La mare que els va matricular!!

Reconcebudament retornem a les matrícules, i és que venen eleccions.

El Quico que vanaglorieja i en Puig que la té millor que la d’en Duran perquè ell sí que l’ha ficat dins, allò que es diu ben bé a sobre, mentre que a l’altre li va de gairell i no l’encerta i l’ha posat al costat que no és ben bé el mateix ni convoca els mateixos plaers nacionals.

Els mossos i la guàrdia urbana, que de trempats nacionals a tot arreu n’hi ha, omplen butlletes d’amonestació mentre l’Alícia, en els seu país meravellós de somnis electorals, ara troba útil això anar identifiCAT (als reaccionaris ja els va bé d’identificar l’enemic sigui amb pegats, estrelles o triangles de coloraines).

Com ens provoca això de burxar baixet i sense escometre el fons de la qüestió. Com ens agrada somoure baixeses per distreure al personal. Quanta estultícia per amagar la mare dels ous. Deixeu-vos de pegots i adhesius i agafeu la matrícula per les banyes. Si el tema del pacte fiscal el portem com les matrícules anem llestos: posarem l’adhesiu del pacte fiscal allà on dúiem la E de finançament. La mare que els va matricular!!!

Agost de les matances

Els tancs s’acarnissen a  Síria i el consell de seguretat de l’ONU, com massa sovint passa, juga al joc de la pilota o més aviat a allò que en dèiem jugar a “mate”. Encara que, ben pensat, aquí sembla que la norma iinternacional no permet salvar ni ressuscitar ningú.

El que sí que està mort i enterrat és en ZP. L’altre dia – curiositats de la política – va ser ell mateix qui va sortir en públic a anunciar les seves exèquies; vestit de mort, amb cara de mort però sorprenentment loquaç i venent rodes de molí, com sempre, en nom del govern d’Espanya que ens ha salvat de la crisi anunciava la convocatòria a les urnes (no les de cendres mortuòries sinó les electorals).

El PSC per no rematar-se posposa el seu congrés pels volts de Nadal: potser l’estovament ambiental propi de l’època ajudarà a discernir sobre l’aplicació de l’eutanàsia a les sigles del partit o potser (posats a somniar) la majoria absoluta que treurà Rubalcaba i la Chacón a Espanya els estalviïn els maldecaps de tants enterraments com hauran de fer.

 

Als Estats Units una colla de freakys malalts de Déu i dels manaments ultraconservadors i neoliberals tenen en escac mat al quasi desgovern d’Obama i han fet passar les morades fins i tot al partit republicà. En castellà ja ho diuen: cria cuervos ... sovint no s’esperen ni a que estiguis mort per a treure’t els ulls.

Les finances mundials continuen improvisant la redistribució de la riquesa a costa de l’empobriment de gairebé tothom i la mort segura de milers de persones: la banya d’Àfrica ha comprat quasi tots els números d’aquesta loteria de la mort.

L’agost és temps de matances desapercebudes, temps de poques reaccions i indignacions. I és que el descans, fins i tot l’etern, durant les vacances té un altre preu i sobretot ens proporciona un oblit lleuger. No és d’estranyar que polítics, assessors i criminals concloguin amb allò tant conegut de: matem-ho.

Variacions sobre enraonies

Les enraonies són els rumors que versen sobre fets i persones sense fonaments sòlids, sense proves: una pràctica estesa i habitual entre els humans i que amb la irrupció d’internet va adquirint tons d’excel·lència. Tota notícia té una component raonable i una altra d’enraonable i sobre aquesta darrera és construeix la major part de l’interès comunicatiu: volem dissenyar veritats a mida més que conèixer veritats. Per això – i no per una altra cosa – som capaços d’embeinar-nos l’astúcia i creure’ns sense fissures allò que se’ns diu que passarà – sempre que coincideixi amb els nostres designis. Només cal adjuntar un cert criteri doctrinal o dogmàtic après per inducció, bandejar els dubtes i la curiositat, i ja podem assentir o dissentir amb qualsevol titular de premsa, ràdio o televisió. Tant és el nostre afany per imaginar realitats que cada cop més estanquem el nostre consum informatiu en els mitjans que pronostiquen allò que nosaltres pronostiquem. Dins d’aquest gran brunz de notícies i opinió, l’home del carrer, atribolat, indefens i amb conspícua indiferència, assisteix amb perplexitat a la desfeta de independència informativa i acaba recalant en les enraonies dels que fan caminar constantment personatges i notícies perquè els creixin els ulls de poll mentre esperen el moment oportú per poder-los-hi esclafar en rigorós directe, masturbant-se (figuradament) al ritme dels índex d’audiència. Des dels púlpits desfigurats de la comunicació es converteix la notícia en rumor i el rumor en justícia: justícia de venjança. I amb la venjança com a valor l’estratègia de l’odi creix irracional i sense mesura alimentada per les enraonies: les dels nostres subjectius fanatismes... Un petit gir en el delicat engranatge del cervell humà i ... Condols a Noruega ...

La paràbola del Conseller

Una paràbola és una de les formes més simples de la narrativa – això deu fer-la interessant per a la política – . Sol referir un context concret en què es deriva un aprenentatge a partir dels resultats d'una acció. Quasi sempre incorpora un personatge que afronta un dilema moral des d’una acció individual de la qual n’extraurà unes conseqüències.

Una vegada hi havia un Conseller que volia millorar la productivitat del funcionariat augmentant el temps de presència a la feina*.

El Conseller pensava que amb més hores de treball públic salvaria el seu país del desastre econòmic en què s’havien ficat.

El govern va fer cas al Conseller, de dilatada i reputada trajectòria acadèmica, política i gerencial, i va fer anar els treballadors públics a la feina unes hores més.

Amb el temps, el Conseller va deixar de ser Conseller i els funcionaris varen seguir essent funcionaris. La productivitat en la funció pública, que ningú no havia mesurat mai, es va quedar igual.

“Podem fer creure que hem millorat allò desconegut”. La política és l’art de caminar sobre el fil d’aquesta sentència.

* Pels amants dels tòpics aquesta sentència conté un doble oxímoron (productivitat - funcionariat - presència a la feina). Per a uns altres és una paradoxa (presència a la feina - productivitat) i per a  d’altres directament una rucada (què és productivitat a la funció pública?) Encara que aquesta darrera no sigui cap figura retòrica, tant literàriament com en política, és d'allò més freqüent. 

En Pere del llop i l'unionisme

Tant important és el subjecte en les qüestions de llengua i tan difícil fer-ne l’elecció acurada a l’hora de redactar notícies que sovint el personal s’hi embolica. Sobretot s’emboliquen els que pretenen que la independència continuï essent el subjecte de la divisió de Catalunya: s’emboliquen i fracassen, almenys comunicativament, de manera estrepitosa.

L’antiga sentència, tan nostrada, benpensant i tant políticament correcte "la independència dividiria Catalunya" – que ara ja només té sentit  a Espanya – contenia amb precís to sermonesc una afirmació de caràcter admonitori: la pau social no es toca. Avui ja podem dir que aquesta frase s’ha de substituir mediàticament, atenent a la realitat que mostra les enquestes del CEO,  per la sentència “L’unionisme divideix Catalunya”. Aquesta és també una oració afirmativa però sense futuribles. I és que l’statu quo confereix l’objectivitat a la segona i la subjectivitat a la primera.

En una posició minoritària però amb el pes institucional, administratiu i legislatiu favorable, qui divideix Catalunya no és la majoria de la gent que en vol la independència sinó la minoria que pretén mantenir la crosta unionista.  Insistir en la revelació que l’independentisme és el futur culpable dels canvis polítics que una majoria social reclama té més a veure en confondre el bé comú amb l’interès particular que amb voler el millor pel país. Al Pere del llop li ha arribat el moment del descrèdit.

Parlament i indignats

Avui he escrit al facebook que posats a triar m’estimava més polítcs segrestats per indignats que per banquers i grans corporacions. El problema ha sorgit quan els indignats han vexat i agredit alguns diputats i diputades i també treballadors i treballadores del Parlament. No cauré en la trampa de justificar violències segons tingui més o menys intensitat o segons la seva provinença; no diré que la violència directa dels uns difereixi de la violència simbòlica o existencial dels altres. Diré que els indignats s’han equivocat i que amb la seva acció (o l’acció tolerada d’uns pocs) no només devaluen l’acció de protesta d’avui sinó que a més poden haver legitimat l’acció dels mossos del Sr. Puig del divendres 27 de maig i restat validesa a tota la feina que es va fer des de les places: el seu suport social caurà en picat. Els indignats estaven avisats que impedir el normal desenvolupament de l’acció parlamentària és un fet greu. Personalment podia arribar a estar d’acord que per subvertir un sistema que no agrada a voltes has de sacsejar-lo en els seus fonaments. Entenia que un sistema parlamentari que no garanteix drets tan bàsics com el treball i la vivenda podia, per unes hores, suportar la pressió de no poder complir el seu dret de reunió. Acceptava que la contumàcia podia expressar-se amb contundència. Però no estic d’acord, no entenc i no accepto una expressió violenta de la indignació: no vull que la dèbil, malmesa i a vegades corrupta política estigui en mans dels que per solució proposen el mastegot. Als indignats de la democràcia real cal dir-los que el mastegot no és democràtic.

Amb la violència compel·lim l’opinió cap a la seguretat d’allò conegut: entre altres coses la corrupció i el segrest de la ciutadania.

Preguntes desesperades sobre un problema de densitat

Un rere l’altre els governs europeus van caient cap a la dreta. En societats líquides sembla que el més sensat és semblar líquid. Però no és igual si ets aigua o oli, si véns la dilució freda d’ambdós. Necessari és que se’t percebi líquid, no barreja. Encara que la mentida líquida i la veritat líquida passin igual pel sedàs de les informacions les barreges tendeixen a encallar-s'hi . L'esquerra ha volgut barrejar aigua i oli.

La solidesa dels valors fonamentals de les democràcies occidentals impulsada després de la Segona Guerra Mundial, el màxim exponent de la qual és la Declaració Universal dels Drets Humans – per cert, gens escorada cap a l’esquerra – fa aigües... o olis... I és que l’esquerra té un problema de densitat, de gruix que diria en Pujolet. Des de l’11 M fins al 22 M (ara totes les dates s’han de consignar així per la força d’una cosa tan líquida, quasi etèria, com l’èxit de les fórmules de comunicació) l’esquerra ha consentit en una interpretació de dretes dels valors fonamentals de la societat. Ha consentit que s’exprimís l’honradesa fins a liquar-la; ha liquat el proïsme assegurant que l’altre estarà millor com més ric siguis tu. Ha acotat cap i orelles quan se li ha recriminat no plantar cara al capitalisme i ha combregat amb K. Popper i el millor dels móns possibles. Ha negligit la defensa de les persones i la llibertat i s’ha alineat amb el classisme i la burocràcia. Ha entrat al temple que és el nostre planeta i s'ha pixat a les columnes. No ha pretès transformar el poder sinó abastar-lo.

Un valor sòlid de la humanitat perquè és un valor biològic és la seguretat. El projecte de vida, l’economia, i el concepte de l’altre són tres puntals de la seguretat humana. Si els nostres projectes de vida semblen de dretes, la nostra economia és de dretes i la percepció defensiva de l’altre és majoritària; no és lògic que gent, fins i tot la que tradicionalment es considerava d’esquerres, es vagi decantant cap el vot de dreta. Actuen amb liquiditat o amb coherència? Quin model d'esquerres practicable els oferim? Qui ha estat líquid i qui sòlid? Qui ha estat incoherent? Perquè hem permès que la sensació d’indefensió davant de l’altre sigui més real que la indefensió davant l’atzucac financer i econòmic en què es troba el nostre món? Perquè per més que el remenis l’oli sempre sura sobre l’aigua?