Fora dels que participen en
aquests consells de vigilància de l’activitat parlamentaria que la CUP ha
instituït per guiar l’activitat dels seus representants ben pocs entenen hores d’ara,
i per més explicacions que es vulguin donar, a què treu cap la divisió del vot
dels seus diputats en el tema de la declaració de sobirania.
La Cup sabia quan va avenir-se a presentar-se apressadament
a les darreres eleccions nacionals que les aigües institucionals no els serien
del tot propícies. I és que barrejar aigua i mantega té els seus inconvenients.
No voler ser sistèmic però haver de jugar a institucions és el que té.
Molts dels que els hem votat som conscients d’aquestes
dificultats i per part meva no exigiré mai posicions unívoques en cap aspecte però
una cosa és unicitat de la posició i l’altra la claredat o la rotunditat de la
mateixa. No estan renyides. Hi ha moments en que la rotunditat és essencial i
per a mi ahir n’era un.
La divisió del vot presenta al meu entendre un precedent
perillós per dirimir la diversitat d’opcions i més encara quan tens solament tres
representants. És aquesta la manera amb què es pensen esquivar sempre les
indefinicions pròpies a què tots els partits estan sotmesos?
És cert que ningú amb dos dits de front pot situar cap dels vots de la CUP al costat unionista com tampoc s’haguessin col·locat en aquest bàndol si la CUP hagués optat per votar que no – i atenent al seu ideari podia haver-ho fet perfectament – o si s’hagués abstingut completament. En qualsevol dels casos l’explicació hauria estat més diàfana que no pas la divisió del vot. Ara bé, el més clar indubtablement era votar que sí i expressar després als micrófons totes les reserves que calguessin.
És cert que ningú amb dos dits de front pot situar cap dels vots de la CUP al costat unionista com tampoc s’haguessin col·locat en aquest bàndol si la CUP hagués optat per votar que no – i atenent al seu ideari podia haver-ho fet perfectament – o si s’hagués abstingut completament. En qualsevol dels casos l’explicació hauria estat més diàfana que no pas la divisió del vot. Ara bé, el més clar indubtablement era votar que sí i expressar després als micrófons totes les reserves que calguessin.
La CUP pot empescar-se totes les maneres que vulgui de
vetllar l’activitat dels seus diputats però el feedback que rebran els
ciutadans que els han votat; els senyals inequívocs que els
consolidaran o els faran desaparèixer de l’arc parlamentari seran tant el sentit de les
seves votacions com els discursos o els arguments dels seus
parlamentaris. Dividir el vot és anul·lar el discurs.
Un vot prestat a la CUP, com el meu, necessiten referents
forts per afermar-se, per donar-me pistes que l’elecció que vaig prendre fa uns
dies era la bona. Amb votacions com la d’ahir es dóna la raó als que creuen que
la CUP va de cap i que farà anar de bòlit part del seu electorat.
No podem badar.
Jo només diria (de cara al futur), que si la CUP vol fer alguna cosa útil s'ha de treure del cap la idea dels Països Catalans com a exigència.
ResponEliminaO treure uns resultats acollonants a País Valencià i Illes Balears i que els parlaments d'allà emprenguin el mateix procés que el d'aquí.
I em sembla més raonable la primera opció.
Si es treu de sobre els Països Catalans com a horitzó a 50 anys vista seria la bomba, però això ho descarto.
De totes maneres, jo diria que el vot aquest complexe (que no acomplexat) s'ha entès bastant bé. És raro però ja s'entén que la CUP és una mica especial, en el bon sentit de la paraula.