè
reconeixem la presència de l’altre: posem noms en una llengua concreta per
saber-nos, per ser concretament en un espai i en un temps.
Potser a algú ahir al Teatre Nacional li va passar per alt
la finesa de la tria dels poemes i del nom d’aquells que els llegiren: es deien
Martí o Martina i cap d’ells no havia conegut personalment en Martí Gasull,
però posaven el seu nom al servei de la bellesa de la parla, donaven veu alhora
als nostres poetes i a tots els que treballen i defensen la llengua. Em va
semblar un detall exquisit que l’homenatjat segur que hagués valorat
especialment.
Retornar als noms, retornar a les paraules és un exercici
que en Martí coneixia bé. No en va la força dels clàssics dóna una empremta
inesborrable que construeix un pensament incòlume, una tenacitat quasi heroica.
Conèixer i declamar noms i paraules, i saber que les digueren els que ja no hi
són, vet aquí el secret.
Martí, perquè et reconec, dic plorós el nom que et donaren
els teus pares, perquè ningú l’oblidi ni el malmeti, perquè el teu llegat arribi
als cims que albiraves. Amb el nom que ens uneix i repetim, la pàtria i el
coneixement s’eixamplen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada