Eleccions,15M, realpolitik i la millor democràcia del món

Les eleccions generals de l'estat espanyol han vingut marcades pel moviment anomenat del 15M. Fa dos dies semblava que ens faltava un pas per a la revolució. Com que no és possible que els indignats siguin gairebé el 26 o el 30% de la població que s’absté (segons cada territori), llegint els resultats electorals podem dir que els indignats a l’hora de votar ho fan en termes d’una realpolitik ben diàfana. O sigui que entre arreglar el món o conservar la nevera assortida triem sempre la segona opció... res de nou sota la capa del cel.

Seguint aquest criteri podem concloure que la indignació a Espanya és vot al PP i que a Catalunya, encara que ens pugui sorprendre, els indignats tenen molt de CiU. La indignació, doncs, i sempre seguint el sentit del vot, no és d’esquerres, ni independentista, de fet aquests darrers som, en l’imaginari de les lectures post electorals, una minoria absoluta, una colla d’arreplegats vaja....

Tampoc seran ni d’esquerres ni independentistes les solucions que el nou govern de l’estat apliqui. Quina novetat!!!

Entre les lectures agosarades que podem fer en destaquem una: atesa la gran participació, la gran majoria de la població de l’estat espanyol està encantada amb la democràcia que tenim, ergo està encantada amb els polítics que tenim, i molt especialment que Espanya està encantada amb Mariano Rajoy. És a dir, si ho volem, a Espanya tenen el millor líder de la millor democràcia del món i a Catalunya tenim l'inefable Duran. Això sí, estem terriblement indignats. Ja em perdonareu però... quins collons que tenim!!

El cove del peix podrit

Duran insinua que cal recuperar l’ànima perduda de l’Estatut i commina CiU a buscar alternatives d’aliança al PP a Catalunya. Segurament l’escenari perfecte per a la CiU de Duran - que no és la mateixa que la CiU d’altres diputats/diputades - seria precisament aquest. Casats amb el PP a Madrid i amistançats amb ERC al Parlament – o fins i tot amb el PSC –,  i anar tirant a veure si engiponen això de la crisi i es poden anotar el puntet.

També deia Duran que els del PP estan “cagats” d’haver de governar sols... bé, no deia “cagats” exactament però se li notaven les ganes...de governar a Madrid també. En resum, un PP àvid de pacte per no menjar-se el marronasso de la crisi tot solet i un Duran que babeja per remenar cireres des d'un hotel de 5 estrelles de Madrid.

El mateix que pot justificar el pacte PP – CiU, o sigui la circumstància, pot justificar el superpacte PP – PSOE. I és que tal com van les coses, el govern ha de tenir d’entrada pinta de “tecnòcrata” des del primer dia que si no els mercats no se’l creuen. Ara que, vist el que passa a Itàlia, tampoc és que es creguin als “tecnòcrates”... I això, si és que arribem a les eleccions sense que ens hagi hagut de rescatar l’helicòpter de la UE (n’hi ha que diuen que això no ho rescata ni Déu, per més helicòpters, perdó... àngels que tingui el seu exèrcit).

Amb tot, que voleu que us digui, potser és que sóc un descregut, però no m’empasso el pacte fiscal, a no ser que sigui la més gran rebaixa oferta mai en els magatzems madrilenys. Si les exigències són massa grans (que si vénen de Catalunya solen ser-ho sempre a ulls dels espanyols) el PP i el PSOE ho aturen segur... Llavors, què és el que es travarà en els pactes post electorals del 20 N, cas que es pugui pactar alguna cosa... L’enèsim intent de treure rèdit de la conjuntura? ERC esperarà pacient el fracàs del pacte fiscal i dirà “jo ja ho deia”? i llavors què?

En un escenari en què el 43 % dels enquestats volen la independència i no pas pescar el peix podrit de l'Estatut per dur-lo al cove de l'autonomisme, si no hi ha pacte fiscal, si no es pot travar en el primer any de legislatura, amb quin nou esquer polític intentaran aturar la secessió? A mi ja fa temps que se’m va acabar la paciència...

Quan cal preguntar...

Fer la pregunta encertada en el moment oportú és una habilitat esporàdica. N’hi ha que hi tenen el braç trencat a força de pràctica... però solen ser pocs, molt pocs i quasi tots i totes persones sàvies, instruïdes, persones que solen tenir la coherència de preguntar o preguntar-se incansablement. 

La majoria ens deixem portar per les preguntes que es fan els altres, mitjans de comunicació inclosos. Després hi ha els estafadors, els que pregunten quan els convé, que no és pas gaire sovint, i s’envolten de l’aparença de demòcrates. No és que estigui malament que preguntin sinó que solen fer-ho quan no toca o desprès d’haver-se estalviat un munt de vegades de preguntar sobre qüestions dels tot pertinents. Hi ha també el CEO que pregunta sistemàticament i el Papandreu que, amb el coll sota el peu i desprès d’haver entabanat Europa arranjant els números a pleret, ara, justament ara,  pregunta. Benvinguda la consulta però perquè ara i no abans?  Amb tots plegats qualsevol mètode socràtic és balder. Vulgarment diríem se’ns pixen. Fem-ho més fi: ens banyen amb micció.

I ara més preguntes: com ha arribat Europa a pensar que preguntar els seus ciutadans és un error?  I una possible resposta-pregunta ben fàcil... potser construint-se sense preguntar?. Per què les preguntes sempre arriben més tard del que caldria?. Per què els politicastres estan obsessionats a fornir respostes als seus ciutadans corders quan són ells els que massa sovint belen sota l’amenaça de la verga financera i els llops que aquesta anuncia constantment?.  La resposta és en la mateixa pregunta canvieu només el per què per un  perquè. 

No us passa a vosaltres que les respostes són de mal digerir quan no venen precedides per la pregunta oportuna?

Bajanades...

No sé si tanta entesa entre ERC i CiU amb el tema del pacte fiscal "en la línia del concert econòmic" inclou cap pla B en cas que el bescanvi sigui o pacte fiscal o referèndum per la independència... Llavors què farem? I si a més ho ha de defensar un gens-separatista com en Duran, quina penseu que serà la seva aposta?

Sense que em calgui haver d'anar al psicòleg ni per aquest tema ni per cap altre se m’acuden algunes transicions nacionals possibles. La primera és que amb les noves facilitats que el Govern vol donar a les Fundacions aviat tindrem un munt de Milletons (o Minimillets) disposats a apuntalar les finances naCiUonals i a salvar-nos de la crisi. La segona és que parlant sense embuts, com sembla que està disposat a fer en Duran, aviat el fitxaran a Intereconomia per renegar de separatistes com aquell nano... com es diu... Això home, en Rajoy que té la barra d’alegrar-se preelectoralment de la fi d’ETA. La tercera és que el PSC que resta es passi directament a CiU, aplani les pulsions independenitstes de la federació i converteixin en un tripartit d’allò més productiu. La quarta és que el PP es desinfli com ho faran els morros de l’Alícia algun dia i es passi en bloc al peix al cove. I la cinquena és que Iniciativa  tregui majoria absoluta aquí i a l’estat, i de la nit al dia ens convertim en federrats (una variant de la fe d’errades en polítques nacionals d’esquerres)... Si és que sóc un geni pronosticant transicions!

En trànsit

L’encuny de moda sobre el moment polític nacional que vivim (o que ens fa desviure o malviure) passa per la transició. Vaja, un anar passant, un flux que a alguns els demana tota la vida fins al trànsit final: paciència i resignació cristiana.

Passar d’un lloc a un altre no vol dir necessàriament canviar, ni canviar per a bé: entre estar viu i mort de moment prefereixo el primer... El verb llatí transire té aquest deix inofensiu, badoc o inconscient: qui transita pràcticament no s’adona que ho fa, qui està en trànsit tampoc s’adona de la seva al·lucinació: i tenim, es veu, un país en trànsit, estupefacte... I uns quants polítics en trànsit que ens il·luminen.

Avui les notícies diuen que els que ens porten a la transició nacional s'esperaran al 20 N per fer números però alhora començaran per l’autèntic trànsit: les autopistes. Es veu que en això la Camacho hi està d’acord - que amb les autopistes ja en tenim prou i no ens calen més símbols nacionals-.

Més enllà, vinga falòrnies. I a mi que em cau la cara de vergonya de veure com revenen les engrunes del país i quan sento parlar de transició o  transitar em ve allò del responsori de Setmana Santa:

"O vos omnes qui transitis per viam attendite et videte si est dolor similis sicut dolor meus. Attendite, universi populi, et videte dolorem meum."

I és que realment com el meu dolor no n'hi ha cap altre. I en llatí encara fa més pena... és el que tenen les llengües mortes i no immergides: commouen. No com l'Aranès que com que no s'acaba de morir no arriba ni  al cor del TC.

Potser convindria que a les autopistes també féssim rebaixes als que parlin a les màquines en català o occità.... Tota una transició, sí senyor.

La mare que els va matricular!!

Reconcebudament retornem a les matrícules, i és que venen eleccions.

El Quico que vanaglorieja i en Puig que la té millor que la d’en Duran perquè ell sí que l’ha ficat dins, allò que es diu ben bé a sobre, mentre que a l’altre li va de gairell i no l’encerta i l’ha posat al costat que no és ben bé el mateix ni convoca els mateixos plaers nacionals.

Els mossos i la guàrdia urbana, que de trempats nacionals a tot arreu n’hi ha, omplen butlletes d’amonestació mentre l’Alícia, en els seu país meravellós de somnis electorals, ara troba útil això anar identifiCAT (als reaccionaris ja els va bé d’identificar l’enemic sigui amb pegats, estrelles o triangles de coloraines).

Com ens provoca això de burxar baixet i sense escometre el fons de la qüestió. Com ens agrada somoure baixeses per distreure al personal. Quanta estultícia per amagar la mare dels ous. Deixeu-vos de pegots i adhesius i agafeu la matrícula per les banyes. Si el tema del pacte fiscal el portem com les matrícules anem llestos: posarem l’adhesiu del pacte fiscal allà on dúiem la E de finançament. La mare que els va matricular!!!

Agost de les matances

Els tancs s’acarnissen a  Síria i el consell de seguretat de l’ONU, com massa sovint passa, juga al joc de la pilota o més aviat a allò que en dèiem jugar a “mate”. Encara que, ben pensat, aquí sembla que la norma iinternacional no permet salvar ni ressuscitar ningú.

El que sí que està mort i enterrat és en ZP. L’altre dia – curiositats de la política – va ser ell mateix qui va sortir en públic a anunciar les seves exèquies; vestit de mort, amb cara de mort però sorprenentment loquaç i venent rodes de molí, com sempre, en nom del govern d’Espanya que ens ha salvat de la crisi anunciava la convocatòria a les urnes (no les de cendres mortuòries sinó les electorals).

El PSC per no rematar-se posposa el seu congrés pels volts de Nadal: potser l’estovament ambiental propi de l’època ajudarà a discernir sobre l’aplicació de l’eutanàsia a les sigles del partit o potser (posats a somniar) la majoria absoluta que treurà Rubalcaba i la Chacón a Espanya els estalviïn els maldecaps de tants enterraments com hauran de fer.

 

Als Estats Units una colla de freakys malalts de Déu i dels manaments ultraconservadors i neoliberals tenen en escac mat al quasi desgovern d’Obama i han fet passar les morades fins i tot al partit republicà. En castellà ja ho diuen: cria cuervos ... sovint no s’esperen ni a que estiguis mort per a treure’t els ulls.

Les finances mundials continuen improvisant la redistribució de la riquesa a costa de l’empobriment de gairebé tothom i la mort segura de milers de persones: la banya d’Àfrica ha comprat quasi tots els números d’aquesta loteria de la mort.

L’agost és temps de matances desapercebudes, temps de poques reaccions i indignacions. I és que el descans, fins i tot l’etern, durant les vacances té un altre preu i sobretot ens proporciona un oblit lleuger. No és d’estranyar que polítics, assessors i criminals concloguin amb allò tant conegut de: matem-ho.