Capitana del Semíramis

M’imagino Llanos de Luna com la nova capitana del Semíramis - vaixell de la Creu Roja francesa que va retornar en 1954 centenars de membres de la División Azul que havien estat presoners a l’antiga Unió Soviètica i que foren desembarcats a Barcelona-.

Entre lífting i lífting, a la seva proa, com si del Titànic es tractés, canta el Cara al sol rebent contra vent les escopinades dels ingrats catalans. Les “ambaixades catalanes” haurien de treballar aquest tema amb la diplomàcia de Putin potser en treurien algun rèdit... ai no! Calla, que potser també acabaria amb un desgreuge per haver-los empresonat.

A l’època els presos foren rebuts eclesiàsticament pel bisbe Modrego a la basílica de la Mercè. Déu, Pàtria i reus, quina vella terna! Ara però els nostàlgics de les grandeses d’Espanya només poden ser “diplomats” en les entranyes de les clautrofòbiques casernes de la benemèrita i per part del fantasma de l’òpera dels tres rals: la púrria de la púrria. El més lamentable és el reconeixement ministerial d’aquest oprobi. Quantes més n’haurem d’aguantar de l’operada i del ministre?

Ara que dorms

Ara que dorms i el son et camina endins

i se t’acotxa als confins de la pell.

Ara que al coixí reposa l’abisme i la dolcesa,

sobre el renovat miracle de la pell adormida,

proferiré el bon dia amb la besada

i esperaré l’instant en què et remoguis,

per desvetllar, entre carn i pell, la son.

Roger Revilla

21 de març de 2013

50x7

Des de fa unes setmanes que faig un article setmanal al diari digital d'opinió 50x7 (www.50x7.com) i tinc el blog una mica-força oblidat. No sé si podré dedicar-hi gaire temps d'ara en endavant perquè la meva productivitat és limitada. En tot cas espero tenir empenta per fer que el blog continui essent un espai més personal i desacomplexat on anar abocant les impressions sobre el que m'envolta, preocupa o exaspera.

El 50x7 és una proposta de diari d'opinió i no pas d'informació diària. Consta de 10 seccions i aproximadament 5 articulistes per secció que fan que cada setmana hi apareguin almenys 50 articles per anar llegint durant els set dies següents. 50x7 no té línia editorial i els articulistes aporten mirades personals i ben variades a l'actualitat. És doncs un bon espai per captar idees i reflexions sobre temes ben diversos.

Sigui com sigui, m'ha fet molta il·lusió que em proposessin de col·laborar-hi - això sí, de moment altruistament - i només espero ser capaç de mantenir un cert nivell en les meves aportacions i complir el repte de ser-hi cada setmana.

La CUP va de cap

Fora dels que participen en aquests consells de vigilància de l’activitat parlamentaria que la CUP ha instituït per guiar l’activitat dels seus representants ben pocs entenen hores d’ara, i per més explicacions que es vulguin donar, a què treu cap la divisió del vot dels seus diputats en el tema de la declaració de sobirania.

La Cup sabia quan va avenir-se a presentar-se apressadament a les darreres eleccions nacionals que les aigües institucionals no els serien del tot propícies. I és que barrejar aigua i mantega té els seus inconvenients. No voler ser sistèmic però haver de jugar a institucions és el que té.

Molts dels que els hem votat som conscients d’aquestes dificultats i per part meva no exigiré mai posicions unívoques en cap aspecte però una cosa és unicitat de la posició i l’altra la claredat o la rotunditat de la mateixa. No estan renyides. Hi ha moments en que la rotunditat és essencial i per a mi ahir n’era un.

La divisió del vot presenta al meu entendre un precedent perillós per dirimir la diversitat d’opcions i més encara quan tens solament tres representants. És aquesta la manera amb què es pensen esquivar sempre les indefinicions pròpies a què tots els partits estan sotmesos?

És cert que ningú amb dos dits de front pot situar cap dels vots de la CUP al costat unionista com tampoc s’haguessin col·locat en aquest bàndol si la CUP hagués optat per votar que no – i atenent al seu ideari podia haver-ho fet perfectament – o si s’hagués abstingut completament. En qualsevol dels casos l’explicació hauria estat més diàfana que no pas la divisió del vot. Ara bé, el més clar indubtablement era votar que sí i expressar després als micrófons totes les reserves que calguessin.

La CUP pot empescar-se totes les maneres que vulgui de vetllar l’activitat dels seus diputats però el feedback que rebran els ciutadans que els han votat; els senyals inequívocs que els consolidaran o els faran desaparèixer de l’arc parlamentari seran tant el sentit de les seves votacions com els discursos o els arguments dels seus parlamentaris. Dividir el vot és anul·lar el discurs.

Un vot prestat a la CUP, com el meu, necessiten referents forts per afermar-se, per donar-me pistes que l’elecció que vaig prendre fa uns dies era la bona. Amb votacions com la d’ahir es dóna la raó als que creuen que la CUP va de cap i que farà anar de bòlit part del seu electorat. 

No podem badar.

Els noms que ens uneixen.

Les pàtries, com tot el que és humà, tenen noms i fins i tot cognoms. Els noms són etimològicament – per la seva relació amb el mot grec γνῶσις (gnosis) – la  revelació del reconeixement de l’altre i alhora l’essència del coneixement perfecte. Posem noms perquè sense existir verbalment no existiríem mentalment, perquè reconeixem la presència de l’altre: posem noms en una llengua concreta per saber-nos, per ser concretament en un espai i en un temps.

Potser a algú ahir al Teatre Nacional li va passar per alt la finesa de la tria dels poemes i del nom d’aquells que els llegiren: es deien Martí o Martina i cap d’ells no havia conegut personalment en Martí Gasull, però posaven el seu nom al servei de la bellesa de la parla, donaven veu alhora als nostres poetes i a tots els que treballen i defensen la llengua. Em va semblar un detall exquisit que l’homenatjat segur que hagués valorat especialment.

Retornar als noms, retornar a les paraules és un exercici que en Martí coneixia bé. No en va la força dels clàssics dóna una empremta inesborrable que construeix un pensament incòlume, una tenacitat quasi heroica. Conèixer i declamar noms i paraules, i saber que les digueren els que ja no hi són, vet aquí el secret.

Martí, perquè et reconec, dic plorós el nom que et donaren els teus pares, perquè ningú l’oblidi ni el malmeti, perquè el teu llegat arribi als cims que albiraves. Amb el nom que ens uneix i repetim, la pàtria i el coneixement s’eixamplen.

Favors amb favors es paguen

Els camins del finançament són inescrutables, o això devien pensar les necessitades arques del govern de la Generalitat quan van adjudicar un concurs líquid, incolor i sense gust a una magna empresa espanyola.

Favors amb favors es paguen i ara – ep, només els malpensats – podem començar a veure a què treia cap, per exemple, la votació a favor de CiU en el tema de les compensacions a les autopistes radials de Madrid. El marron que tenen amb aquestes autopistetes és descomunat. Vegeu sinó aquest enllaç: http://www.elconfidencial.com/economia/2012/12/23/las-radiales-de-madrid-otra-bomba-de-relojeria-para-banca-y-constructoras-111734/

A molts ja ens ha quedat clar que si els funcionaris hem cobrat la nòmina aquest mes de desembre i encara que hagi estat alguns dies més tard de l’habitual ha estat gràcies al 300 milions que s’han ingressat d’aquesta fantàstica empresa espanyola.

Potser Acciona ha fet una oferta que s’intitula “canviem la ruïna de les autopistes de Madrid per el suculent negoci de les aigües públiques de Barcelona” (Acciona amb un 25 % d’Henarsa gestiona la radial R-2 i té per ara un deute d’uns 421 milions d’euros).

Pot ser que la Generalitat, amb el concurs sobre la taula, hagi jugat a les irregularitats per obtenir un ingrés que amb moltes probabilitats haurà de retornar però de moment ha salvat els mobles. Ara diuen que caldrà repetir el concurs públic. La següent pregunta és com es retornaran els 300 milionets? Favors amb favors es paguen. 

N'hi ha que estem convençuts que és aquesta la política que hauríem d’esborrar del mapa. 

De pactes

Com que tenim un país per fer i els partits polítics no estan endreçats i tenim aquesta barreja entre l’eix nacional i l’ideològic que ens dóna diverses opcions per a cada bloc i emmascara la incompatibilitats de pactes amb els arguments d’un eix o un altre, a tots se’ns fa difícil aclarir, més enllà de la bona voluntat i de les pulsions primàries, com podem evacuar la situació. En resum: estem cagats i no trobem comuna.

El primer en què solen pensar els partits a l'hora de pactar és en la seva supervivència. Convergència deu pensar que amb els resultats electorals ja ha pagat prou els plats trencats de la crisi i exigeix "responsabilitat" especialment a ERC, no vol desgastar-se més per aquesta banda. Per què hauria de jugar-se ERC l'espai de centre-esquerra si CiU no es vol jugar el de centre-dreta?

Sabem que hi ha un aspecte irrevocable, un mandat del poble: aconseguir un estat propi. Aquest és el punt de partença.

Potser el pacte hauria d'abraçar tot l'espectre ideològic del Parlament (el favorable a l'estat propi, és clar) i no només el central. Els sacrificis haurien de ser grans i per part de tots. Si aquest són equilibrats i mutus o compartits els ciutadans ho haurem d'entendre.

Un dels grans sacrificis que caldrà exigir a CiU és aclarir l'espai de centre-dreta cedint definitivament la dreta a Unió. Mentre CiU sigui alhora la dreta i el centre-dreta  hi ha molt poc marge per al pacte amb el centre-esquerra. Els blocs són massa distants. D’aquesta manera, i d’una punyetera vegada, el pacte Unió – Convergència seria públic i si algun altre partit s’hi hagués d’afegir sabria a què atenir-se. Resulta curiós que la incertesa més gran sobre la fidelitat al procés cap a l’estat propi provingui de la mateixa força política que ha obtingut la majoria d’escons al Parlament apostant-hi decididament. Cap partit favorable a la independència pot pactar amb la boira, aquesta l’han d’esvair.

Esquerra ja va cedir espai cap a l'esquerra (i ja tenim la CUP) però encara haurà d'acceptar menjar-se algun gripau en polítiques socials, mediambientals, en els peatges, o en la concepció de la Nació. Pactar compromisos de restauració en un termini adequat pot ser una solució que atenuï la por a perdre hegemonia en un espai ideològic que els ha costat molt de conquerir.

Un altre punt indispensable del pacte és la necessitat d’aclarir tots els casos de corrupció. Qui entraria a formar part d’un govern permanentment sota sospita? Caldria una declaració pública que es comprometi a fer net durant la legislatura. Els ciutadans i els mitjans de comunicació haurien d’acceptar això com a un graó indispensable per al procés de sanejament democràtic i com a garantia del procés cap a l’estat propi. Un pacte nacional contra la corrupció pot ser l’únic paraigua que eviti que els partits s’apedreguin constantment per aquesta raó compartida. Els casos s’investiguen per raó del pacte i tothom és tracta igual.

La darrera de les meves reflexions ronda sobre el paper de les esquerres alternatives i hi incloc tant a ICV com a la CUP: un altre espai que segurament caldrà anar redibuixant en un futur. La seva aposta i les reivindicacions per avançar cap un nou sistema de representació ciutadana no hauria de ser un impediment sever a l’assoliment de la independència, ni l’hauria d’usar com a moneda de canvi, ni com a amenaça. La seva important feina en la necessària revisió del sistema no hauria de negar-nos cap dret. Tampoc el de ser, quan abans millor, lliures com a poble.