Sciopero, grève, huelga, strike, vaga...

La paraula vaga és d’aquelles que en cada llengua configura un univers cultural diferent, ni en la família de les llengües romàniques hi ha consens. A les vigílies de la vaga general del 29 de març de 2012, que evidentment faré, m’ha semblat curiós oferir-vos aquest tast etimològic.

En italià el mot sciopero ve del llatí  ex operari que vol dir exactament fora de la feina, sense contemplacions.

En francès grève  prové de l’antic nom de la Place de l’Hôtel-de-Ville , Place de Grève – és a dir de sorra o grava-. Aquesta plaça situada al costat del riu Sena era l’emplaçament on els homes sense feina esperaven l’arribada de vaixells per descarregar. És a dir el lloc que representava  l’esperança d’una feina o d’una millor feina.

Huelga en castellà és d’allò més curiós, ve del verb llatí  follicare, que en diverses llengües romàniques va originar el verb folgar i que la peculiar evolució del castellà va convertir en holgar que finalment, per allò de la diftongació en ue de la o tònica en síl·laba inicial els va abocar a la la huelga. No n’hi havia per menys! El significat original de la paraula referia al panteix de cansament i per extensió l’estona de descans per recuperar l’alè. Un panteix  - a imatge d’una molla (fuelle) – també  directament emparentat amb un altre verb d’èxit: follar. O sigui que etimològicament en castellà una huelga és per descansar i serveix tant per follar com perquè et follin.

Els anglesos, gent de mar, han optat per strike que es creu que pot venir de la idea de deixar caure les eines o, més interessant encara, del costum dels mariners de plegar, arriar, o amainar veles (to srtike) com a símbol de refús a fer-se a la mar.

Vaga en català ens remet al buit del llatí vacuus. Tant assenyats com sempre vacuus ens porta al buit existencial de qui no sap que coi fer amb la seva vida i vaga pels carrers, de qui s’embolica amb els seus pensaments i divaga, o de qui té arguments amb la feina sigui perquè aviat tindrà una vacant o perquè encara no sap si fer vaga o vacances...

Filípides mut de ràbia o la Marató contra la pobresa

 L’acció d’estat que emana de la política actual està traslladant sistemàticament la responsabilitat de l’acció social a la població mentre es dedica, també sistemàticament, a resoldre els temes financers d’una elit escollida: aquests són els nous privilegiats del segle XXI. Es deixa d’acomplir amb el garantisme a què les lleis internacionals, estatals i nacionals obliguen els poders públics i es trasllada la responsabilitat al bonisme – tant que els agrada aquesta paraula per maldir de l’oposició – de la societat civil. L’estat fa figa i demana caritat per fer caritat des de les ONG enlloc d’acomplir el seu deure d’assegurar els drets dels ciutadans i les ciutadanes. Aquesta marató, tal com jo ho veig és un deixament de la tasca i les responsabilitats governamentals i també del paper de les ONG que li faran costat.

Em diran que en un moment així hem de córrer tots el mateix camí i seria cert si no fos que ja fa temps que alguns sabem que els que corren sempre són els mateixos. Ells, des de la ciutat profanada de la democràcia, esperaran la nostra arribada esbufegats i ens prendran també la notícia. S’alçaran ufanosos davant nostre i ens robaran el mínut de glòria prenent-nos el verb que diran amb complaença: “Νενικήκαμεν”  (Hem vençut!). Mentre cansats els corredors de fons morirem una mica més amb la dignitat arrabassada. Aquesta és la nostra Marató: nosaltres som Filípides sense alè i muts de ràbia. La de TV3 per la pobresa és una cursa que ja hem perdut.

El joc de l’oca i la LOFCA.

A poc a poc les figures es mouen al tauler. El PP ha mogut fitxa i, sense girar el tauler per passar del joc de l’Oca (LOFCA per als autonomistes) al parxís, ha decidit avançar. Ara resulta que el PP treballa per un sistema singular (com si singular no hagi estat el “tu treballa, jo cobro” dels darrers 300 anys). I és que les enquestes del CEO espanten mes rere mes.

A Catalunya ja coneixem prou els perills del joc de l’Oca i no sembla pas que la proposta del PP ens pugui ajudar a sortir del pou, ni ens aboni l’hostal, ni ens commuti la presó, ni ens presti el fil d’Ariadna per sortir del laberint... tampoc és d’esperar doncs que ens pugui evitar la mort que significaria tornar a començar amb Espanya.

Els avantatges: el pont, els daus i les oques són les esperances d’una CiU acovardida pel pes estadístic de les preguntes. Tot i que saben que els populars trabuquen els daus bons pels falsos sempre que poden, de moment se’ls escolten. Tot i saber-se el conte par coeur n’Alícia ha mossegat el formatge i ja se sap, a vegades et fa gran i a vegades petita: gran als ulls de Madrid i petita als del Principat.

La independència està a un tomb de dau, mentre el govern bada i juga: de LOFCA a LOFCA i tiro perquè em tofca...

Mas, el mirall del món i la puta i la ramoneta

Per segona vegada en poc temps el senyor Mas aboca declaracions per a la parròquia sobiranista-independentista-pactefiscal fora de les nostres fronteres. Ja ho va fer al diari alemany Der Spiegel i ara li ha tocat al francès Le Monde. Un veritable mirall del món. I és això el que es deuen pensar a CiU: tenir Europa convençuda de la viabilitat de Catalunya com a Estat pot resultar un element essencial per obtenir el pacte fiscal. Serveix per mantenir la tensió en les negociacions. A més, saben perfectament l’orgasme patriòtic que encara provoquen les accions tipus Abat Escarré a bona part del seu electorat.

No sé pas si presentar el greuge al món civilitzat servirà perquè els bàrbars deixin de tustar-nos la closca mentre ens foten la cartera. Tampoc sé si serveixen per aturar els pronòstics de les agències de qualificació. La internacionalització de la demanda catalana pot ser un puntet d’ajuda davant la majoria absoluta del PP a Madrid, però el problema és que a Catalunya el missatge que es transmet amb temes com la reforma de la Corpo o el pacte del minièstic són totalment contradictoris amb aquestes declaracions internacionals. Fa tota la sensació que la fórmula sigui: estem disposats a cedir sobirania identitària a canvi del pacte fiscal. O vist d’una altra manera, per la pela estem disposats a deixar de ser el que hem estat durant més de mil anys. I això sense saber de quin refot de pacte fiscal estem parlant!

Però i si ni una cosa ni l’altra? I si no hi ha peles i ens continuen botzinant a cau d’orella les nostres maldats i atonyinant-nos...Cal que vagi alerta Convergència, no sigui que l’anorreament que pronostica en Pujol, arribi de la seva mà.

Sé que no és políticament correcte però en català tenim una dita que va com anell al dit als moviments de la política: fer la puta i la ramoneta. A mi tant ramblejar i alhora anar als cinc estrelles ja em cansa.

... Per cert, en castellà tenen una altra dita terrible, ordinària, misògina i violenta, però que descriu molt bé certes actituds mesetàries: o follamos todos, o la puta al rio. És la reacció previsible al final del cafè per a tothom. No cal dir qui és la puta en aquest cas...

L'elefant del PSC i l'MLP

Ahir – 13 de febrer de 2012 - vaig assistir, a la seu de Rosa Sensat, a l’Acte públic de l’assemblea del Moviment Laic i Progressista (MLP). Un acte ple de contingut, d’anhel social, de voluntat política, i fins i tot d’esperança ciutadana amb el plus de l’emotivitat de l’acomiadament, desprès de 9 anys al capdavant de la secretaria general d’en Joffre Villanueva – quants anys bregant pel món associatiu ! -  i la benvinguda al càrrec del Fabian Mohedano – un altre vell company i actualment implicat també com a membre de l’executiva del PSC - .

Deuen ser raonables els temors, en Joffre ja ens ho va deixar clar, que volen veure una possible pèrdua d’independència d’una entitat amb una important i eminent tasca pedagògica i política quan aquesta és conduïda per un membre d’un partit polític. Si bé és cert, com també ens recordaven ahir, que en l’Europa democràtica aquesta pràctica és habitual, també ho és, i ahir també va sortir a la palestra, que la nostra democràcia és encara a les beceroles i aquestes coses s’hi miren amb recel.

La presència massiva ahir de càrrecs importants del PSC en aquest acte públic pot ser en part una reacció primera a les crítiques que han sorgit durant els darrers congressos de la formació quant a l’allunyament de la formació política de la realitat associativa, dels moviments socials i de bona part de la societat civil organitzada no empresarial. També ho és per la proximitat i/o amistat d’aquests càrrecs amb el nou secretari general de l’MLP, i també pot ser-ho per la necessitat imperiosa del PSC de dotar-se d’un discurs potent, coherent i argumentat que l’MLP té i el socialisme català albira. Però ni l’amistat ni les ganes de refer els ponts perduts, ni la recerca d’argumentari per a mi justifiquen l’excessiva presència (només per citar-ne alguns) de Pere Navarro, Joan Ignasi Elena, Lourdes Muñoz, Josep Maria Sala, Carles Martí, Jordi Pedret... Creieu-me que la llista era llarga. També assistiren a l’acte pesos pesants d’altres forces polítiques (Joan Herrera i Joan Coscubiela per ICV i Marta Rovira. l'Oriol Amorós i  en Joan Ridao per ERC) que vista l’ofensiva sembla que van fer bé de defensar territori amic. Personalment tinc la completa certesa que la bona salut democràtica del MLP és la millor garantia per preservar les temptacions fagòcites  de qualsevol partit polític, però també ho és que la fotografia d’ahir feia un flac favor a una entitat que ben segur haurà de treballar ara per significar la seva independència. Fins ahir no els calia. L’entrada en desbandada, com un elefant a la fruiteria del PSC en aquest acte públic a mi, i a la meva segurament limitada visió ciutadana, republicana i democràtica de la societat, m’ha posat un ai al cor. Pot ser que el PSC tingui ganes de començar a posar remei als seus problemes però l’ímpetu ha de tenir la seva dosi de prudència. És ben sabut que les millors joguines, amb l'emoció, es trenquen el mateix dia de Reis.

Joffre, has fet una feina brutal. Fabian tens un gran repte al davant i prou energia per entomar-lo: que el coneixement i la sort t'hi acompanyin!

Tifes

Per repartir el joc (o eliminar algú) a tot el món hi ha cançonetes infantils. És el cas de la famosa tinker, tailor, soldier, sailor, rich man, poor man, beggar man, thief, anglesa. En castellà seria el tema pito, pito gorgorito (o colorito) i en català tindríem l’uni – dori – teri – coteri – xaca – laveri – vidi – vidó compta bé que dotze són, o allò més senzillet de... si tu te’n vas nero, nero, nero, si tu te’n vas nero, nero, nas...

La “recadera” Camacho és com una repartidora de pizzes que sorteja els embussos: sempre arriba abans i reparteix les notícies. A més reparteix joc com qui compta persones escandint clarament els versos per començar el joc infantil. A en Duran li ha tocat amagar el cap sota el braç recolzat a la paret mentre la colla del no pacte fiscal s’amaga. I mentre compta a desgana va covant les ganes de portar la missatgera davant del botxí, perquè sap que en un moment o altre els missatgers són occits pels seus amos. Però mentre cueja, la màgica Alicia s'ageganta mentre retalla la porció del formatge dels pressupostos i va dient que és que no era prou bo o no tenia prou forats pudents. Tot plegat pura comèdia.

Mas s’ha amagat sota el rellotge del temps de Peter Pan i diu que el joc de l’amagatall durarà ben bé un any. Els tres mosqueters del PSC (Nadal, Tura, Maragall, i Geli – tots sabem que en realitat els tres mosqueters eren quatre), s’amaguen a la panxa del bou com en patufet que d’insignificants com són hi caben tots. Sembla que en Duran li agrada més l’un-dos-tres-pica-paret i on pot fer trampes per immobilitzar l’alcalde de Vic i la seva colla – a qui té una tírria infinita – .

Algú ha perdut i cal tornar a repartir: calder, sastre, soldat, mariner, ric, pobre, captaire...lladre!. Definitivament quan parlem de polítics la versió anglesa de la cançoneta sembla que és la que més escau i és que no cal que ens robi els quartos, el que més ens prenen és el pèl.

Sense que hi hagi d’haver evidència de parentiu etimològic, he pensat en la semblança del mot anglès thief  amb el català tifa. Ser un tifa no és ser exactament una tifa de vaca però és ser quelcom força inconsistent. De fet em sembla que l’etimologia de tifa ve del grec typhos (igual que tífus) i significava vapor / emanacions vaporoses. És claríssima la relació amb les tifes i els tifes... i no ho és pas pel seu caràcter escatològic sinó per ser inconsistents i etèries. Molts dels polítics que ens menen són uns tifes, uns a l’anglesa i els altres a la catalana.

Nou capítol de Walking Dead: Chacón i el PSC

Sinopsi: des de la mort del lloat Pallach, les files del PSC van patir una infecció semblant a la del famós còmic convertit no fa gaire en una  sèrie de televisió d’èxit. Amb el temps els humans originals del PSC s’han anat morint o els ha mossegat un zombi (es veu que això s’encomana a mossegades) dels que caminen sense rumb només a la recerca de preses vives per devorar. L’heroïna Carme Chacón ha decidit acabar amb la plaga... però primer s’ha d’esperar que els zombis la votin i és clar, els zombis només fan allò que els dicta la seva naturalesa... menjar-se als candidats (humans és clar... els zombis no solen menjar-se entre ells.. els polítics,  seguint Hobbes, sí)

A Carme Chacón – pot ser perquè es noti que és filla d’immigrants – li agraden els enterraments solemnes, de negre i dels que plantifiquen làpides funeràries amb inscripció. Que quedi constància qui s’ha mort i qui l’ha enterrat. Ara es veu que ha trobat la manera de liquidar el zombi del PSC. La pregunta és: es pot liquidar un cadàver? Doncs, sí. Segons el còmic només cal que li destrossis el cap, qualsevol altra lesió és baldera per a aquest propòsit. Doncs res, a fotre cops de mall al cap i cap a la fosa.

Seguint la consigna aprovada en el darrer congrés que preveia una veu pròpia sense grup deu haver pensat que el millor seria que la veu pròpia no fos d’un partit independent dins de la federació del PSOE sinó una veu pròpia*  dins d’un únic partit, o sigui, una merda de veu pròpia. Suposo que això només es pot fer enterrant definitivament el PSC i creant la federació catalana del PSOE. Així sí que anirem bé.

La seva candidatura (que de càndida no en té res) ha posat contra les cordes als delegats que hauran de triar entre ella i Rubalcaba. Per una banda diu que ella això del pacte fiscal ho ha mossegat i esgarrapat sempre (ara qui és el zombi?), per altra banda s’avergonyeix a Espanya de la seva catalanitat de quan era zombi (catalaniquè?) Ara sí que l’hem enxampada, la Chacón és el que mai ningú encara no havia vist: una exzombi rehumanitzada. Si el PSC vota Chacón s’acaba el partit diferent, si vota Rubalcaba també. S’han acabat els zombis. En el decurs de la trama a España s'han perdut i creuen que la Chacón es encara una zombi: i si hi creus és molt fàcil que existeixin.


* els zombis no tenen veu pròpia però ells no ho saben... només emeten uns grunys incomprensibles i és clar: ningú els entén.