La CUP va de cap

Fora dels que participen en aquests consells de vigilància de l’activitat parlamentaria que la CUP ha instituït per guiar l’activitat dels seus representants ben pocs entenen hores d’ara, i per més explicacions que es vulguin donar, a què treu cap la divisió del vot dels seus diputats en el tema de la declaració de sobirania.

La Cup sabia quan va avenir-se a presentar-se apressadament a les darreres eleccions nacionals que les aigües institucionals no els serien del tot propícies. I és que barrejar aigua i mantega té els seus inconvenients. No voler ser sistèmic però haver de jugar a institucions és el que té.

Molts dels que els hem votat som conscients d’aquestes dificultats i per part meva no exigiré mai posicions unívoques en cap aspecte però una cosa és unicitat de la posició i l’altra la claredat o la rotunditat de la mateixa. No estan renyides. Hi ha moments en que la rotunditat és essencial i per a mi ahir n’era un.

La divisió del vot presenta al meu entendre un precedent perillós per dirimir la diversitat d’opcions i més encara quan tens solament tres representants. És aquesta la manera amb què es pensen esquivar sempre les indefinicions pròpies a què tots els partits estan sotmesos?

És cert que ningú amb dos dits de front pot situar cap dels vots de la CUP al costat unionista com tampoc s’haguessin col·locat en aquest bàndol si la CUP hagués optat per votar que no – i atenent al seu ideari podia haver-ho fet perfectament – o si s’hagués abstingut completament. En qualsevol dels casos l’explicació hauria estat més diàfana que no pas la divisió del vot. Ara bé, el més clar indubtablement era votar que sí i expressar després als micrófons totes les reserves que calguessin.

La CUP pot empescar-se totes les maneres que vulgui de vetllar l’activitat dels seus diputats però el feedback que rebran els ciutadans que els han votat; els senyals inequívocs que els consolidaran o els faran desaparèixer de l’arc parlamentari seran tant el sentit de les seves votacions com els discursos o els arguments dels seus parlamentaris. Dividir el vot és anul·lar el discurs.

Un vot prestat a la CUP, com el meu, necessiten referents forts per afermar-se, per donar-me pistes que l’elecció que vaig prendre fa uns dies era la bona. Amb votacions com la d’ahir es dóna la raó als que creuen que la CUP va de cap i que farà anar de bòlit part del seu electorat. 

No podem badar.

Els noms que ens uneixen.

Les pàtries, com tot el que és humà, tenen noms i fins i tot cognoms. Els noms són etimològicament – per la seva relació amb el mot grec γνῶσις (gnosis) – la  revelació del reconeixement de l’altre i alhora l’essència del coneixement perfecte. Posem noms perquè sense existir verbalment no existiríem mentalment, perquè reconeixem la presència de l’altre: posem noms en una llengua concreta per saber-nos, per ser concretament en un espai i en un temps.

Potser a algú ahir al Teatre Nacional li va passar per alt la finesa de la tria dels poemes i del nom d’aquells que els llegiren: es deien Martí o Martina i cap d’ells no havia conegut personalment en Martí Gasull, però posaven el seu nom al servei de la bellesa de la parla, donaven veu alhora als nostres poetes i a tots els que treballen i defensen la llengua. Em va semblar un detall exquisit que l’homenatjat segur que hagués valorat especialment.

Retornar als noms, retornar a les paraules és un exercici que en Martí coneixia bé. No en va la força dels clàssics dóna una empremta inesborrable que construeix un pensament incòlume, una tenacitat quasi heroica. Conèixer i declamar noms i paraules, i saber que les digueren els que ja no hi són, vet aquí el secret.

Martí, perquè et reconec, dic plorós el nom que et donaren els teus pares, perquè ningú l’oblidi ni el malmeti, perquè el teu llegat arribi als cims que albiraves. Amb el nom que ens uneix i repetim, la pàtria i el coneixement s’eixamplen.

Favors amb favors es paguen

Els camins del finançament són inescrutables, o això devien pensar les necessitades arques del govern de la Generalitat quan van adjudicar un concurs líquid, incolor i sense gust a una magna empresa espanyola.

Favors amb favors es paguen i ara – ep, només els malpensats – podem començar a veure a què treia cap, per exemple, la votació a favor de CiU en el tema de les compensacions a les autopistes radials de Madrid. El marron que tenen amb aquestes autopistetes és descomunat. Vegeu sinó aquest enllaç: http://www.elconfidencial.com/economia/2012/12/23/las-radiales-de-madrid-otra-bomba-de-relojeria-para-banca-y-constructoras-111734/

A molts ja ens ha quedat clar que si els funcionaris hem cobrat la nòmina aquest mes de desembre i encara que hagi estat alguns dies més tard de l’habitual ha estat gràcies al 300 milions que s’han ingressat d’aquesta fantàstica empresa espanyola.

Potser Acciona ha fet una oferta que s’intitula “canviem la ruïna de les autopistes de Madrid per el suculent negoci de les aigües públiques de Barcelona” (Acciona amb un 25 % d’Henarsa gestiona la radial R-2 i té per ara un deute d’uns 421 milions d’euros).

Pot ser que la Generalitat, amb el concurs sobre la taula, hagi jugat a les irregularitats per obtenir un ingrés que amb moltes probabilitats haurà de retornar però de moment ha salvat els mobles. Ara diuen que caldrà repetir el concurs públic. La següent pregunta és com es retornaran els 300 milionets? Favors amb favors es paguen. 

N'hi ha que estem convençuts que és aquesta la política que hauríem d’esborrar del mapa. 

De pactes

Com que tenim un país per fer i els partits polítics no estan endreçats i tenim aquesta barreja entre l’eix nacional i l’ideològic que ens dóna diverses opcions per a cada bloc i emmascara la incompatibilitats de pactes amb els arguments d’un eix o un altre, a tots se’ns fa difícil aclarir, més enllà de la bona voluntat i de les pulsions primàries, com podem evacuar la situació. En resum: estem cagats i no trobem comuna.

El primer en què solen pensar els partits a l'hora de pactar és en la seva supervivència. Convergència deu pensar que amb els resultats electorals ja ha pagat prou els plats trencats de la crisi i exigeix "responsabilitat" especialment a ERC, no vol desgastar-se més per aquesta banda. Per què hauria de jugar-se ERC l'espai de centre-esquerra si CiU no es vol jugar el de centre-dreta?

Sabem que hi ha un aspecte irrevocable, un mandat del poble: aconseguir un estat propi. Aquest és el punt de partença.

Potser el pacte hauria d'abraçar tot l'espectre ideològic del Parlament (el favorable a l'estat propi, és clar) i no només el central. Els sacrificis haurien de ser grans i per part de tots. Si aquest són equilibrats i mutus o compartits els ciutadans ho haurem d'entendre.

Un dels grans sacrificis que caldrà exigir a CiU és aclarir l'espai de centre-dreta cedint definitivament la dreta a Unió. Mentre CiU sigui alhora la dreta i el centre-dreta  hi ha molt poc marge per al pacte amb el centre-esquerra. Els blocs són massa distants. D’aquesta manera, i d’una punyetera vegada, el pacte Unió – Convergència seria públic i si algun altre partit s’hi hagués d’afegir sabria a què atenir-se. Resulta curiós que la incertesa més gran sobre la fidelitat al procés cap a l’estat propi provingui de la mateixa força política que ha obtingut la majoria d’escons al Parlament apostant-hi decididament. Cap partit favorable a la independència pot pactar amb la boira, aquesta l’han d’esvair.

Esquerra ja va cedir espai cap a l'esquerra (i ja tenim la CUP) però encara haurà d'acceptar menjar-se algun gripau en polítiques socials, mediambientals, en els peatges, o en la concepció de la Nació. Pactar compromisos de restauració en un termini adequat pot ser una solució que atenuï la por a perdre hegemonia en un espai ideològic que els ha costat molt de conquerir.

Un altre punt indispensable del pacte és la necessitat d’aclarir tots els casos de corrupció. Qui entraria a formar part d’un govern permanentment sota sospita? Caldria una declaració pública que es comprometi a fer net durant la legislatura. Els ciutadans i els mitjans de comunicació haurien d’acceptar això com a un graó indispensable per al procés de sanejament democràtic i com a garantia del procés cap a l’estat propi. Un pacte nacional contra la corrupció pot ser l’únic paraigua que eviti que els partits s’apedreguin constantment per aquesta raó compartida. Els casos s’investiguen per raó del pacte i tothom és tracta igual.

La darrera de les meves reflexions ronda sobre el paper de les esquerres alternatives i hi incloc tant a ICV com a la CUP: un altre espai que segurament caldrà anar redibuixant en un futur. La seva aposta i les reivindicacions per avançar cap un nou sistema de representació ciutadana no hauria de ser un impediment sever a l’assoliment de la independència, ni l’hauria d’usar com a moneda de canvi, ni com a amenaça. La seva important feina en la necessària revisió del sistema no hauria de negar-nos cap dret. Tampoc el de ser, quan abans millor, lliures com a poble.

Estat propi o espai propi.

Mentre a la llum pública repeteixen el mantra d’obtenir una majoria absoluta per poder conduir Catalunya cap a l’Estat propi, el senyor Duran Lleida va tirant aigua al vi. No em crec que a en Duran no li puguin tapar la boca, ni rebatre’l, ni esmenar-lo, i per tant interpreto que és fruit d’una estratègia. Quina?

Punt número 1: la por al fracàs o el jo ja ho deia:

L’autèntic pla B de CiU és Duran Lleida. Si fracassa l’estat propi, amb Mas defenestrat, sempre tindran un possible recanvi de líder per refer ponts amb l’autonomisme-evolucionisme constitucional.

Punt número 2: entre el país i l’esquerra primer el partit.

Els partits polítics abans que dissenyar el futur estat propi dissenyen el seu futur en l’estat propi. Quan l’espanyolisme comenci a ser residual, la batalla per l’espai de la dreta s’haurà de jugar entre el que quedi  d’un PP catalanitzat i Unió Democràtica. L’espai central tant de la banda dreta com de l’esquerra l’ocuparan les forces provinents  de Convergència, Esquerra i PSC (o l’invent que en resti) i a l’esquerra sempre hi estarà Iniciativa i les propostes de nova cultura democràtica com les CUP que encara que no entrin en el Parlament tindran segur un paper destacat en el futur polític de l’esquerra del país.

Atraure Esquerra cap a un govern que hagi de claudicar en temes socials i en polítiques d’esquerra a causa de conjuntura econòmica és restar força a un partit que un cop assolit el que fins ara era el seu missatge de capçalera, quedaria desubicat, perdria força. Mas s’apuntaria l’èxit nacional i ERC perdria els suport del votant de centre-esquerra. Convergència podria moure’s més lliurement en aquest espai perquè la dreta seria d’Unió. Esquerra perdria l’ocasió de significar-se com a centre-esquerra i les noves possibles opcions en aquest espai a Catalunya encara estan a les beceroles. La disputa de l’espai social-demòcrata ha tornat a començar.

Punt número 3: garantir el pa de demà.

No és només que a la coalició governant li hagi vingut la por de trobar-se soleta prenent la decisió més transcendent del país en els darrers 300 anys – potser una miqueta també – es que la mutació del país està en marxa i per prudència, en territori desconegut cal endinsar-s’hi amb la partida visualitzada. I en aquesta partida, pràcticament assegurada al Parlament una majoria sobiranista,  pot ser que a CiU no li convingui tant una majoria absoluta com tenir lligat a l’adversari. Duran s’encarrega de desactivar aquesta majoria mentre marca el seu espai propi en comptes de l’estat propi.  Així les coses, CiU triarà Esquerra com a crossa sobirana i com a garantia de seguir governant en el futur.

El moment en què Espanya també haurà de votar

La legislatura d’en Mas ha estat curta. La d’en Rajoy, malgrat la majoria absoluta, també pot patir una retallada... el retallador retallat.  I és que les majories absolutes intervingudes pràcticament no ho semblen. Administrar el tempo de la petició del rescat pot ser una estratègia per conservar de moment la cadira i poder vendre fum dient que ja es veu el final de la crisi mentre s’espera el moment en què Espanya també haurà de votar.

Sigui com sigui, en la propera legislatura catalana toparem amb unes eleccions espanyoles. Quan es faci la convocatòria i segons el moment en què es trobi això de l’estat propi, el frenesí espanyolista pot ser brutal. Amb l’electorat espanyol gens alliçonat en el tema federal, i més aviat sempre disposat a respondre a les crides numantines, els principals partits estatals hauran de competir proposant models d’estat... si és que en tenen cap de nou. Per ara, cap del dos grans partits espanyols advoca per cap proposta que s’allunyi gaire de la sacro-santa Constitució vigent. Vist el panorama... què penseu que proposaran?

Unes eleccions espanyoles poden ser un fre evident, i no solament temporal, al procés de consulta que s’hagi de dur a terme a Catalunya. Tenint en compte que la prioritat del govern català serà en primer terme pactar la legalitat d’aquesta amb Madrid i que això no és gens facil, el president Mas,  ja ha situat el final del trajecte més o menys cap al 2020. Per si de cas ha tirat llarg , entre altres coses per si Rajoy no resisteix l’embat del rescat i cau com altres caps de govern europeus per culpa del la crisi. Mas espera un negociador.

Ras i curt, en Mariano pot encarar les negociacions amb la majoria absoluta que té actualment, amb rescat o sense, o esperar a convocar o a ser convocat a eleccions perquè el poble espanyol designi negociador.

Pel que fa a la Catalunya de després del 25N, encara que sigui lleugerament encaminada cap a la plena sobirania, també hi ha preguntes: com evitaran els partits favorables al dret a decidir el desinterès vers unes eleccions espanyoles? Si és que ho fan, amb quines propostes hi participarien? Quins arguments donarien a la contradicció de voler ser elegit com a representant d’un Estat que qüestiones, més encara del qual et vols acomiadar? Ben sincerament, caldria participar en unes eleccions en què tant el programa del PP i el PSOE plantegessin propostes que conduïssin a anorrear Catalunya econòmica i culturalment? 

És probable que la confrontació de legitimitats democràtiques ens aboqui a consultes múltiples, sigui a través de referèndums o sigui a través de la convocatòria anticipada d’eleccions a Espanya. Fins ara l’argument principal per proposar una consulta a Catalunya ha estat reivindicar la legitimitat democràcia del subjecte Catalunya. Quan Espanya plantegi una acció democràtica , i no em refereixo necessàriament a preguntar si Espanya vol o no que Catalunya sigui independent, sinó a unes eleccions generals o a una consulta sobre model d’estat, què farà Catalunya? No penseu que prendre-hi part es pot interpretar com una renúncia del propi subjecte?

En fi, crec que tal com estan les coses una convocatòria electoral avançada a Espanya tornaria a trencar el timing previst per Mas i descolocaria els partits catalans que haurien de triar entre accelerar la configuració de l’estat propi, triar un procés d’independència exprés o tornar a volar cap a la teranyina espanyola sabent que això darrer portaria Catalunya a ser immobilitzada i conservada al fil de la inanició mentre li succionen els darrers fluids vitals.

Arribats a aquest punt.

Cap reu no ho és eternament. El sistema judicial i polític que l’ha condemnat s’afanya a justificar-se en les seves particulars interpretacions del que és la democràcia. Invoquen fets històrics que els haurien d’avergonyir i la seva solució assenyala el problema: Catalunya no és subjecte de sobirania. És clar que ningú comenta que aquesta fa tres-cents anys va ser arrabassada per les armes ni que la transició fou tutelada pels militars. Ai las, l’exemplar transició que ens refreguen als nassos.

Els que van entrar a l’experiment democràtic a contracor  transigiren amb la democràcia perquè era la manera per mantenir el reu a la garjola. Quan sembla que el reu pot sortir per l’indult internacional que aplicarà la màxima de in dubio pro reo, els carcellers que són grans demòcrates s’adonen que l’excusa no els serveix, no els ha servit per a res i corren el risc seriós de quedar-se governant només l’aire de la cel·la.

Volem ser independents perquè volem una altra democràcia. Els estirabots actuals de l’espanyolisme ens deixen clar que l’estat espanyol viu en una fase predemocràtica eterna i la negació del diàleg n’és la prova més fefaent. Un cop España mostri símptomes mínims de voluntat d’entesa – que ho farà, encara que sigui a contracor i remugant, igual que va acceptar la transició - i s’assegui a parlar, Europa apostarà clarament per aquesta via enfront de possibles declaracions unilaterals. A Europa li importen ben poc el desgast, la durada, o els termes del diàleg: li importa d’aparença democràtica dels seus estats membres i li importa la economia.

Passat el 25 de novembre - o fins i tot abans segons com vagin les eleccions basques i gallegues - començarà a canviar la cantarella i els cants de sirena voldran que tornem a donar una altra oportunitat al botxi que, per maldestre, ha errat el tall al coll. Allà ja els entonen alguns. Quan vegem també que alguns dels d’aquí, vull dir dels de sempre, els que amb tota possibilitat guanyaran les eleccions, s'apunten a la sonsònia, els haurem de recordar l’encaputxat i totes les sentències que ens condemnaven.

Arribats a aquest punt, la qüestió és si la llibertat de Catalunya tornarà a ser sacrificada per al progrés democràtic de la nació veïna i per al manteniment del statu quo d’alguns. Un progrés que sembla que Espanya hagi fet sense desitjar-lo i que ha quedat a mitges per tal de conservar les butxaques indemnes d’uns pocs (d’aquí i d’allà) i sempre, sempre a cop de fer pujar Catalunya al cadafal i posar-li el coll al piló.