Les roses veïneres

Recordo com ens fèiem lliures

saltant els murs rocallosos

per furtar les roses veïneres.

Nas a nas, escollíem l’ofrena

profanant jardins i passeres.

Ni murs ni espines amansien el desig.

Tampoc del dany que llavors no intuíem
del nostre drac, de la nostra cova secreta,
quan de rosa en rosa delmàvem la terra.


Sant Jordi, 2012

La Pepa, la vaca cega i el xoc de trens

Les darreres intervencions de personatges rellevants del Partit Popular (Montoro, Aguirre, de Llanos) m’han fet pensar que la retòrica del “antes roja que rota” és ben present en el partit que governa l’estat – i també, per dissort, en el que és a l’oposició – . El seu deliri els porta a imaginar-se abans “una Espanya intervenida que desunida”. Celebren la Pepa però enyoren l’absolutisme. Prefereixen el nou Napoleó que poden ser les draconianes mesures que imposi l’Europa dels creditors que perdre quota “nacional”. Al cap de vall pensen que intervinguts els catalans serem més espanyols en la desgràcia i la pobresa del que han aconseguit fer-nos ser en l’opulència i el malbaratament que ells han propiciat munyint la vaca cega per portar la llet en tartana a fer iogurt a Alburquerque. 

No sóc cap politòleg ni estudiós d’aquests tipus de topades, el que s’ha anat anomenant xoc de trens però em fa tota la sensació que mentre ells han posat la locomotora de l’AVE a tota màquina nosaltres muntem trenets turistics a la Pobla i anem en vetustos regionals i rodalies. La física em diu el que pot passar en la topada entre dos cossos a velocitats substancialment diferents: recula més i s’abonyega més el més lent. Curiosament, la vaca de la mala llet sempre em proposa la mateixa solució per difícil que sigui: posar un topall a la seva i construir la nostra via.

A Girapells...

A Girapells hi fem un hort perquè els límits del balcó de casa i els sis tomàquets que vaig collir l’any passat m’hi han empès. A l’hort hi cavo el retret d’haver deixat enrere el bosc, els cimals i les trescades; hi fango l’angúnia dels temps difícils que a casa estan per venir (si és que han de venir...) i els regiro, com a la terra per airejar-la; hi sembro llavor de renúncies per fer-ne voluntat. L’hort és la urbanització de la meva ànima natural, la que mai hagués hagut de sortir del verd, la que es va quedar en el veterinari i el pagès que de molt petit insistia en voler ser; la del meu interès innat per les herbes i el cel i tot el que s'arbra a la terra i mira amunt; la que ha cercat molt de temps la suor de l’esforç a l’aire lliure en esports varis; la del reg i l’adob que tots necessitem per créixer. Des d’ara a Girapells hi faig un hort per plantar-m’hi a temporades i germinar en agraïments a les masoveres.

Sciopero, grève, huelga, strike, vaga...

La paraula vaga és d’aquelles que en cada llengua configura un univers cultural diferent, ni en la família de les llengües romàniques hi ha consens. A les vigílies de la vaga general del 29 de març de 2012, que evidentment faré, m’ha semblat curiós oferir-vos aquest tast etimològic.

En italià el mot sciopero ve del llatí  ex operari que vol dir exactament fora de la feina, sense contemplacions.

En francès grève  prové de l’antic nom de la Place de l’Hôtel-de-Ville , Place de Grève – és a dir de sorra o grava-. Aquesta plaça situada al costat del riu Sena era l’emplaçament on els homes sense feina esperaven l’arribada de vaixells per descarregar. És a dir el lloc que representava  l’esperança d’una feina o d’una millor feina.

Huelga en castellà és d’allò més curiós, ve del verb llatí  follicare, que en diverses llengües romàniques va originar el verb folgar i que la peculiar evolució del castellà va convertir en holgar que finalment, per allò de la diftongació en ue de la o tònica en síl·laba inicial els va abocar a la la huelga. No n’hi havia per menys! El significat original de la paraula referia al panteix de cansament i per extensió l’estona de descans per recuperar l’alè. Un panteix  - a imatge d’una molla (fuelle) – també  directament emparentat amb un altre verb d’èxit: follar. O sigui que etimològicament en castellà una huelga és per descansar i serveix tant per follar com perquè et follin.

Els anglesos, gent de mar, han optat per strike que es creu que pot venir de la idea de deixar caure les eines o, més interessant encara, del costum dels mariners de plegar, arriar, o amainar veles (to srtike) com a símbol de refús a fer-se a la mar.

Vaga en català ens remet al buit del llatí vacuus. Tant assenyats com sempre vacuus ens porta al buit existencial de qui no sap que coi fer amb la seva vida i vaga pels carrers, de qui s’embolica amb els seus pensaments i divaga, o de qui té arguments amb la feina sigui perquè aviat tindrà una vacant o perquè encara no sap si fer vaga o vacances...

Filípides mut de ràbia o la Marató contra la pobresa

 L’acció d’estat que emana de la política actual està traslladant sistemàticament la responsabilitat de l’acció social a la població mentre es dedica, també sistemàticament, a resoldre els temes financers d’una elit escollida: aquests són els nous privilegiats del segle XXI. Es deixa d’acomplir amb el garantisme a què les lleis internacionals, estatals i nacionals obliguen els poders públics i es trasllada la responsabilitat al bonisme – tant que els agrada aquesta paraula per maldir de l’oposició – de la societat civil. L’estat fa figa i demana caritat per fer caritat des de les ONG enlloc d’acomplir el seu deure d’assegurar els drets dels ciutadans i les ciutadanes. Aquesta marató, tal com jo ho veig és un deixament de la tasca i les responsabilitats governamentals i també del paper de les ONG que li faran costat.

Em diran que en un moment així hem de córrer tots el mateix camí i seria cert si no fos que ja fa temps que alguns sabem que els que corren sempre són els mateixos. Ells, des de la ciutat profanada de la democràcia, esperaran la nostra arribada esbufegats i ens prendran també la notícia. S’alçaran ufanosos davant nostre i ens robaran el mínut de glòria prenent-nos el verb que diran amb complaença: “Νενικήκαμεν”  (Hem vençut!). Mentre cansats els corredors de fons morirem una mica més amb la dignitat arrabassada. Aquesta és la nostra Marató: nosaltres som Filípides sense alè i muts de ràbia. La de TV3 per la pobresa és una cursa que ja hem perdut.

El joc de l’oca i la LOFCA.

A poc a poc les figures es mouen al tauler. El PP ha mogut fitxa i, sense girar el tauler per passar del joc de l’Oca (LOFCA per als autonomistes) al parxís, ha decidit avançar. Ara resulta que el PP treballa per un sistema singular (com si singular no hagi estat el “tu treballa, jo cobro” dels darrers 300 anys). I és que les enquestes del CEO espanten mes rere mes.

A Catalunya ja coneixem prou els perills del joc de l’Oca i no sembla pas que la proposta del PP ens pugui ajudar a sortir del pou, ni ens aboni l’hostal, ni ens commuti la presó, ni ens presti el fil d’Ariadna per sortir del laberint... tampoc és d’esperar doncs que ens pugui evitar la mort que significaria tornar a començar amb Espanya.

Els avantatges: el pont, els daus i les oques són les esperances d’una CiU acovardida pel pes estadístic de les preguntes. Tot i que saben que els populars trabuquen els daus bons pels falsos sempre que poden, de moment se’ls escolten. Tot i saber-se el conte par coeur n’Alícia ha mossegat el formatge i ja se sap, a vegades et fa gran i a vegades petita: gran als ulls de Madrid i petita als del Principat.

La independència està a un tomb de dau, mentre el govern bada i juga: de LOFCA a LOFCA i tiro perquè em tofca...

Mas, el mirall del món i la puta i la ramoneta

Per segona vegada en poc temps el senyor Mas aboca declaracions per a la parròquia sobiranista-independentista-pactefiscal fora de les nostres fronteres. Ja ho va fer al diari alemany Der Spiegel i ara li ha tocat al francès Le Monde. Un veritable mirall del món. I és això el que es deuen pensar a CiU: tenir Europa convençuda de la viabilitat de Catalunya com a Estat pot resultar un element essencial per obtenir el pacte fiscal. Serveix per mantenir la tensió en les negociacions. A més, saben perfectament l’orgasme patriòtic que encara provoquen les accions tipus Abat Escarré a bona part del seu electorat.

No sé pas si presentar el greuge al món civilitzat servirà perquè els bàrbars deixin de tustar-nos la closca mentre ens foten la cartera. Tampoc sé si serveixen per aturar els pronòstics de les agències de qualificació. La internacionalització de la demanda catalana pot ser un puntet d’ajuda davant la majoria absoluta del PP a Madrid, però el problema és que a Catalunya el missatge que es transmet amb temes com la reforma de la Corpo o el pacte del minièstic són totalment contradictoris amb aquestes declaracions internacionals. Fa tota la sensació que la fórmula sigui: estem disposats a cedir sobirania identitària a canvi del pacte fiscal. O vist d’una altra manera, per la pela estem disposats a deixar de ser el que hem estat durant més de mil anys. I això sense saber de quin refot de pacte fiscal estem parlant!

Però i si ni una cosa ni l’altra? I si no hi ha peles i ens continuen botzinant a cau d’orella les nostres maldats i atonyinant-nos...Cal que vagi alerta Convergència, no sigui que l’anorreament que pronostica en Pujol, arribi de la seva mà.

Sé que no és políticament correcte però en català tenim una dita que va com anell al dit als moviments de la política: fer la puta i la ramoneta. A mi tant ramblejar i alhora anar als cinc estrelles ja em cansa.

... Per cert, en castellà tenen una altra dita terrible, ordinària, misògina i violenta, però que descriu molt bé certes actituds mesetàries: o follamos todos, o la puta al rio. És la reacció previsible al final del cafè per a tothom. No cal dir qui és la puta en aquest cas...