Capitana del Semíramis

M’imagino Llanos de Luna com la nova capitana del Semíramis - vaixell de la Creu Roja francesa que va retornar en 1954 centenars de membres de la División Azul que havien estat presoners a l’antiga Unió Soviètica i que foren desembarcats a Barcelona-.

Entre lífting i lífting, a la seva proa, com si del Titànic es tractés, canta el Cara al sol rebent contra vent les escopinades dels ingrats catalans. Les “ambaixades catalanes” haurien de treballar aquest tema amb la diplomàcia de Putin potser en treurien algun rèdit... ai no! Calla, que potser també acabaria amb un desgreuge per haver-los empresonat.

A l’època els presos foren rebuts eclesiàsticament pel bisbe Modrego a la basílica de la Mercè. Déu, Pàtria i reus, quina vella terna! Ara però els nostàlgics de les grandeses d’Espanya només poden ser “diplomats” en les entranyes de les clautrofòbiques casernes de la benemèrita i per part del fantasma de l’òpera dels tres rals: la púrria de la púrria. El més lamentable és el reconeixement ministerial d’aquest oprobi. Quantes més n’haurem d’aguantar de l’operada i del ministre?

Ara que dorms

Ara que dorms i el son et camina endins

i se t’acotxa als confins de la pell.

Ara que al coixí reposa l’abisme i la dolcesa,

sobre el renovat miracle de la pell adormida,

proferiré el bon dia amb la besada

i esperaré l’instant en què et remoguis,

per desvetllar, entre carn i pell, la son.

Roger Revilla

21 de març de 2013

50x7

Des de fa unes setmanes que faig un article setmanal al diari digital d'opinió 50x7 (www.50x7.com) i tinc el blog una mica-força oblidat. No sé si podré dedicar-hi gaire temps d'ara en endavant perquè la meva productivitat és limitada. En tot cas espero tenir empenta per fer que el blog continui essent un espai més personal i desacomplexat on anar abocant les impressions sobre el que m'envolta, preocupa o exaspera.

El 50x7 és una proposta de diari d'opinió i no pas d'informació diària. Consta de 10 seccions i aproximadament 5 articulistes per secció que fan que cada setmana hi apareguin almenys 50 articles per anar llegint durant els set dies següents. 50x7 no té línia editorial i els articulistes aporten mirades personals i ben variades a l'actualitat. És doncs un bon espai per captar idees i reflexions sobre temes ben diversos.

Sigui com sigui, m'ha fet molta il·lusió que em proposessin de col·laborar-hi - això sí, de moment altruistament - i només espero ser capaç de mantenir un cert nivell en les meves aportacions i complir el repte de ser-hi cada setmana.

La CUP va de cap

Fora dels que participen en aquests consells de vigilància de l’activitat parlamentaria que la CUP ha instituït per guiar l’activitat dels seus representants ben pocs entenen hores d’ara, i per més explicacions que es vulguin donar, a què treu cap la divisió del vot dels seus diputats en el tema de la declaració de sobirania.

La Cup sabia quan va avenir-se a presentar-se apressadament a les darreres eleccions nacionals que les aigües institucionals no els serien del tot propícies. I és que barrejar aigua i mantega té els seus inconvenients. No voler ser sistèmic però haver de jugar a institucions és el que té.

Molts dels que els hem votat som conscients d’aquestes dificultats i per part meva no exigiré mai posicions unívoques en cap aspecte però una cosa és unicitat de la posició i l’altra la claredat o la rotunditat de la mateixa. No estan renyides. Hi ha moments en que la rotunditat és essencial i per a mi ahir n’era un.

La divisió del vot presenta al meu entendre un precedent perillós per dirimir la diversitat d’opcions i més encara quan tens solament tres representants. És aquesta la manera amb què es pensen esquivar sempre les indefinicions pròpies a què tots els partits estan sotmesos?

És cert que ningú amb dos dits de front pot situar cap dels vots de la CUP al costat unionista com tampoc s’haguessin col·locat en aquest bàndol si la CUP hagués optat per votar que no – i atenent al seu ideari podia haver-ho fet perfectament – o si s’hagués abstingut completament. En qualsevol dels casos l’explicació hauria estat més diàfana que no pas la divisió del vot. Ara bé, el més clar indubtablement era votar que sí i expressar després als micrófons totes les reserves que calguessin.

La CUP pot empescar-se totes les maneres que vulgui de vetllar l’activitat dels seus diputats però el feedback que rebran els ciutadans que els han votat; els senyals inequívocs que els consolidaran o els faran desaparèixer de l’arc parlamentari seran tant el sentit de les seves votacions com els discursos o els arguments dels seus parlamentaris. Dividir el vot és anul·lar el discurs.

Un vot prestat a la CUP, com el meu, necessiten referents forts per afermar-se, per donar-me pistes que l’elecció que vaig prendre fa uns dies era la bona. Amb votacions com la d’ahir es dóna la raó als que creuen que la CUP va de cap i que farà anar de bòlit part del seu electorat. 

No podem badar.

Els noms que ens uneixen.

Les pàtries, com tot el que és humà, tenen noms i fins i tot cognoms. Els noms són etimològicament – per la seva relació amb el mot grec γνῶσις (gnosis) – la  revelació del reconeixement de l’altre i alhora l’essència del coneixement perfecte. Posem noms perquè sense existir verbalment no existiríem mentalment, perquè reconeixem la presència de l’altre: posem noms en una llengua concreta per saber-nos, per ser concretament en un espai i en un temps.

Potser a algú ahir al Teatre Nacional li va passar per alt la finesa de la tria dels poemes i del nom d’aquells que els llegiren: es deien Martí o Martina i cap d’ells no havia conegut personalment en Martí Gasull, però posaven el seu nom al servei de la bellesa de la parla, donaven veu alhora als nostres poetes i a tots els que treballen i defensen la llengua. Em va semblar un detall exquisit que l’homenatjat segur que hagués valorat especialment.

Retornar als noms, retornar a les paraules és un exercici que en Martí coneixia bé. No en va la força dels clàssics dóna una empremta inesborrable que construeix un pensament incòlume, una tenacitat quasi heroica. Conèixer i declamar noms i paraules, i saber que les digueren els que ja no hi són, vet aquí el secret.

Martí, perquè et reconec, dic plorós el nom que et donaren els teus pares, perquè ningú l’oblidi ni el malmeti, perquè el teu llegat arribi als cims que albiraves. Amb el nom que ens uneix i repetim, la pàtria i el coneixement s’eixamplen.

Favors amb favors es paguen

Els camins del finançament són inescrutables, o això devien pensar les necessitades arques del govern de la Generalitat quan van adjudicar un concurs líquid, incolor i sense gust a una magna empresa espanyola.

Favors amb favors es paguen i ara – ep, només els malpensats – podem començar a veure a què treia cap, per exemple, la votació a favor de CiU en el tema de les compensacions a les autopistes radials de Madrid. El marron que tenen amb aquestes autopistetes és descomunat. Vegeu sinó aquest enllaç: http://www.elconfidencial.com/economia/2012/12/23/las-radiales-de-madrid-otra-bomba-de-relojeria-para-banca-y-constructoras-111734/

A molts ja ens ha quedat clar que si els funcionaris hem cobrat la nòmina aquest mes de desembre i encara que hagi estat alguns dies més tard de l’habitual ha estat gràcies al 300 milions que s’han ingressat d’aquesta fantàstica empresa espanyola.

Potser Acciona ha fet una oferta que s’intitula “canviem la ruïna de les autopistes de Madrid per el suculent negoci de les aigües públiques de Barcelona” (Acciona amb un 25 % d’Henarsa gestiona la radial R-2 i té per ara un deute d’uns 421 milions d’euros).

Pot ser que la Generalitat, amb el concurs sobre la taula, hagi jugat a les irregularitats per obtenir un ingrés que amb moltes probabilitats haurà de retornar però de moment ha salvat els mobles. Ara diuen que caldrà repetir el concurs públic. La següent pregunta és com es retornaran els 300 milionets? Favors amb favors es paguen. 

N'hi ha que estem convençuts que és aquesta la política que hauríem d’esborrar del mapa. 

De pactes

Com que tenim un país per fer i els partits polítics no estan endreçats i tenim aquesta barreja entre l’eix nacional i l’ideològic que ens dóna diverses opcions per a cada bloc i emmascara la incompatibilitats de pactes amb els arguments d’un eix o un altre, a tots se’ns fa difícil aclarir, més enllà de la bona voluntat i de les pulsions primàries, com podem evacuar la situació. En resum: estem cagats i no trobem comuna.

El primer en què solen pensar els partits a l'hora de pactar és en la seva supervivència. Convergència deu pensar que amb els resultats electorals ja ha pagat prou els plats trencats de la crisi i exigeix "responsabilitat" especialment a ERC, no vol desgastar-se més per aquesta banda. Per què hauria de jugar-se ERC l'espai de centre-esquerra si CiU no es vol jugar el de centre-dreta?

Sabem que hi ha un aspecte irrevocable, un mandat del poble: aconseguir un estat propi. Aquest és el punt de partença.

Potser el pacte hauria d'abraçar tot l'espectre ideològic del Parlament (el favorable a l'estat propi, és clar) i no només el central. Els sacrificis haurien de ser grans i per part de tots. Si aquest són equilibrats i mutus o compartits els ciutadans ho haurem d'entendre.

Un dels grans sacrificis que caldrà exigir a CiU és aclarir l'espai de centre-dreta cedint definitivament la dreta a Unió. Mentre CiU sigui alhora la dreta i el centre-dreta  hi ha molt poc marge per al pacte amb el centre-esquerra. Els blocs són massa distants. D’aquesta manera, i d’una punyetera vegada, el pacte Unió – Convergència seria públic i si algun altre partit s’hi hagués d’afegir sabria a què atenir-se. Resulta curiós que la incertesa més gran sobre la fidelitat al procés cap a l’estat propi provingui de la mateixa força política que ha obtingut la majoria d’escons al Parlament apostant-hi decididament. Cap partit favorable a la independència pot pactar amb la boira, aquesta l’han d’esvair.

Esquerra ja va cedir espai cap a l'esquerra (i ja tenim la CUP) però encara haurà d'acceptar menjar-se algun gripau en polítiques socials, mediambientals, en els peatges, o en la concepció de la Nació. Pactar compromisos de restauració en un termini adequat pot ser una solució que atenuï la por a perdre hegemonia en un espai ideològic que els ha costat molt de conquerir.

Un altre punt indispensable del pacte és la necessitat d’aclarir tots els casos de corrupció. Qui entraria a formar part d’un govern permanentment sota sospita? Caldria una declaració pública que es comprometi a fer net durant la legislatura. Els ciutadans i els mitjans de comunicació haurien d’acceptar això com a un graó indispensable per al procés de sanejament democràtic i com a garantia del procés cap a l’estat propi. Un pacte nacional contra la corrupció pot ser l’únic paraigua que eviti que els partits s’apedreguin constantment per aquesta raó compartida. Els casos s’investiguen per raó del pacte i tothom és tracta igual.

La darrera de les meves reflexions ronda sobre el paper de les esquerres alternatives i hi incloc tant a ICV com a la CUP: un altre espai que segurament caldrà anar redibuixant en un futur. La seva aposta i les reivindicacions per avançar cap un nou sistema de representació ciutadana no hauria de ser un impediment sever a l’assoliment de la independència, ni l’hauria d’usar com a moneda de canvi, ni com a amenaça. La seva important feina en la necessària revisió del sistema no hauria de negar-nos cap dret. Tampoc el de ser, quan abans millor, lliures com a poble.

Estat propi o espai propi.

Mentre a la llum pública repeteixen el mantra d’obtenir una majoria absoluta per poder conduir Catalunya cap a l’Estat propi, el senyor Duran Lleida va tirant aigua al vi. No em crec que a en Duran no li puguin tapar la boca, ni rebatre’l, ni esmenar-lo, i per tant interpreto que és fruit d’una estratègia. Quina?

Punt número 1: la por al fracàs o el jo ja ho deia:

L’autèntic pla B de CiU és Duran Lleida. Si fracassa l’estat propi, amb Mas defenestrat, sempre tindran un possible recanvi de líder per refer ponts amb l’autonomisme-evolucionisme constitucional.

Punt número 2: entre el país i l’esquerra primer el partit.

Els partits polítics abans que dissenyar el futur estat propi dissenyen el seu futur en l’estat propi. Quan l’espanyolisme comenci a ser residual, la batalla per l’espai de la dreta s’haurà de jugar entre el que quedi  d’un PP catalanitzat i Unió Democràtica. L’espai central tant de la banda dreta com de l’esquerra l’ocuparan les forces provinents  de Convergència, Esquerra i PSC (o l’invent que en resti) i a l’esquerra sempre hi estarà Iniciativa i les propostes de nova cultura democràtica com les CUP que encara que no entrin en el Parlament tindran segur un paper destacat en el futur polític de l’esquerra del país.

Atraure Esquerra cap a un govern que hagi de claudicar en temes socials i en polítiques d’esquerra a causa de conjuntura econòmica és restar força a un partit que un cop assolit el que fins ara era el seu missatge de capçalera, quedaria desubicat, perdria força. Mas s’apuntaria l’èxit nacional i ERC perdria els suport del votant de centre-esquerra. Convergència podria moure’s més lliurement en aquest espai perquè la dreta seria d’Unió. Esquerra perdria l’ocasió de significar-se com a centre-esquerra i les noves possibles opcions en aquest espai a Catalunya encara estan a les beceroles. La disputa de l’espai social-demòcrata ha tornat a començar.

Punt número 3: garantir el pa de demà.

No és només que a la coalició governant li hagi vingut la por de trobar-se soleta prenent la decisió més transcendent del país en els darrers 300 anys – potser una miqueta també – es que la mutació del país està en marxa i per prudència, en territori desconegut cal endinsar-s’hi amb la partida visualitzada. I en aquesta partida, pràcticament assegurada al Parlament una majoria sobiranista,  pot ser que a CiU no li convingui tant una majoria absoluta com tenir lligat a l’adversari. Duran s’encarrega de desactivar aquesta majoria mentre marca el seu espai propi en comptes de l’estat propi.  Així les coses, CiU triarà Esquerra com a crossa sobirana i com a garantia de seguir governant en el futur.

El moment en què Espanya també haurà de votar

La legislatura d’en Mas ha estat curta. La d’en Rajoy, malgrat la majoria absoluta, també pot patir una retallada... el retallador retallat.  I és que les majories absolutes intervingudes pràcticament no ho semblen. Administrar el tempo de la petició del rescat pot ser una estratègia per conservar de moment la cadira i poder vendre fum dient que ja es veu el final de la crisi mentre s’espera el moment en què Espanya també haurà de votar.

Sigui com sigui, en la propera legislatura catalana toparem amb unes eleccions espanyoles. Quan es faci la convocatòria i segons el moment en què es trobi això de l’estat propi, el frenesí espanyolista pot ser brutal. Amb l’electorat espanyol gens alliçonat en el tema federal, i més aviat sempre disposat a respondre a les crides numantines, els principals partits estatals hauran de competir proposant models d’estat... si és que en tenen cap de nou. Per ara, cap del dos grans partits espanyols advoca per cap proposta que s’allunyi gaire de la sacro-santa Constitució vigent. Vist el panorama... què penseu que proposaran?

Unes eleccions espanyoles poden ser un fre evident, i no solament temporal, al procés de consulta que s’hagi de dur a terme a Catalunya. Tenint en compte que la prioritat del govern català serà en primer terme pactar la legalitat d’aquesta amb Madrid i que això no és gens facil, el president Mas,  ja ha situat el final del trajecte més o menys cap al 2020. Per si de cas ha tirat llarg , entre altres coses per si Rajoy no resisteix l’embat del rescat i cau com altres caps de govern europeus per culpa del la crisi. Mas espera un negociador.

Ras i curt, en Mariano pot encarar les negociacions amb la majoria absoluta que té actualment, amb rescat o sense, o esperar a convocar o a ser convocat a eleccions perquè el poble espanyol designi negociador.

Pel que fa a la Catalunya de després del 25N, encara que sigui lleugerament encaminada cap a la plena sobirania, també hi ha preguntes: com evitaran els partits favorables al dret a decidir el desinterès vers unes eleccions espanyoles? Si és que ho fan, amb quines propostes hi participarien? Quins arguments donarien a la contradicció de voler ser elegit com a representant d’un Estat que qüestiones, més encara del qual et vols acomiadar? Ben sincerament, caldria participar en unes eleccions en què tant el programa del PP i el PSOE plantegessin propostes que conduïssin a anorrear Catalunya econòmica i culturalment? 

És probable que la confrontació de legitimitats democràtiques ens aboqui a consultes múltiples, sigui a través de referèndums o sigui a través de la convocatòria anticipada d’eleccions a Espanya. Fins ara l’argument principal per proposar una consulta a Catalunya ha estat reivindicar la legitimitat democràcia del subjecte Catalunya. Quan Espanya plantegi una acció democràtica , i no em refereixo necessàriament a preguntar si Espanya vol o no que Catalunya sigui independent, sinó a unes eleccions generals o a una consulta sobre model d’estat, què farà Catalunya? No penseu que prendre-hi part es pot interpretar com una renúncia del propi subjecte?

En fi, crec que tal com estan les coses una convocatòria electoral avançada a Espanya tornaria a trencar el timing previst per Mas i descolocaria els partits catalans que haurien de triar entre accelerar la configuració de l’estat propi, triar un procés d’independència exprés o tornar a volar cap a la teranyina espanyola sabent que això darrer portaria Catalunya a ser immobilitzada i conservada al fil de la inanició mentre li succionen els darrers fluids vitals.

Arribats a aquest punt.

Cap reu no ho és eternament. El sistema judicial i polític que l’ha condemnat s’afanya a justificar-se en les seves particulars interpretacions del que és la democràcia. Invoquen fets històrics que els haurien d’avergonyir i la seva solució assenyala el problema: Catalunya no és subjecte de sobirania. És clar que ningú comenta que aquesta fa tres-cents anys va ser arrabassada per les armes ni que la transició fou tutelada pels militars. Ai las, l’exemplar transició que ens refreguen als nassos.

Els que van entrar a l’experiment democràtic a contracor  transigiren amb la democràcia perquè era la manera per mantenir el reu a la garjola. Quan sembla que el reu pot sortir per l’indult internacional que aplicarà la màxima de in dubio pro reo, els carcellers que són grans demòcrates s’adonen que l’excusa no els serveix, no els ha servit per a res i corren el risc seriós de quedar-se governant només l’aire de la cel·la.

Volem ser independents perquè volem una altra democràcia. Els estirabots actuals de l’espanyolisme ens deixen clar que l’estat espanyol viu en una fase predemocràtica eterna i la negació del diàleg n’és la prova més fefaent. Un cop España mostri símptomes mínims de voluntat d’entesa – que ho farà, encara que sigui a contracor i remugant, igual que va acceptar la transició - i s’assegui a parlar, Europa apostarà clarament per aquesta via enfront de possibles declaracions unilaterals. A Europa li importen ben poc el desgast, la durada, o els termes del diàleg: li importa d’aparença democràtica dels seus estats membres i li importa la economia.

Passat el 25 de novembre - o fins i tot abans segons com vagin les eleccions basques i gallegues - començarà a canviar la cantarella i els cants de sirena voldran que tornem a donar una altra oportunitat al botxi que, per maldestre, ha errat el tall al coll. Allà ja els entonen alguns. Quan vegem també que alguns dels d’aquí, vull dir dels de sempre, els que amb tota possibilitat guanyaran les eleccions, s'apunten a la sonsònia, els haurem de recordar l’encaputxat i totes les sentències que ens condemnaven.

Arribats a aquest punt, la qüestió és si la llibertat de Catalunya tornarà a ser sacrificada per al progrés democràtic de la nació veïna i per al manteniment del statu quo d’alguns. Un progrés que sembla que Espanya hagi fet sense desitjar-lo i que ha quedat a mitges per tal de conservar les butxaques indemnes d’uns pocs (d’aquí i d’allà) i sempre, sempre a cop de fer pujar Catalunya al cadafal i posar-li el coll al piló.

Els acabaran picant la cresta

Crec que CiU lamenta profundament tots els comentaris de l’espanyolisme ranci que estan desfilant tots aquests dies pels nostres mitjans de comunicació: des de l’inefable general fins la torera Chacón. I ho lamenta profundament perquè si mai havia estat la seva intenció fer marxa enrere després de guanyar unes eleccions oportunistes i polaritzades per retornar al seu estimat pacte fiscal, la memòria en els votants de totes aquestes perbocades casposes i predemocràtiques dificultarà moltíssim una solució tipus Duran Lleida.

L’espanyolisme a banda d’anar fent independentistes a dojo s’està tancat les portes a una regressió en els plantejaments sobiranistes en una més que possible negociació post 25-N. La força dels vots majoritaris partidaris a l’estat propi al Parlament de Catalunya, fins i tot en l’hipotètic cas d’una majoria absoluta de CiU, haurà de respondre al sentiment d’indignació que totes aquestes declaracions provoquen en la societat i difícilment es podria recuperar de la percepció popular de traïció si acotés el cap desprès dels comicis.

Impagable serà veure els partits espanyols modificar el seu discurs desprès de les eleccions, perquè d’enviar els tancs a haver de reformar de dalt a baix l’estat espanyol, passi el que passi amb la independència de Catalunya, hi ha un abisme. L’odi que coven els acabarà picant la cresta. Perquè sincerament: vosaltres si fóssiu espanyols no els barrufaríeu la cara?

Setembre 2012

Setembre 2012

Després d’avui vindran segur nous dies

que ens tornaran la claror del cel furtada.

Potser seran sense la joia sonora

del mall del poble a la veu.

Veurem passar de nou tots els poetes,

i retornarem a l’adéu del vers com a una pàtria

que ja no serà si no és distinta.

Constreta la multitud encalla

i ens la reclama completa.

Posats a voler voldria...

Hem de reconèixer que escenari s’ha d’agafar amb pinces: el partit que ens vol conduir a la plena sobirania té tanta merda sota l’estora que difícilment podrà capitanejar una regeneració democràtica que faci possible la construcció d’un estat lliure d’interessos financers, corporatius i personals. Tampoc els partits d’esquerra amb més coixí electoral tenen, en aquest sentit, prou credibilitat ni llibertat d’acció.

El sistema tradicional de partits que ha existit a Catalunya els darrers trenta anys ja s’ha començat a rompre i és molt probable que es transformi radicalment en el proper lustre. La creació d’un estat propi hi pot contribuir notablement.

Preguntar-se serenament què es vol i respondre amb sinceritat és sempre un exercici farcit de dificultats. Quan aquesta pregunta la fas davant de l’escenari d’un possible estat propi per al teu país, la dimensió que pren és colossal. Però no per això hem de deixar d’intentar respondre. Jo em conformaria amb un país amb una democràcia sòlida, en què els ciutadans siguin actors del seu futur individual i col·lectiu i on la política sigui un instrument al seu servei i no la llosa de la seva ciutadania.

Posats a voler, voldria que les esquerres del meu país fossin prou generoses i alhora intel·ligents per entendre que la transformació que ens cal no depèn de les sigles ni de les històries dels partits polítics, ni molt menys dels seus representants i apostessin seriosament per una transició que perjudiqui els noms actuals i llurs estructures i els permeti en el futur adreçar-se a la ciutadania sense traves, sense rèmores, de tu a tu.

Si hi arribem, és probable que això no es pugui donar fins l’endemà de la proclamació del nou estat. Mentrestant seria desitjable que com a mínim les esquerres establissin un pacte. I l’únic pacte que se m’acut que pot salvar la construcció d’una millor democràcia en el nou estat és el d’aplicar en les immediates posteritats de la declaració d’independència, criteris de justícia transicional  respecte l’actuació passada dels partits polítics.  Normalment aquest concepte s'ha aplicat als processos de transició desprès de conflictes armats o dictadures (no pas en el cas d'Espanya) però entenc que l'actuació dels partits polítics  i la seva coalició amb el món financer, el sector energètic i el de la construcció han provocat majoritàriament la crisi que tantes victimes innocents ha causat. Només amb les premisses de veritat, justícia, reparació i propòsit de no repetició i desprès d’un procés que hauria de tenir tot el calat necessari podrem assegurar que vivim en un país millor del que vivíem.

Fumando espero...

El tabac en si, com la política, crea una dependència perillosa. Fer del tabac o de la política un negoci també. La política que ha aprofitat dels càrrecs o dels recursos públics per generar-se riquesa acaba en delinqüència sigui o no comdemnada i ja es digui Pretòria, Palau, Gurtel, Bankia o contraban de tabac. I és que les maneres d’enriquir-se honradament són molt i molt limitades. Els casos de corrupció de persones vinculades a la política havent deixat ja o no el seu càrrec llastren de manera irremeiable l’apreciació ciutadana de bon servidor públic que hauria de ser un polític. El tots són iguals és a hores d’ara un clam sense aturador.

Aquest fet perjudica, també greument, les aspiracions nacionals de Catalunya. Pot ser que penseu que això és voler barrejar aigua amb mantega però creieu-me, no és així. Tot país necessita una classe dirigent - siguin assemblees populars o casta política - que sigui un marc de referència, una utopia de direcció, un èmfasi en l’aspiració moral de la societat: el govern dels millors?

La burgesia urbana es va enfrontar a la noblesa mitjançant la legitimació moral de la seva conducta per bandejar-la definitivament del poder polític de l’aristocràcia. És clar que ha arribat l’hora d’una nova substitució. Però alerta! Hi ha molta gent disposada a implantar les seves supremacies morals anorreant les altres moralitats. La crisi és en definitiva un combat moral i a l’esquerra la paraula moral sembla costar-li d’empassar.

La Montiel cantava el Fumando espero per escandalitzar una societat franquista, beata i quasi preindustrial. Ara ens escandalitzem per allò que els polítics porten anys fent perquè en temps de crisi els seus tripijocs ens semblen més imperdonables: tots plegats hem jugat a la hipocresia.

Si volen salvar encara que sigui una part del seu establishment, i malgrat sigui en detriment de la seva salut és millor que els polítics imitin la Montiel “por eso estando mi bien es mi fumar un edén” i els darrers paquets de tabac se’ls fumin i no els venguin. Ens faran un favor a tots plegats.

Les fugues de l’estat espanyol.

La frase que ha deixat anar el ministre d’Interior Sr. Fernández Díaz per expressar el seu descontentament amb la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que ha fallat en contra l’aplicació retroactiva de la doctrina Parot en el cas d’una membre d’ETA és espectacular:  “Si l’alliberem es fuga” i és que els ciutadans, per a la justícia espanyola, tot i fora de la presó, continuen essent delinqüents. I ho són fins al punt que tot i disposar de llibertat hi ha el risc que fent-ne ús fugin. Com pot fugir de la justícia una persona lliure? I en tot cas, per què hauria de voler fugir-ne? Cap periodista ha fet aquestes preguntes al ministre?. La concepció que té Espanya de la justícia internacional queda ben il·lustrada en aquesta frase que expressa almenys tres coses: no acceptem la justícia internacional, els terroristes, encara que hagin saldat comptes amb la justícia, seran sempre terroristes i per tant culpables i la reinserció social ni existeix ni se l’espera. Un alliberament d’una persona sense causes pendents, fruit de l’acompliment de les sentències imposades  i seguint els preceptes legals no pot generar cap fuga. El que sí que genera és una bufetada majúscula al sistema judicial espanyol. Les declaracions del ministre en canvi sí que esperonen una altra fuga, la que molts estem desitjant: fugir definitivament d’Espanya i de la seva peculiar concepció de la justícia i l'acumulació de sentències europees que la fan culpable.

Adelson, CiU i el blandiblub moral de Hobbes

Rebre lliçons ètiques dels que contornegen la moral en funció dels seus interessos, no sé a vosaltres, però a mi em toca molt els nassos.

La política de supervivència poc té a veure amb la moral amb què CiU vol emparar-se per justificar la catifa vermella que li estan posant al senyor Adelson:  més aviat ens pot dur al canibalisme. Aquest concepte hobbesià que redueix la moral social a l’acompliment de les lleis que unilateralment i aleatòria dicta l’Estat i fa prevaldre una visió decimonònica dels conceptes de decència, honestedat, seny, i bons costums sembla ser el mantra de la formació autonomista.

Per a CiU l'única moral que existeix i s’encarrega prou de divulgar i predicar amb l’exemple, és la moral pública: cap interès en la dignitat inherent de l’ésser humà, cap preocupació pel respecte al medi, cap sentiment de pèrdua espiritual. CiU és el blandiblub de la moral: un moc que es contorneja i s’adapta segons els interessos dels que dicten les lleis. A hores d’ara tots sabem que entre els que dicten lleis hi ha els ricatxos ultradretans que atemorits per la pèrdua de negoci en la bacanal de joc asiàtica i espantats per les polítiques d’Obama respecte dels beneficis del joc internacional volen salvar els mobles assegurant-se els tripijocs en països de pandereta.

El negoci immobiliari ha permès als partits que tocaven cuixa mantenir-se en el poder sense gaires preocupacions. Ara tot a canviat. Necessiten amb urgència un nou proveïdor. Que sigui de dubtosa reputació i es faci amb els gàngsters internacionals de les finances no és un problema... estan acostumats a tractar amb delinqüents.

L’home és un llop per a l’home resava la màxima del filòsof; potser CiU es pensa que deixant-se copular pel magnat dels casinos i traient-ne el plaer momentani, desprès, com una mantis religiosa, podrà devorar al mascle incaut. Però els negocis sí que són llops per als negocis o és que potser, per posar un exemple, no tindrà conseqüències fer-li la “ola” a un declarat opositor del president dels EUA...

Quina moral coherent ens ha de permetre ser alhora – tal com predica el president Mas a les Amèriques – Silicon Valley i las Vegas,? La resposta és clara: cap. Encara que és possible que aconsegueixin alguna cosa amb característiques mixtes: un desert de creativitat.

El pitjor dels porcs

Des d’allò de la Invencible que la grandíssima no han aixecat del tot el cap. Va continuar durant segles practicant la delinqüència estatal i l’espoli en colònies cada cop més misèrrimes fins a les darreries en què els darrers emplaçaments assimilats noten el vedell que encara xucla quan la mamella ha deixat de rajar. España em recorda el delinqüent que vol escapolir-se de la justícia  venent-se com a garant del sistema, proposant-se com a delator o amenaçant d’estirar de la manta perquè a algú li quedin els peus al descobert.

Fins ara Espanya jugava a ser el delinqüent que pot anar cometent petits delictes sense que mai arribi la garjola. Amb la crisi s’ha destapat el despropòsit de la construcció espanyola (la nacional i la del maó), i han quedat al descobert els tripijocs dels grans partits per amagar l’ou, la pols, i Bankia sota l’estora, tot plegat per intentar aixecar la camisa a la UE.

A les pel·lis, quan el delinqüent es converteix en xantatgista és que el delicte no és menor i a la llarga sol enredar-se la troca i acostuma a acabar força malament. La fatxenderia del xuleta que es creu la peça clau encara que sigui per demèrit té en preu caríssim en la diplomàcia. Europa finalment sap amb qui se les heu i la jugada no quedarà impune. Entre els PIGS (porcs en anglès) , Europa perdonarà abans un deutor que un traïdor: ara per ara Espanya és el pitjor dels porcs. El gran problema és que per Europa Catalunya també és Espanya i em sembla que de moment continuarem engreixant aquesta enorme productora de purins finançers i polítics.

El Tercer sector fora de joc.

Ja abans de l’esclat de la crisi alguns ens queixàvem de l’excessiva dependència de les entitats respecte de les subvencions governamentals - és un clàssic - . Amb la crisi, tota exploració de noves fonts de finançament se’n van anar en orris i les poques aportacions privades que hi havia s’han esfumat. Bona part del  Tercer Sector s’ha quedat amb el cul a l’aire i amb una única font d’ingressos: la subvenció o el benaurat conveni. És ben clar que no hi ha quota de soci que pugui sustentar ni substituir l’esforç que un govern hauria de fer a través de les imposicions econòmiques als ciutadans.

Semblava que la col·laboració público-privada era la garantia per arribar allà on l’administració no arribava. En canvi s’ha demostrat que l’atenció ha anat molt més enllà i el Tercer sector estava de fet cobrint aspectes essencials de la nostra atenció social. Sense la retroalimentació a què ens havíem acostumat l’invent ha fet aigües.

La urgència i la desesperació però també el possibilisme, la supervivència, també de la seva pròpia elit deu haver empès a les entitats del Tercer sector amb perfil més empresarial a acceptar el finançament alternatiu que els han proposat des del Govern. Aquesta és la prova de com de fotut i pendent de la respiració assistida està el nostre estat del benestar.

El pedaç que es proposa des del Govern amb aquesta Marató contra la pobresa no resoldrà l’atzucac en què ens trobem. Sabem a quins projectes i a quines entitats anirà adreçada la col·lecta, en sabrem els rèdits? Les peles recollides seran per atendre necessitats que ja s’atenien amb altres fonts d’ingressos o per obrir noves línies de treball contra l’exclusió?

Venent la solidaritat com a acte econòmic estrictament voluntari es perverteix el concepte de solidaritat i de voluntariat. Acabar amb la pobresa a casa nostra no pot ser un acte de voluntarisme ha de ser una prioritat de país.

Sóc partidari de corresponsabilitzar el món empresarial amb el sosteniment del món associatiu però si del que es tracta és de posar les bases per anar acceptant el trasllat de la responsabilitat de garantir drets cap a les butxaques privades vol dir indiscutiblement que la nostra democràcia ja ha begut oli. S’adona el Tercer Sector que acceptant l’almoina està renunciant a aspectes essencials de la democràcia?

Al Tercer sector li ha costat fer-se un nom reconeixible i no ho ha acabat d'aconseguir. Pot ser que aquesta acció allunyi de la marca un seguit d'entitats que ja tenien dubtes sobre la mercantilització del valor afegit que pregonaven i amb elles marxarà el valor afegit i el prestigi.

Representant a qui representen, donant servei a qui donen servei, tenint clars els arguments i les causes de les desigualtats en la nostra societat, l’anomenat Tercer Sector en fer d’acompanyant del Govern en aquest passeig fúnebre de l’estat del Benestar i de receptor de la seva proposta de recapta dominical se situa fora de joc. Fora del seu propi joc.

Això s'acaba...

Convergència o el president Mas han de fer ja un salt encara que sigui al buit. Si fos cert el que els astrucs auguren: la intervenció de Catalunya per part del govern espanyol a la tardor, CiU viuria els seus pitjors moments en molts anys (pitjors que a l’oposició). Amb el suport popular en descens,  amb els números, l’economia i el govern central en contra, amb Unió tibant la corda interna, i amb el cas Palau voltant-li l’orella com un mosquit nocturn abans de la inevitable picada, té ben difícil trobar el suport d’altres forces polítiques. A més la ciutadania està esgotada i deprimida. El pacte fiscal sense haver existit ha naufragat. Un president que anheli el millor per al seu país només pot fer un posicionament rotund sense cap mena de tebior i amb l’estratègia clara per avançar cap a la independència. El pacte fiscal ja no serveix, la hisenda pròpia és indispensable però no pot ser l’horitzó final. Això s'acaba... vull dir que o el “no toca més remei que obeir” s’acaba o s’acaba el govern de Mas.

Això es posa interessant...

Ha començat l’estratègia per desplaçar la centralitat de la demanda d’independència en la societat catalana. Si bé es cert que en l’eix de la vertebració nacional els partits s’han desplaçat majoritàriament cap a posicions més properes al dret a decidir ha arribat un punt en què els temors pesen massa. I comença el divideix i venceràs...

És clar que CiU, malgrat el posicionaments sobiranistes de la formació té per objectiu el pacte fiscal i vol avançar-hi amb la pastanaga de la hisenda pròpia no perquè l’albiri sinó perquè sap que sense una demanda màxima, no obtindrà una M.

En el crescendo que suposa la línia pacte fiscal – hisenda pròpia – independència, CiU es queda en el primer graó i Unió posa el pes a la balança cap al costat menys sobirà. És Duran qui diu que la societat es dividiria i és ell qui posa les pedres al mur de la divisió. Curiosament la cantarella dels mals futurs de l’estat propi l’entonen majoritàriament Unió i el PP mentre el PSOE a Catalunya udola i desafina fent de cor d’acompanyament.

La patata calenta circula entre l’executiva de CDC perquè cada volta és més clar que l’únic que poden fer es guanyar temps com a partit i perdre’l com a país amb una convocatòria d’eleccions que serà símptoma evident del seu fracàs programàtic.

Sense que hagin fet gaire per merèixer-ho, les enquestes dibuixen una reconfiguració de l’espai d’esquerres amb un bloc d’esquerra nacional en augment que podria ser el gran beneficiari del fiasco del primer govern post-tripartit almenys en allò que el singularitzava: la transició nacional. Paradoxalment quan ERC esta més aprop de de donar suport a Mas, una relliscada amb la pell del plàtan convergent els podria fer perdre el suport guanyat. Això es posa interessant...